Música per prendre la lluna: Mercedes Sosa

Per gentilesa de Marcelo Mercadante escolto La voz de la zafra, el primer disc de Mercedes Sosa. Diuen les cròniques que quan es va publicar, el 1962 per RCA, no va tenir gaire repercussió, segurament per una distribució precària. Escoltat avui, sona rotund, popular i sofisticat, en la mateixa línia que Vinicius i Jobim. Els arranjaments són fantàstics, més de club que de camp. I per damunt de tot brilla la veu de la Negra: ja té aquell to fosc i torrencial amb què anys després conqueriria els cors dels melòmans del món, però encara conserva un timbre jovenívol i explosiu que ben aviat l’abandonarà.