Quin club volem ser?

Què volem ser? Marsella o Venècia? L’afició al futbol té uns codis elementals que els veritables aficionats es fan seus abans de tenir ús de raó. Són uns codis senzills però importants. Tribals però gens trivials. Serveixen igual per a un gran estadi que per a un descampat. La fe futbolera, infantil i immortal, diu més o menys així: has crescut sent d’un equip i moriràs sent d’aquest mateix equip; els teus colors no canvien ni s’amaguen perquè són la teva pell, i amb ells viatges pel cel, pel paradís i pel purgatori; pel teu equip ho dones tot; quan reconeixes en un adversari la mateixa il·lusió que tu sents pel teu equip, el respectes; el camp del teu equip és casa teva.

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill al Velòdrom a veure l’OM contra el Montpeller. Experiència vibrant i inoblidable. Afició orgullosament genuïna, símbol d’una ciutat amb caràcter. Cap bandera de França. Alguna del Senegal, alguna de Jamaica i unes quantes de la Provença. Creus blaves sobre fons blanc. L’estadi bategant com un cor immens. Una pancarta contra Zemmour i una altra que diu ‘Marsella antiracista’. Gent aixecant-se quan l’equip local s’apropa a l’àrea rival. Ungles mossegades, insults i renecs en la parla saborosa i intransferible de la ciutat. Em vaig sentir com a casa. Potser perquè em va recordar molt el Barça de quan jo era petit. No guanyàvem gaire cosa, o en qualsevol cas molt menys que ara, però teníem ben clar què representaven els nostres símbols.

Ahir vaig anar amb el meu fill al Camp Nou a veure el Barça contra l’Eintracht de Frankfurt. Va ser de llarg la pitjor nit que hi hem viscut. I no pel resultat. Ni tampoc pels problemes de seguretat amb els seguidors alemanys, que al menys en el nostre cas van ser problemes inexistents. Els que teníem al costat eren simpàtics i respectuosos. Animaven a l’equip de la seva vida, això sí, com els bons aficionats respectuosos amb els codis futbolers. El que va fer tan i tan amarga la nit per nosaltres va ser constatar com el Barça -igual que la ciutat que du el seu nom- es va convertint en un parc temàtic. Una Venècia gegant. Un cos bonic però corsecat.

La tendència és de fa anys i no sembla fàcil redreçar-la. Però si alguna cosa hem après és que el turisme massiu no és la solució de res. Per al barri de Les Corts només representa degradació. Per al club només comporta una alarmant pèrdua de personalitat que, si no hi comencem a posar remei, pagarem molt cara. Ja l’estem pagant. Ens estem venent l’ànima i estem oblidant qui som. L’U d’octubre vam jugar com si res mentre la poli estomacava tothom. És igual. Cada setmana, al camp hi campa gent que paga i dóna més importància a com de guai queda la selfie que no pas al joc. Com s’arregla tot això? No ho sé. Cadascú que faci el que pugui.

Jo em moriré sent del Barça. Fins i tot és possible que els meus últims pensaments siguin per al gol de Koeman a Wembley narrat pel Puyal. Però ara també soc de l’OM. I aquest diumenge juguem contra el pitjor equip del món, el PSG. El de les peles catarianes i els cromos comprats a preu d’or. Molts diners i poca història. Són prepotents i amb els seus calés han raptat un futbolista de veritat, el millor, el nostre Messi. Els mateixos putos calés que ahir van servir per raptar el Camp Nou.

La cultura està mal vista

Hauríem d’estar reclamant que la lambreta de Neymar la vegin tots els alumnes de l’Institut del Teatre. Hauríem d’estar celebrant un bell gest plàstic que demostra com cap altre que el futbol és dansa i és cultura popular. I en lloc d’això han sortit de sota les pedres les veus comprensives amb la desproporcionada i bàrbara reacció dels jugadors de l’Athletic, inclosa la falta amb què Bustinza va tallar la jugada per la via ràpida. Un recurs defensiu, diguem-ne, poc refinat. Fins i tot Luís Enrique va dir que ell hauria reaccionat com els jugadors bascos. Ens hem tornat bojos? Que no havíem fitxat a Neymar per jugades com aquesta?

Per sort el simpàtic astre brasiler és fort i intel·ligent. Ve del país de Garrincha i les lambretes. I, com Alaska, ha dit que ell és així i que així seguirà. Aplaudim-lo fins que ens cremin les mans i esperem que contra la Juve en faci alguna de semblant.

Ara sí que hem de fitxar Suárez

Guardiola va guanyar-se l’estima de Messi quan va decidir deixar-lo anar als Jocs Olímpics de Pequín. El tècnic va fer front a l’endèmica desconfiança del soci culé i la jugada va donar uns fruits més saborosos del que qualsevol de nosaltres s’esperava: Messi ja és el millor jugador de la història del Barça. Ara estem davant d’un episodi diferent, però amb alguns elements comparables. La mossegada de Suárez posa el club a prova.

