Mayte Martín. Flamenca i cantautora

.

.

.

Mayte Martín va al seu aire. Tímida, sense cap pressa i guiant-se únicament pel seu gust i intuïció, s’ha consolidat com una de les principals figures del flamenc català contemporani. I, segurament, és ara mateix la més imaginativa, personal i heterodoxa de totes.

Com un huracà

S’ha acabat l’agost, i amb ell el cicle de concerts Palau 30, el darrer dels quals el va protagonitzar Ginesa Ortega, cantaora temperamental i una de les cares joves que a principis dels anys noranta van renovar profundament el nostre flamenc.

Morente 2009

.

.

.

.

La revolució tranquil·la

L’ambient de celebració pels trenta anys del Taller de Músics i l’enorme expectació que sempre desperten entre l’afició flamenca dos artistes com ara Enrique Morente i Tomatito –més encara si es presenten junts– es van fer notar en la inauguració del festival Flamenco Ciutat Vella.

Els tangos de la vida

“Por ti la vida, mi vida, se me va”. Ho canta Enrique Morente amb els ulls tancats als “Tangos de la vida”, en un disc que desgraciadament serà el punt i final i que no es podia haver titulat d’una altra manera: Morente flamenco. Més enllà dels exercicis d’heterodòxia amb què va forçar els límits del cante, a Morente flamenco (un disc fet de pedaços de concerts i gravacions disperses en els anys) hi trobem un artista relaxat, domèstic i familiar, capaç de fer-nos somiar amb la “Soleá de los cañaverales” i de deixar-nos una fantàstica cançó de bressol, “Nana de Oriente”, compartida amb fills i néts.

El pal de paller

.

.

.

.

.

Quants Franciscos Sánchez hi deu haver al món? Infinits. N’hi ha un, però, que quan surt a l’escenari adopta un nom únic i universalment reconegut: Paco de Lucía. El guitarrista d’Algesires fa temps que no presenta gaires novetats (el seu darrer disc, Cositas buenas, és del 2004) però també fa molt de temps que en el flamenc ningú no té la seva autoritat ni el seu carisma.

Risc en la intimitat

.

.

.

.

.

.

.

.

Barcelona. Dissabte 29 de maig de 2010 a la nit. Tota la gent s’amuntega al Primavera Sound. Tota? No! Al Palau de la Música, un home sol toca la guitarra.

Imperdible Morente

Enrique Morente pot rescatar el cant més primigeni amb la mateixa facilitat amb què tiba la corda de la tradició flamenca fins a gairebé trencar-la. Pot saltar d’un extrem a l’altre en un segon de geni, i això el fa imprevisible. A Santa Coloma de Gramenet, en el darrer concert del primer cicle Catalunya Arte Flamenco, se l’esperava amb el sol acompanyament del seu guitarrista de capçalera, el gran Pepe Habichuela, per oferir un espectacle de flamenc clàssic i ortodox. I l’home va i es presenta sense Habichuela però amb el jove guitarrista David Cerreduela, dos cantaores de reforç, tres ballarins i un bateria, i disposat a començar a rodar un nou espectacle basat en el seu penúltim disc, Pablo de Málaga, on el veterà cantaor de Granada s’inspira en la vida i l’obra de Picasso. Així és ell. Com alguna vegada ha dit el mateix Morente, de tant en tant li agrada fer experiments i penjar-se una imperdible de l’orella.