The Lito i el sabor de barri

Aquest és un dels discos que més he escoltat els darrers anys. El vaig tornar a escoltar quan vaig tornar de la Fira Mediterrània de Manresa. Perquè? Perquè a la Fira vaig veure Kiko Veneno en plan estelar repassant grans èxits amb una orquestra de cordes i vaig pensar: “això no està malament, però sembla que el nostre estimat Kiko s’hagi deixat pel camí el sabor de barri”. I on palpita avui el sabor musical del carrer, el tresor antic i urbà que va definir el cronista de la rumba? En discos com The Lito (Sant Gaudenci, 2011). Des de la seva publicació, aquest projecte de rumba-pop-vital-i-romàntica ha anat tenint intermitències, però jo espero fervorosament que hi hagi un nou disc amb més cançons a l’altura d’aquelles. De moment, The Lito ja ha fet un nou clip mariner i s’ha proposat vendre 100 entrades a la nova eina bandeed per tocar amb el Canijo de Jerez a la sala Salamandra de l’Hospitalet, el proper 14 de desembre.

Tornant al disc, el poder d’aquest àlbum d’estètica vintage rau en un xoc espectacular: el de l’elegància del so i els arranjaments amb el salero de la veu i la flaire inequívocament barcelunyesa d’aquestes cançons. Sospito que l’elegància és cosa de Pep Lladó; i el salero, del frontman d’Horta Raul Quindós, The Lito per a l’art. Però això són només especulacions circumstancials. El cert és que aquest és un disc que, com el Barça de les bones èpoques, surt a cent des del minut u i no baixa el ritme fins el final. S’obre amb un piano gronxant-se sobre un ventilador i el cantant amargat “en una oscura habitación”. Però a partir d’aquí, tot el disc és com una invitació a espolsar-se la melangia i sortir a passejar per Horta i per qualsevol zona asfaltada de qualsevol gran ciutat on hi hagi bars petits, de dia prenent el sol i de nit perseguint la cara oculta de la lluna, com es canta en una de les millors cançons del disc, “Y así”, escrita per Quindos i David Soleto, antics Lito i Leto.

Ara que hi penso, quan vaig entrevistar Lito a Sons de la Mediterrània, va definir-se de manera honesta i precisa, i de pas em va donar un dels millors titulars que m’ha donat mai cap entrevistat: “Digue’n romàntic, digue’n guarru, o el que vulguis, però és el que em surt de dins: lletres d’amor i desamor”. Shakespeare va fer servir 154 sonets per explicar això. The Lito, una sola frase.

Canyes i rumba

.

.

[Publicat a la revista Carrer 126]

La rumba catalana fa olor de carrer, de cantonada, de terrats, de festes que no se sap com neixen i que s’allarguen durant hores i dies. També fa olor de bar, perquè al caliu dels bars ha anat evolucionant des de fa, com a mínim, cinc dècades. Dos locals nascuts recentment han animat el món de les palmes i el ventilador i prometen prolongar aquesta història mig amagada de canyes i rumba: el Rumbàlia, al carrer Urgell, i Casa Leto, a Horta.

Posant música a un estel (8): La rumba del Micu

.

.

.

.

.

.

Nova col·laboració amb Sons de la Mediterrània a Ràdio Estel. Aquest cop parlem amb el rumbautor Miquel Rodergas Micu i escoltem el seu disc La fusta. Podeu escoltar el programa aquí.

Posant música a Ràdio Estel (4). Martí Marfà i la Forcat

.

.

.

Segon programa dedicat als “Estàndards de la rumba catalana”, amb els comentaris de Martí Marfà (Foment de la Rumba Catalana) i la música de Peret, Lolita, Ramunet, Gato Pérez i Los Amaya. Escolta’l aquí.

Posant música a Ràdio Estel (3). Martí Marfà i la Forcat

Nova col·laboració amb la revista Sons a Ràdio Estel. Aquest cop, “Estàndards de la rumba catalana”: Los Amaya, Gato Pérez, La Troba Kung-Fú i Peret. Estolta-ho aquí.