La cultura està mal vista

Hauríem d’estar reclamant que la lambreta de Neymar la vegin tots els alumnes de l’Institut del Teatre. Hauríem d’estar celebrant un bell gest plàstic que demostra com cap altre que el futbol és dansa i és cultura popular. I en lloc d’això han sortit de sota les pedres les veus comprensives amb la desproporcionada i bàrbara reacció dels jugadors de l’Athletic, inclosa la falta amb què Bustinza va tallar la jugada per la via ràpida. Un recurs defensiu, diguem-ne, poc refinat. Fins i tot Luís Enrique va dir que ell hauria reaccionat com els jugadors bascos. Ens hem tornat bojos? Que no havíem fitxat a Neymar per jugades com aquesta?

Per sort el simpàtic astre brasiler és fort i intel·ligent. Ve del país de Garrincha i les lambretes. I, com Alaska, ha dit que ell és així i que així seguirà. Aplaudim-lo fins que ens cremin les mans i esperem que contra la Juve en faci alguna de semblant.

Ara sí que hem de fitxar Suárez

Guardiola va guanyar-se l’estima de Messi quan va decidir deixar-lo anar als Jocs Olímpics de Pequín. El tècnic va fer front a l’endèmica desconfiança del soci culé i la jugada va donar uns fruits més saborosos del que qualsevol de nosaltres s’esperava: Messi ja és el millor jugador de la història del Barça. Ara estem davant d’un episodi diferent, però amb alguns elements comparables. La mossegada de Suárez posa el club a prova.

Abans de res m’agradaria dir a aquells que encara pensen que el futbol no és cultura popular que es mirin un partit d’aquest mundial com si fos una obra de teatre. Pocs espectacles tenen la capacitat de reunir tanta èpica, tanta lírica, tant de drama i tanta comèdia com un bon partit de futbol. El bon futbol no és només l’opi del poble; és el gran teatre del món.

Tot això ve a sant de que Luís Suárez no és un heroi uruguaià. En realitat és un heroi grec. La seva història, encara sense final, és digna de ser recorada de generació en generació. Va caure malferit abans de la batalla decisiva. Va recuperar-se més ràpid que el llamp i va arribar temps de salvar el seu poble (charrúas, aqueus… tant hi fa). Però ningú no pot escapar a la fatalitat cruel, i el seu destí el condemna a caure una vegada i una altra en l’ira de la mossegada. Així és que quan ell i el seu poble es disposaven a menjar-se el món, va menjar-se l’espatlla d’un defensor italià i ho va engegar tot a dida.

Té molta raó John Carlin quan comenta que són molt més greus les corrupteles de Blatter que els problemes psiquiàtrics del davanter uruguaià. Estic d’acord en què se l’ha de castigar per la mossegada, de la mateixa manera que es castiga un nen que es porta malament i dóna mal exemple als seus companys. Però dit això, estareu d’acord que la duresa de la sanció converteix Suárez en un exiliat, un bandoler, un outsider, un perdedor, un home que fa un mal pas i cau en desgràcia. Amb tot l’encant que això comporta.

Per això crec que és ara, i no abans, quan el Barça hauria de fer un pas endavant i fitxar-lo. I un cop fitxat, posar el psicòleg de Luis Enrique a treballar a fons perquè quan l’heroi torni agraït a la pàtria de la pilota tingui la gana concentrada en els peus. I no en les dents, que són el seu taló d’Aquiles. Això és el que hauríem de fer. Després podrem encertar-la o errar-la, però que no es digui que no ho hem intentat. Jo, mentrestant, me’n vaig a Castelldefels a clavar-li queixalada a un chivito.

No bombardejeu la masia

La masia de Can Planes de Les Corts, construïda l’any 1702.

Charly García cantava “No bombardeen Buenos Aires” i els culés cantem “No bombardejeu la Masia”. Encara no he acabat d’entendre ben bé com s’ha arribat a aquesta demencial situació, una més de les que van amuntegant-se en aquesta entretinguda temporada. Però al menys tenim a la taula tres dades que semblen clares: els directius han badat, la FIFA és com un niu d’escurçons amb corbata i, el més greu de tot, ha quedat tocada la imatge de la formació del planter: un incomparable patrimoni del club que ha despertat més empatia a tot el planeta que qualsevol títol dels que s’han guanyat els darrers anys. Segurament, al final del vodevil el Barça podrà fitxar a l’estiu. I si no, pas endavant de Rafinha i Deulofeu. Però un cop més, d’una manera o d’una altra, el ventilador de merda s’haurà engegat a ple rendiment. I ara a veure qui ho recull tot.

Davant de l’actual trena de desgavells, m’agradaria que Guardiola, Messi, Iniesta, Puyol, Valdés, Xavi i el màxim de jugadors possibles es pronunciessin amb alguna mena de manifest o escenificació conjunta. No per defensar ni justificar el que l’actual directiva hagi fet o deixat de fer. Sinó per reivindicar el valor increïble que ha tingut la masia, font de futbolistes i d’estrelles.  M’agradaria molt.

Aguante Uruguay

.

.

.

.

.

.

Avui s’enfronten a la semifinal del mundial dos països petits que estimen el futbol, l’Uruguai i Holanda. Podríem passar l’estona que ens separa del partit recordant les indescriptibles aventures musicals de Johan Cruyff. Però no, serà millor que ens refugiem en una altra cançó futbolera i en la veu de l’immens Alfredo Zitarrosa.

El pes de la història

.

.

.

.

.

Quan el 1950 l’Uruguai va pispar-li un mundial al Brasil a l’estadi de Maracanà, Quintín Cabrera tenia sis anys. La tardor de 2008, poc abans de morir després d’una vida nadada contra corrent, el cantautor em va dir, més o menys, aquestes paraules: “Per molts uruguaians, el mundial de 1950 va ser un punt culminant de les nostres vides. Guanyar-li al Brasil, i a casa seva! Sempre he recordat tots els dies de festa amb què es va celebrar a Montevideo aquella victòria. Allò va ser inigualable”.