Spinetta a Barcelona

Amb mitja família a l’altre hemisferi, les cançons de Luís Alberto Spinetta sonen encara més melancòliques. Amb Spinetta a l’altre barri, la seva presència se’ns fa més entranyable. El podem imaginar atravessant l’espai elèctric armat amb la foto de Carlitos i el banderí de River Plate, aprenent a ser llum. Dissabte passat una bona colla de músics el van recordar al CAT de Gràcia, com havien fet mesos enrera al C.C.Sandaru, convocats pel cicle Hamaques de la Casa Amèrica. I abans de començar, Marcelo Valente va parlar en nom de tots per evocar precisament “la llum que irradiava Luís”.

Al marge de l’emoció de l’ambient, el cançoner d’Spinetta és imponent. Moltes de les seves peces semblen increïbles perquè permeten escoltar-les com senzilles melodies folk i alhora tenen una riquesa i unes possibilitats de desenvolupar-se en mil arranjaments que fa que semblin estàndards de jazz. La “Cantata de puentes amarillos”, per exemple, es dispara en mil direccions en poc més de nou minuts. I les lletres… dons les lletres són les d’un  ocell que sobrevola el món amb ull privilegiats. Com Dylan, Spinetta és dels poetes que reinstal·len la poesia en la que va ser la seva primera casa: el cant. Dylan i Spinetta entenen de què va la literatura, i precisament per això són dues veus artísticament honestes i sinceres. Ens falta temps per escoltar-los i a sobre hem de continuar sentint a Vargas Llosa, més idiotament ridícul a cada dia que passa. Spinetta. Cultura necessària. Zamba i rock and roll. A les antípodes de l’alta cultura. Al mig del carrer, observant com el vent de tardor fa volar les fulles. En el centre de l’espai.

Atahualpa, senyor dels camins

.

.

Setmanes enrera vaig anar a la Fira del Disc de Barcelona amb un amic i sis euros a la buxaca. Els calés eren per pagar l’entrada i la idea era que, un cop dins del recinte de l’Estació del Nord, passejaríem una mica admirant cares i estranyes edicions dels Beatles i de Frank Zappa. Però vet aquí que el meu amic em va pagar l’entrada i jo, amb cert poder adquisitiu, vaig trobar-me en una paradeta dos llibres interessants. Un, de l’any 63, sobre Georges Brassens i escrit per Josep Maria Espinàs, 10 euros. L’altre, de l’any 74, sobre Atahualpa Yupanqui i escrit per Félix Luna, 6 euros. La butxaca va decidir per mi.

Argentina 1. Així és Jujuy

Aquests dies m’arrossego, aclaparat per aquesta calor barcelonina que tot ho fon, i escolto El Petit de Cal Eril i El último de la fila. Però fa exactament un any caminava amb abric per l’hivern austral seguint els frescos sons de les muntanyes.

Música per prendre la lluna: Mercedes Sosa

Per gentilesa de Marcelo Mercadante escolto La voz de la zafra, el primer disc de Mercedes Sosa. Diuen les cròniques que quan es va publicar, el 1962 per RCA, no va tenir gaire repercussió, segurament per una distribució precària. Escoltat avui, sona rotund, popular i sofisticat, en la mateixa línia que Vinicius i Jobim. Els arranjaments són fantàstics, més de club que de camp. I per damunt de tot brilla la veu de la Negra: ja té aquell to fosc i torrencial amb què anys després conqueriria els cors dels melòmans del món, però encara conserva un timbre jovenívol i explosiu que ben aviat l’abandonarà.