Abans de res m’agradaria dir a aquells que encara pensen que el futbol no és cultura popular que es mirin un partit d’aquest mundial com si fos una obra de teatre. Pocs espectacles tenen la capacitat de reunir tanta èpica, tanta lírica, tant de drama i tanta comèdia com un bon partit de futbol. El bon futbol no és només l’opi del poble; és el gran teatre del món.

Tot això ve a sant de que Luís Suárez no és un heroi uruguaià. En realitat és un heroi grec. La seva història, encara sense final, és digna de ser recorada de generació en generació. Va caure malferit abans de la batalla decisiva. Va recuperar-se més ràpid que el llamp i va arribar temps de salvar el seu poble (charrúas, aqueus… tant hi fa). Però ningú no pot escapar a la fatalitat cruel, i el seu destí el condemna a caure una vegada i una altra en l’ira de la mossegada. Així és que quan ell i el seu poble es disposaven a menjar-se el món, va menjar-se l’espatlla d’un defensor italià i ho va engegar tot a dida.

Té molta raó John Carlin quan comenta que són molt més greus les corrupteles de Blatter que els problemes psiquiàtrics del davanter uruguaià. Estic d’acord en què se l’ha de castigar per la mossegada, de la mateixa manera que es castiga un nen que es porta malament i dóna mal exemple als seus companys. Però dit això, estareu d’acord que la duresa de la sanció converteix Suárez en un exiliat, un bandoler, un outsider, un perdedor, un home que fa un mal pas i cau en desgràcia. Amb tot l’encant que això comporta.

Per això crec que és ara, i no abans, quan el Barça hauria de fer un pas endavant i fitxar-lo. I un cop fitxat, posar el psicòleg de Luis Enrique a treballar a fons perquè quan l’heroi torni agraït a la pàtria de la pilota tingui la gana concentrada en els peus. I no en les dents, que són el seu taló d’Aquiles. Això és el que hauríem de fer. Després podrem encertar-la o errar-la, però que no es digui que no ho hem intentat. Jo, mentrestant, me’n vaig a Castelldefels a clavar-li queixalada a un chivito.

Johan nostre de cada dia

El Barça va guanyar la seva primera copa d’Europa a l’estadi de Wembley el 20 de maig de 1992. Jo tenia 15 anys. Era un cruyffista, un més dels milers d’adol·lescents que amb Cruyff vam descobrir el sabor de la victòria i la importància de l’estil. Primavera, Wembley, paraula de ressonàncies mítiques… i ell entrebancant-se amb la tanca mentre tothom corria a celebrar el gol de Koeman. Dos anys, després, a Atenes el vi es va aigualir i la fe va anar fent figa. Però la poderosa personalitat del profeta del gol, senyor dels rondos i creador de nou llenguatge, ja havia marcat un camí per al Barça modern, de la mateixa manera que uns anys abans, com a jugador, havia fet veure als nostres pares que es podia passar del blanc i negre als colors.

Entre les moltes ocurrències que Johan Cruyff va deixar anar davant dels micròfons mentre ocupava la banqueta del Barça hi ha la del concepte ‘entorn’, que defineix tota l’enrevessada selva d’interessos i personatges que voleien al voltant del club per treure’n un o altre profit. Si no ho recordo malament, en aquell moment Cruyff va venir a dir que hi havia massa factors, i massa perjudicials, al voltant de l’equip. I vet aquí que, com en aquell conte de Cortázar en què un infeliç observa el peix d’una peixera i sense saber com acaba convertit ell mateix en el peix, en Johan d’Holanda ha acabat sent la veu i la cara principals d’aquesta massa polimorfa que coneixem com entorn.

Quan va ‘crear’ el concepte per criticar-lo, Cruyff era el centre del món blaugrana. Crec que ara hauria d’entendre que no ho pot ser, no convé que ho sigui. Mai no ha fet gala de gran generositat, però en els darrers temps li he vist prendre posicions indefensables, només comprensibles des del pur interès particular. Estic segur que ell ha hagut d’aguantar més d’un cop baix. Ara, si vols passar per barcelonista, no pots dir que vols que l’Ajax guanyi el Barça; no pots moure’t amb paraules ambigües respecte el fitxatge de Neymar sabent que si el meló surt dolent tothom et donarà la raó i si surt bé ningú no se’n recordarà. I sobretot, no pots atiar el foc sistemàticament quan més fàcil és fer-ho i callar quan convé. Resumint: per mi Johan Cruyff és com de la família i per tant no podré deixar-lo d’estimar mai. I tothom és lliure de dir el que li sembli. Però m’entristeix molt comprovar que a un home que podria ser símbol i emblema -per damunt de directius mediocres i d’esquerdes mediàtiques- se li vegi cada cop més el llautó.

No bombardejeu la masia

La masia de Can Planes de Les Corts, construïda l’any 1702.

