Aquesta vida mercantil

La mercantilització galopant s’ho va menjant tot. Les aficions i les amistats. Els estudis i els oficis. EIs carrers de la ciutat i el llenguatge. Ens volen fer creure que l’única mesura de les coses i l’únic sentit de la vida són els diners i les transaccions, les pèrdues i els beneficis. I és així com hem arribat a aquesta situació en què fins i tot periodistes fets i drets a les redaccions rematen qualsevol argument o idea amb la frase fatal: “Compres?”. I l’altre respon “compro” o “no compro”, sense aturar-se a pensar que les idees ni es compren ni es venen. Es discuteixen, es critiquen, es matisen, es valoren, es sopesen… però no és compren a quilo com les llenties.

Diumenge passat, a El Periódico, el venedor mediàtic Risto Mejide començava el seu article setmanal escrivint: “Tots comprem. Tots venem”. I després anava explicant, com en els típics manuals d’autoajuda, quines paraules hem de fer servir per convèncer els altres del que ens interessa a nosaltres. Risto -a qui procuro llegir per poder-lo criticar després- deu ser un publicista vocacional i per això veu tota la realitat amb les seves ulleres de publicista. Però les coses no van així, amic. Per sort, en el mateix diari, el mateix dia, hi havia un altre article, aquest signat per Ramón Folch, molt més discret però molt més interessant. Folch, a qui se li endevina a través dels seus escrits una sòlida formació humanista, elaborava un fi discurs sobre la diferència entre la complexitat i la simplicitat, i sobre les trampes dels eslògans electorals que ens volen convèncer-vendre amb una frase curteta i impactant perquè votem un o l’altre.

El discurs que tot es compra i tot es ven va fent fortuna, seguint el mateix mecanisme pel qual ens hem de sentir profundament desgraciats si no estem actualitzats amb la darrera aplicació de torn. Però em nego a dir “compro” davant d’una idea. Prefereixo dir “hi estic d’acord”. I ara me’n vaig a passejar i a ensumar l’olor de la pluja. De moment, amic Risto, encara no la venen.

Periodistes i publicistes

¿Hi ha algun periodista a la sala? En cas que no hi hagués cap metge i l’infartat morís sense remei, aquesta seria la pregunta desitjable. Malauradament, ningú no s’ho preguntarà. A ningú no l’interessarà saber què ha passat realment. Tothom correrà a fer fotos amb el seu dispositiu mòbil i a propagar la imatge sense gaires més explicacions entre amics i coneguts. I la foto del mort anirà saltant de pantalla en pantalla, rebotant per aquest sistema de coves on s’amunteguen els ecos sense sentit.

Aquesta és la part dolenta de la pel·lícula: cada vegada més, els periodistes es veuen obligats a seguir plans promocionals, buscar espònsors, acordar amb parts interessades què es pot dir i què no es pot dir, mirar de plantar-se -en la mesura del possible- davant d’empreses que imposen el seu missatge per damunt de l’interès públic. I cada vegada tenen menys temps per centrar-se en el més important: posar el predicat darrera del subjecte i mirar d’explicar què passa d’una forma cabal. Els diaris, els mitjans centrats en la paraula escrita, els que són tradicionalment més analítics i rigorosos, evolucionen en el paper cap a mers distribuïdors de cassoles, discos i estampetes. I a les pantalles, busquen desesperadament un model de negoci que no depengui d’abocar continguts i continguts gratuïts sense preu ni criteri i escampar-los per les xarxes socials amb les tecniques publicitàries més avançades. La feina dels publicistes és perfectament lloable i legítima. A més és una feina que si es fa bé és molt agraïda, perquè requereix molta creativitat. Però la dels periodistes és una altra. Darrerament les dues feines es barregen fins al punt que semblen ser el mateix. El cas de Júlia Otero, Àngels Barceló i Gemma Nierga lligant la seva credibilitat a la del Banc de Sabadell és especialment sagnant.

Aquests dies es torna a parlar de la península de Crimea. Va ser allà on es considera que va néixer l’ofici de corresponsal de guerra. El 1854 regnava el paper i el director del diari The Times va decidir enviar-hi el periodista irlandès William Howard Russell perquè acostés als lectors al màxim possible les trifulgues entre l’imperi rús i la coalició anglo-franco-otomana. Fins aleshores, les fonts de les informacions bèliques eren invariablement els comandaments militars, fonts invariablement interessades. Russell, pagat pel seu diari i en última instància pels seus lectors, va ser el primer en oferir una visió de la guerra amb criteris periodístics. Durant els prop de dos anys que va moure’s per Crimea, va denunciar les desastroses condicions en què vivien els soldats de sa majestat Victòria. Els militars van reaccionar ràpid, van contractar el fotògraf Roger Fenton per sortir ben retratats davant l’opinió pública i el 1856 l’exèrcit britànic va prohibir els periodistes publicar informacions que puguessin ‘afavorir l’enemic’.

Des dels temps de la càrrega de la cavalleria lleugera, no cal dir que els mitjans tècnics que els periodistes tenim per explicar el que veiem han evolucionat molt i molt.  Però, desgraciadament, els mecanismes que els poderosos tenen per controlar la informació pública, sigui sobre una guerra o sigui sobre un festival de música en un país culturalment subdesenvolupat (vegeu l’article Com cobrim un festival de Jordi Bianciotto) s’han refinat i són avui infinitament més potents que fa segle i mig. Ara saltem molt més que al segle XIX, però com passa a Melilla, la tanca s’ha fet molt més alta i agressiva. Aquesta és la part dolenta de la pel·li. La bona és que, com explica Kapuscinski en el seu millor llibre, llegir atentament les històries d’Heròdot i treballar des del terra continua sent tan útil i eficaç com segles enrera.