Històries del sud

1976. Desire

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 1 novembre 2016

desire“Hurricane” és com Guerra i pau perquè hi ha de tot i contrastat: molta acció, molts personatges, molts escenaris, moltes escenes, moltes situacions, moltes instàncies narratives, molts registres, molta justícia poètica i molta injustícia social. I sobretot hi ha un ús increïble del llenguatge, directe al moll de l’os. El mateix tret de pistola que va desencadenar la desgràcia de Rubin Carter és el que desencadena la lletra de la cançó, signada a mitges entre Dylan i Jacques Levy com la majoria d’aquest àlbum. A “Hurricane” no hi sobra res, cada paraula pesa, cada descripció enriqueix el quadre general i cada gir ajuda a aixecar tot un món cantat i verosímil, tot un ambient de xafogor i desesperació. Estic molt d’acord amb Jordi Puntí i amb els que consideren que aquesta cançó és com un novel·lot del segle XIX. Els versos on es dibuixa el personatge del boxejador Carter, per exemple, són rotunds i desperten l’empatia de l’oient fins el final de la cançó: “Rubin podia tombar un home amb un sol cop de puny / però mai no li va agradar parlar-ne gaire / és la meva feina, deia, i ho faig pels diners”. Recorda moltíssim el protagonista d’un dels millors contes de Jack London, “Per un bistec”, on Tom King és un lluitador envellit que no pot alimentar la família i s’apunta a un combat que perdrà, desorientat i famolenc. (more…)

Tagged with: ,

Spinetta a Barcelona

Posted in Argentina, música by jordimartifabra on 27 octubre 2016

spinettabarca-copiar

Amb mitja família a l’altre hemisferi, les cançons de Luís Alberto Spinetta sonen encara més melancòliques. Amb Spinetta a l’altre barri, la seva presència se’ns fa més entranyable. El podem imaginar atravessant l’espai elèctric armat amb la foto de Carlitos i el banderí de River Plate, aprenent a ser llum. Dissabte passat una bona colla de músics el van recordar al CAT de Gràcia, com havien fet mesos enrera al C.C.Sandaru, convocats pel cicle Hamaques de la Casa Amèrica. I abans de començar, Marcelo Valente va parlar en nom de tots per evocar precisament “la llum que irradiava Luís”.

Al marge de l’emoció de l’ambient, el cançoner d’Spinetta és imponent. Moltes de les seves peces semblen increïbles perquè permeten escoltar-les com senzilles melodies folk i alhora tenen una riquesa i unes possibilitats de desenvolupar-se en mil arranjaments que fa que semblin estàndards de jazz. La “Cantata de puentes amarillos”, per exemple, es dispara en mil direccions en poc més de nou minuts. I les lletres… dons les lletres són les d’un  ocell que sobrevola el món amb ull privilegiats. Com Dylan, Spinetta és dels poetes que reinstal·len la poesia en la que va ser la seva primera casa: el cant. Dylan i Spinetta entenen de què va la literatura, i precisament per això són dues veus artísticament honestes i sinceres. Ens falta temps per escoltar-los i a sobre hem de continuar sentint a Vargas Llosa, més idiotament ridícul a cada dia que passa. Spinetta. Cultura necessària. Zamba i rock and roll. A les antípodes de l’alta cultura. Al mig del carrer, observant com el vent de tardor fa volar les fulles. En el centre de l’espai.

Galeano pels reversos de la història

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 21 agost 2015

Joaquín_Torres_García_-_América_Invertida

L’any 1943, Joaquím Torres García va publicar el dibuix Amèrica invertida. És una representació novedosa del continent i de l’Uruguai, on aquest país ja no apareix perifèric i llunyà, amagat i soterrani, sinó que es reconeix orgullosament proper al Pol Sud, un pol tan respectable i magnètic com pugui ser el Pol Nord. “En realitat, el nostre nord és el sud”, deia el pintor uruguaio-català, que va viure entre els dos hemisferis. I el dibuix ha quedat com un manifest de tots aquells que intenten fer front als centres hegemònics. (more…)

La cultura està mal vista

Posted in Futbol by jordimartifabra on 6 juny 2015

neymar-bilbao

Hauríem d’estar reclamant que la lambreta de Neymar la vegin tots els alumnes de l’Institut del Teatre. Hauríem d’estar celebrant un bell gest plàstic que demostra com cap altre que el futbol és dansa i és cultura popular. I en lloc d’això han sortit de sota les pedres les veus comprensives amb la desproporcionada i bàrbara reacció dels jugadors de l’Athletic, inclosa la falta amb què Bustinza va tallar la jugada per la via ràpida. Un recurs defensiu, diguem-ne, poc refinat. Fins i tot Luís Enrique va dir que ell hauria reaccionat com els jugadors bascos. Ens hem tornat bojos? Que no havíem fitxat a Neymar per jugades com aquesta?

Per sort el simpàtic astre brasiler és fort i intel·ligent. Ve del país de Garrincha i les lambretes. I, com Alaska, ha dit que ell és així i que així seguirà. Aplaudim-lo fins que ens cremin les mans i esperem que contra la Juve en faci alguna de semblant.

