1969. Caetano Veloso

Caetano Veloso també té el seu àlbum blanc. Com el que els Beatles havien publicat un any abans, és un disc colorista i calidoscòpic. Tancat en un estudi cassolà de Salvador de Bahia amb l’amic Gilberto Gil, l’artista va esbossar el 1969 un grapat de cançons que surten disparades en totes direccions. Un manera d’afrontar el plom militar del Brasil d’aquells anys. La veu de Caetano i la guitarra de Gilberto es van enviar a São Paulo, on Rogério Duprat hi va afegir guitarres elèctriques, cordes clàssiques, bateries, teclats i efectes. Molt poc després, Caetano i Gilberto van sortir disparats cap a Londres i el disc va quedar com a mostra d’aquell esclat creatiu que va ser el tropicalisme.

Arnaldo Antunes 2005. El més boig de la tribu

La nit abans que Carlinhos Brown havia de reinstal·lar un dels seus carnavals mastodòntics a les sacrificades avingudes de Barcelona, el seu amic Arnaldo Antunes va debutar a la ciutat. El polifacètic artista paulista es va presentar a l’Apolo fidel a la seva imatge de geni desmanegat. Va aparèixer despentinat i pàlid, jugant amb una bola del món il·luminada, amb la pinta d’haver travessat una febrada terrible i amb un barnús vermell i estripat.

Xiulets tropicals

.

.

.

Gilberto Gil, una part important de la història de la música popular brasilera i artista camaleònic, va plantar-se al Palau de la Música vestit de cantautor i flanquejat pel seu fill guitarrista, Bem Gil, i el prestigiós violoncel·lista i productor carioca Jaques Morelembaum: un elegant i versàtil format de trio de corda que va oferir un passeig selectiu per l’obra del músic i exministre que, amb mig segle de trajectòria artística i més de cinquanta discos publicats, presumeix avui en directe de la frescor, la salut i el nervi que també conserva el coetani Caetano.

Aigües profundes

.

.

.

.

.

.

.

El Brasil és un país molt gran. Però sembla que càpiga tot en la veu de Maria Bethânia. Vista de prop, costa d’entendre que d’un cos tan esquàlid en pugui sortir un cant tan greu i profund.