Camus i Cortázar, sempre joves

Què ho fa, que avui llegim Camus i Cortázar com si tinguessin la nostra edat? Perquè els estimem tant? Avui és un xafogós 26 d’agost. Hi ha guerra a Gaza, Ucraïna, l’Iraq… Fa cent estius, mentre Europa emmalaltia amb la Gran Guerra i el món anava entrant al segle XX per la porta del desastre, el fill d’un diplomàtic argentí neixia a Brussel·les. Uns mesos abans, el novembre de 1913, neixia a la vila algeriana de Mondovi el fill d’una dona analfabeta d’arrels menorquines i un home que moriria a la batalla del Marne. Molts anys més tard, a l’atrotinat continent, Camus visitaria la tomba del pare mort a la Primera Guerra Mundial, mentre que el gegant Cortázar, lletraferit del nou món, amb aquells ulls tan separats amb què entreveia passatges cap a altres realitats tan inquietants com la nostra, evocaria les bombes alemanyes que van ambientar  la seva entrada en escena. Tots dos van posar paraules a aquestes experiències, amb prosa despentinada i amb la mateixa cintura amb què van saber combinar la defensa dels ideals i el rebuig dels dogmes. Crec que tots dos van intentar ser lliures i justos, i això ens els fa tan simpàtics i humans.

Cortázar descriu l’esclavitud d’un home al qual li regalen un rellotge i nosaltres hi veiem els esclaus actuals dels mòbils i les aplicacions. Camus recrea els antics mites grecs i ens els fa ben carnals, com aquella sobrassada atravessada per un ganivet, en una excursió familiar de diumenge, que va quedar-se per sempre en la seva memòria. Camus balla el calipso i juga al futbol.  Cortázar toca la trompeta, vibra amb el jazz, amb Bach i amb “El testament d’Amèlia”, i es llança a caminar per la nit de la ciutat, caçant casualitats i inventant jocs que s’han de jugar amb la màxima seriositat. Els dos van mostrar sense motllos una sana irreverència envers déus, institucions, pàtries, prejudicis i imposicions en general. Els dos devoraven novel·les d’aventures i somiaven en ser pirates, als antípodes dels acartronats intel·lectuals.

Els dos van fer gala d’un compromís insobornable. Imperfectes, humanistes de raval, carn de carrer, cronopis rebels, cap dels dos creia en les èlits, els dos entenien que ètica i estètica són les dues cares d’una mateixa moneda i preferien treballar per als de baix. Els dos van viure en un dels melics del món, París, i el van fer palpitar. Cortázar saltava de tant en tant, a través del mirall, i caminava per aquest altre gran mirall que és Buenos Aires. Camus va atravessar amb heroïsme el melic del segle XX, la Segona Guerra Mundial, i va morir massa jove, estimbat en una carretera amb una obra corprenedora, El primer home, a mig escriure. Tres anys després de la mort de Camus, Cortázar feia florir Rayuela. Encara va viure un parell de dècades més, sense deixar de ser mai un nen de gairebé dos metres. Quanta companyia ens fan els seus llibres!

Erik Truffaz Quartet a l’Apolo: sofisticació líquida

Sofisticació urbana i un vel de freda tristor milesdavisiana. El trompetista francès Erik Truffaz va passar el 9 d’agost passat per la sala Apolo de Barcelona amb el seu quartet i va deixar un rastre de música líquida, a anys llum de la càlida carnositat que despleguen altres escoles del jazz.

Lou Donaldson al Jamboree. Com una seda

“No fem ni fusió ni confusió, fem jazz”. Aquesta va ser una de les primeres frases que va dir amb veu fràgil Lou Donaldson durant el primer dels quatre passis que va fer al Jamboree dins del festival Mas i Mas, l’1 i el 2 d’agost. Un inequívoc credo artístic que fixa la mirada i l’oïda en la forma que va prendre el jazz amb la irrupció de Charlie Parker. Un saxo alt que s’aferra a la melodia com una seda, embellint-la amb molt de blues i una mica de bop. Un senyor de 86 anys que conserva la bufera i sobretot l’elegància.

