Xiulets tropicals

.

.

.

Gilberto Gil, una part important de la història de la música popular brasilera i artista camaleònic, va plantar-se al Palau de la Música vestit de cantautor i flanquejat pel seu fill guitarrista, Bem Gil, i el prestigiós violoncel·lista i productor carioca Jaques Morelembaum: un elegant i versàtil format de trio de corda que va oferir un passeig selectiu per l’obra del músic i exministre que, amb mig segle de trajectòria artística i més de cinquanta discos publicats, presumeix avui en directe de la frescor, la salut i el nervi que també conserva el coetani Caetano.

A reveure, Mama Àfrica

.

.

.

.

Palau de la Música, 17 de gener de 2008.

Més de cinc dècades als escenaris, i Miriam Makeba se’ns jubila. Prop dels setanta-sis anys, la cantant sud-africana s’està acomiadant del seu públic amb una gira que, tot i començar el 2005, s’està allargant a demanda popular. Dijous passat va fer parada i fonda al Palau de la Música, per obra i gràcia del Festival del Mil·lenni.

León Gieco a Barcelona

León Gieco a Tilcara. Foto: Alejandra Palacios (www.leongieco.com/Ushu_Quiaca/Alejandra Palacios.htm)

Plantar cara sistemàticament als poderosos i defensar els febles. Hi ha homes que mai no renuncien al poble, perquè entenen que ells mateixos són poble. León Gieco n’és un. Ell és l’autor de la cançó més emocionant que he sentit mai, “La navidad de Luís”. També va escriure una lletra que és altíssima literatura, “Cachito, el campeón de Corrientes”, on aixeca tot un món d’il·lusió i decepció en tres o quatre frases. Divendres passat va actuar a Barcelona, convidat per la Casa Amèrica. Repassem el seu repertori, amanit amb els seus comentaris.

El pal de paller

.

.

.

.

.

Quants Franciscos Sánchez hi deu haver al món? Infinits. N’hi ha un, però, que quan surt a l’escenari adopta un nom únic i universalment reconegut: Paco de Lucía. El guitarrista d’Algesires fa temps que no presenta gaires novetats (el seu darrer disc, Cositas buenas, és del 2004) però també fa molt de temps que en el flamenc ningú no té la seva autoritat ni el seu carisma.

Risc en la intimitat

.

.

.

.

.

.

.

.

Barcelona. Dissabte 29 de maig de 2010 a la nit. Tota la gent s’amuntega al Primavera Sound. Tota? No! Al Palau de la Música, un home sol toca la guitarra.

Aigües profundes

.

.

.

.

.

.

.

El Brasil és un país molt gran. Però sembla que càpiga tot en la veu de Maria Bethânia. Vista de prop, costa d’entendre que d’un cos tan esquàlid en pugui sortir un cant tan greu i profund.

Una mica tristos

.

.

.

.

.

Juan ‘Tata’ Cedrón, amb els cabells llargs i blancs, va tornar a actuar a Barcelona amb el seu quartet després d’anys i panys. El grup, renovador del tango al llarg de quatre dècades, des de les nits progres del Buenos Aires dels seixanta, i després des de l’exili de París, va presentar les noves cançons que Cedrón ha compost a partir de vells textos d’Homero Manzi.

Imperdible Morente

Enrique Morente pot rescatar el cant més primigeni amb la mateixa facilitat amb què tiba la corda de la tradició flamenca fins a gairebé trencar-la. Pot saltar d’un extrem a l’altre en un segon de geni, i això el fa imprevisible. A Santa Coloma de Gramenet, en el darrer concert del primer cicle Catalunya Arte Flamenco, se l’esperava amb el sol acompanyament del seu guitarrista de capçalera, el gran Pepe Habichuela, per oferir un espectacle de flamenc clàssic i ortodox. I l’home va i es presenta sense Habichuela però amb el jove guitarrista David Cerreduela, dos cantaores de reforç, tres ballarins i un bateria, i disposat a començar a rodar un nou espectacle basat en el seu penúltim disc, Pablo de Málaga, on el veterà cantaor de Granada s’inspira en la vida i l’obra de Picasso. Així és ell. Com alguna vegada ha dit el mateix Morente, de tant en tant li agrada fer experiments i penjar-se una imperdible de l’orella.

Terrabastall

Les parets de L’Auditori encara tremolen. La Fanfare Ciocarlia va fer-hi parada i fonda per presentar El temps dels gitanos, un espectacle rotund en què col·laboren un seguit de col·legues, autopresentats com la troupe dels reis i les reines de la música gitana (amb el permís dels meravellosos Gipsy Kings, és clar).

Dos barbuts andalusos

Manuel Molina i Diego Carrasco no són cantaors de veu privilegiada ni guitarristes virtuosos. Però tots dos han fet avançar el flamenc amb idees realment noves i s’han convertit en una mena de figures de culte per la seva excepcionalitat. Tenen en comú la sòlida ascendència gitana i flamenca, i les barbes molt llargues.