Charly García cantava “No bombardeen Buenos Aires” i els culés cantem “No bombardejeu la Masia”. Encara no he acabat d’entendre ben bé com s’ha arribat a aquesta demencial situació, una més de les que van amuntegant-se en aquesta entretinguda temporada. Però al menys tenim a la taula tres dades que semblen clares: els directius han badat, la FIFA és com un niu d’escurçons amb corbata i, el més greu de tot, ha quedat tocada la imatge de la formació del planter: un incomparable patrimoni del club que ha despertat més empatia a tot el planeta que qualsevol títol dels que s’han guanyat els darrers anys. Segurament, al final del vodevil el Barça podrà fitxar a l’estiu. I si no, pas endavant de Rafinha i Deulofeu. Però un cop més, d’una manera o d’una altra, el ventilador de merda s’haurà engegat a ple rendiment. I ara a veure qui ho recull tot.

Davant de l’actual trena de desgavells, m’agradaria que Guardiola, Messi, Iniesta, Puyol, Valdés, Xavi i el màxim de jugadors possibles es pronunciessin amb alguna mena de manifest o escenificació conjunta. No per defensar ni justificar el que l’actual directiva hagi fet o deixat de fer. Sinó per reivindicar el valor increïble que ha tingut la masia, font de futbolistes i d’estrelles.  M’agradaria molt.

Empentes i intoxicacions a Televisió de Catalunya

Televisió de Catalunya ens va sorprendre ahir dilluns amb una informació impròpia d’un mitjà de comunicació rigorós i professional. Impròpia perquè de fet no era pròpiament una informació, sinó una hipòtesi segons la qual una font fiable hauria filtrat que el Tata Martino ja té decidit deixar el Barça quan acabi la temporada. Les evidències que aquesta filtració -com totes les filtracions- obeeixen a l’interès particular d’algú són palmàries, gairebé obscenes. Aquesta ha sigut una operació intoxicadora de manual. Analitzada fredament, la notícia no té cap versemblança, i sí que presenta en canvi uns quants dels tics característics de les intoxicacions: temps verbals en condicional, al·lusions a suposades fonts fidedignes que paradoxalment resulten les menys beneficiades per la suposada informació, absència total de proves documentals, aparició en un únic mitjà en un moment especialment delicat sense que cap dels altres se n’hagi fet cap ressó, etc. Ningú no es pot creure que ni l’entrenador del Barça ni cap col·laborador seu de confiança tinguin cap interès en què se sàpiga, precisament ara, que plegaran.

Però ja se sap que a Can Barça tot s’entoma a cop calent, de manera que l’operació segurament aconseguirà el seu propòsit, tenint en compte l’actual feblesa institucional del club i la irreprimible tendència a la histèria del seu entorn mediàtic: la idea que el Tata vol plegar ja està instal·lada comfortablement i sense remei entre la culerada. La jugada, una empenta al tècnic que a la gespa mereixeria tarjeta groga però que als informatius passarà inadvertida, ha sortit bé.

El mateix dia que Sergi Pàmies expessava des de les pàgines de La Vanguardia el desig que cap interferència alterés la preparació del Barça-Madrid, esclata una bomba controlada. Com molts altres culers, jo tinc sospites sobre qui hi ha darrera d’aquesta operació. Hi ha massa gent que viu precisament de la intoxicació i massa gent que juga brut. Però com que que no tinc proves ni certeses, callo. El més trist de tot és que un mitjà públic i suposadament seriós, Televisió de Catalunya, es presti a aquest joc.

En el periodisme, com en el futbol, hi ha unes regles de joc. Si es té una informació exclusiva, s’han d’aportar proves. Si no, ens movem en el terreny fangós dels rumors i les intoxicacions interessades.

De derbi a clàssic

.

.

.

.

.

.

El clàssic, el clàssic, el clàssic, el clàssic. En general els periodistes som una espècie gregària i mandrosa. D’un temps ençà, tothom parla de clàssic, quan fins no fa gaire tothom parlava de derbi.

Aguante Uruguay

.

.

.

.

.

.

Avui s’enfronten a la semifinal del mundial dos països petits que estimen el futbol, l’Uruguai i Holanda. Podríem passar l’estona que ens separa del partit recordant les indescriptibles aventures musicals de Johan Cruyff. Però no, serà millor que ens refugiem en una altra cançó futbolera i en la veu de l’immens Alfredo Zitarrosa.

El pes de la història

.

.

.

.

.

Quan el 1950 l’Uruguai va pispar-li un mundial al Brasil a l’estadi de Maracanà, Quintín Cabrera tenia sis anys. La tardor de 2008, poc abans de morir després d’una vida nadada contra corrent, el cantautor em va dir, més o menys, aquestes paraules: “Per molts uruguaians, el mundial de 1950 va ser un punt culminant de les nostres vides. Guanyar-li al Brasil, i a casa seva! Sempre he recordat tots els dies de festa amb què es va celebrar a Montevideo aquella victòria. Allò va ser inigualable”.