Spinetta a Barcelona

Amb mitja família a l’altre hemisferi, les cançons de Luís Alberto Spinetta sonen encara més melancòliques. Amb Spinetta a l’altre barri, la seva presència se’ns fa més entranyable. El podem imaginar atravessant l’espai elèctric armat amb la foto de Carlitos i el banderí de River Plate, aprenent a ser llum. Dissabte passat una bona colla de músics el van recordar al CAT de Gràcia, com havien fet mesos enrera al C.C.Sandaru, convocats pel cicle Hamaques de la Casa Amèrica. I abans de començar, Marcelo Valente va parlar en nom de tots per evocar precisament “la llum que irradiava Luís”.

Al marge de l’emoció de l’ambient, el cançoner d’Spinetta és imponent. Moltes de les seves peces semblen increïbles perquè permeten escoltar-les com senzilles melodies folk i alhora tenen una riquesa i unes possibilitats de desenvolupar-se en mil arranjaments que fa que semblin estàndards de jazz. La “Cantata de puentes amarillos”, per exemple, es dispara en mil direccions en poc més de nou minuts. I les lletres… dons les lletres són les d’un  ocell que sobrevola el món amb ull privilegiats. Com Dylan, Spinetta és dels poetes que reinstal·len la poesia en la que va ser la seva primera casa: el cant. Dylan i Spinetta entenen de què va la literatura, i precisament per això són dues veus artísticament honestes i sinceres. Ens falta temps per escoltar-los i a sobre hem de continuar sentint a Vargas Llosa, més idiotament ridícul a cada dia que passa. Spinetta. Cultura necessària. Zamba i rock and roll. A les antípodes de l’alta cultura. Al mig del carrer, observant com el vent de tardor fa volar les fulles. En el centre de l’espai.