Diego Amador i Llibert Fortuny al Jamboree. Combustió

Els passats 30 i 31 de juliol, Diego Amador i Llibert Fortuny van tornar a tocar plegats al Jamboree. Van reeditar així la feliç trobada que el local barceloní havia propiciat al gener, quan els van reunir durant cinc nits a la memòria de Mario Pacheco, el malaguanyat fotògraf-productor-visionari que d’alguna manera, anys enrera, va exercir de padrí artístic de tots dos.  El 13 de setembre, el pianista sevillà amb el seu trio i el saxofonista català actuaran a L’Atlàntida de Vic. Serà la primera vegada que duran aquesta aventura fora de les parets del Jamboree i esperem que arribin lluny, perquè quan aquesta banda entra en combustió, el directe és d’impacte i l’entusiasme circula entre els músics i el públic com els electrons pel coure.

Fins aviat, Hermeto

Com un estol d’orenetes que volen frenèticament, agrupant-se i dispersant-se, dibuixant figures en el cel i sense xocar mai, així va sonar el grup d’Hermeto Pascoal el 29 de juliol passat a la sala Apolo de Barcelona, en l’11è San Miguel Mas i Mas Festival.

Bebo i Chucho 2007. Dos pianos

.

Bebo i Chucho. Tan semblants en algunes coses i tan diferents en altres. Pare i fill llueixen una perxa important i descarreguen cubanitat des dels seus enormes dits fins a les tecles blanques i negres. Però mentre el fràgil Bebo, de 88 anys, ho fia tot a la subtilitat i l’elegància, l’enèrgic Chucho es mou en coordenades més contemporànies amb nervi i trempera.

Quatre gats moderns

.

La temporada de Músiques Modernes a L’Auditori va obrir-se dissabte amb un quartet barceloní que interpreta amb gran modernitat el repertori de danses i cançons tradicionals catalanes. Que com ho fa? Duent-lo al terreny del jazz manouche, amb tocs de música clàssica i de cambra, i sobretot basant-se en una tècnica depurada que fa que melodies que hem escoltat mil vegades volin a una nova altura.

Keith Jarrett 2011

El músic Keith Jarrett té una manera particular de comunicar-se amb els seus admiradors, que el segueixen amb devoció. El posat agre i desganat amb el qual sempre surt a l’escenari contrasta amb la sensibilitat privilegiada, el desmesurat domini tècnic i la imaginació que desplega quan es concentra en les tecles.

Keith Jarrett 2009

Keith Jarrett reuneix unes quantes característiques que el fan singular. Gaudeix (o pateix, segons com es miri) d’oïda absoluta: té la facultat raríssima d’identificar una nota sense cap altre so de referència. Pot presumir d’una llarga i llegendària trajectòria al costat d’altres figures fonamentals del jazz. Multiinstrumentista des de petit, com a pianista és un músic versàtil que abasta des de la clàssica fins a formes més experimentals. I exigeix que el públic es prengui seriosament la seva feina, fins al punt que un estossec a destemps, o una llumeta de mòbil inoportuna, poden encendre’l i fer-lo deixar plantats tots els melòmans que han desembutxacat un bon grapat d’euros per veure’l.

A reveure, Mama Àfrica

.

.

.

.

Palau de la Música, 17 de gener de 2008.

Més de cinc dècades als escenaris, i Miriam Makeba se’ns jubila. Prop dels setanta-sis anys, la cantant sud-africana s’està acomiadant del seu públic amb una gira que, tot i començar el 2005, s’està allargant a demanda popular. Dijous passat va fer parada i fonda al Palau de la Música, per obra i gràcia del Festival del Mil·lenni.