Tagged with: ,

Aquesta vida mercantil

Posted in Periodisme by jordimartifabra on 19 maig 2015

hqdefault

La mercantilització galopant s’ho va menjant tot. Les aficions i les amistats. Els estudis i els oficis. EIs carrers de la ciutat i el llenguatge. Ens volen fer creure que l’única mesura de les coses i l’únic sentit de la vida són els diners i les transaccions, les pèrdues i els beneficis. I és així com hem arribat a aquesta situació en què fins i tot periodistes fets i drets a les redaccions rematen qualsevol argument o idea amb la frase fatal: “Compres?”. I l’altre respon “compro” o “no compro”, sense aturar-se a pensar que les idees ni es compren ni es venen. Es discuteixen, es critiquen, es matisen, es valoren, es sopesen… però no és compren a quilo com les llenties.

Diumenge passat, a El Periódico, el venedor mediàtic Risto Mejide començava el seu article setmanal escrivint: “Tots comprem. Tots venem”. I després anava explicant, com en els típics manuals d’autoajuda, quines paraules hem de fer servir per convèncer els altres del que ens interessa a nosaltres. Risto -a qui procuro llegir per poder-lo criticar després- deu ser un publicista vocacional i per això veu tota la realitat amb les seves ulleres de publicista. Però les coses no van així, amic. Per sort, en el mateix diari, el mateix dia, hi havia un altre article, aquest signat per Ramón Folch, molt més discret però molt més interessant. Folch, a qui se li endevina a través dels seus escrits una sòlida formació humanista, elaborava un fi discurs sobre la diferència entre la complexitat i la simplicitat, i sobre les trampes dels eslògans electorals que ens volen convèncer-vendre amb una frase curteta i impactant perquè votem un o l’altre.

El discurs que tot es compra i tot es ven va fent fortuna, seguint el mateix mecanisme pel qual ens hem de sentir profundament desgraciats si no estem actualitzats amb la darrera aplicació de torn. Però em nego a dir “compro” davant d’una idea. Prefereixo dir “hi estic d’acord”. I ara me’n vaig a passejar i a ensumar l’olor de la pluja. De moment, amic Risto, encara no la venen.

Brel brilla

Posted in Històries del nord, música by jordimartifabra on 15 octubre 2014

jacques-brel

L’altre dia vaig tenir la sort d’entrevistar Jordi Fàbregas i la conversa va anar a petar ràpidament a Jacques Brel. Tots dos l’admirem profundament. Perquè el cantant de Brussel·les és una d’aquelles presències que t’acompanya sempre i sempre et reconforta. Una bona professora de literatura francesa em va fer estudiar alguna lletra seva com si estudiés Montaigne o Molière. No en recordo gaire, d’aquelles classes. Però després vaig tenir un amic a Buenos Aires que els diumenges obria les finestres de bat a bat i netejava el pis mentre la veu de Brel sobrevolava tot el barri de San Telmo, patró dels mariners i per tant patró de Jacques Brel, que va navegar fins les Illes Marqueses. N’hi havia un altre que vivia al mateix edifici i s’ho escoltava; creia que la traducció al castellà de “Ne me quitte pas” era “No me quites paz”. En realitat és una traducció gairebé perfecta: conserva tot el ritme, tota la fonètica i bona part del sentit.

Dylan, Yupanqui i Brel són els meus tres gegants preferits. Mai no fallen quan els necessites. Bob Dylan és com la veu d’un profeta bíblic. Atahualpa Yupanqui és com la veu dels pobres. I Jacques Brel és com la veu d’un home… sol i descregut que va a la seva. L’envolten sempre unes orquestracions fantàstiques. Canta com si li anés la vida en cada mot. I les seves lletres, com els seus braços llargs, abarquen imatges que van del més sublim (les perles de pluja del país on mai no plou) al més insignificant (l’ombra d’un gos). A més, pel darrera de la seva obra hi ha la història de la seva vida, plena d’inconformisme, patetisme i amor a la llibertat.

Jacques Brel va venir a cantar a la sala de varietats Emporium del carrer Muntaner de Barcelona el 1956. Encara trigaria a ser una celebritat, tot i que aquell mateix any va gravar el seu primer gran èxit, “Quand on n’a que l’amour”. A Barcelona, Brel també va anar a cantar al popular programa Fantasía, de Radio Nacional de España. Sembla ser que el pianista que acompanyava Brel per la ciutat (probablement François Rauber, amb qui havia començat a treballar aquell mateix any) va haver de marxar corrents a París, de manera que un jovenet Alfred Domènech, que dirigia l’orquestra del programa i que al cap dels anys esdevindria director musical de La Voz de su Amo-EMI, el va acompanyar al piano, segons va explicar el propi Domènech davant del micròfon de Jordi Roura.

El meu pare escoltava el programa Fantasía els dissabtes a la tarda, estirat al terra del menjador, jugant amb capses de mistos on hi havia estampats jugadors de futbol, mentre el meu iaio treballava a la taula. Curiosament, avui és el meu fill qui munta partits èpics amb un munt de cromos al terra del menjador mentre passa la tarda, comfortablement instal·lat en aquest país etern que és la infància.

Infants i vells. Enamorats i desesperats. Gent del carrer. Aquests són els personatges de Jacques Brel, cronista de la vida real i veu que ens acompanya sempre. M’agrada molt la versió d'”Amsterdam” que Jordi Fàbregas va publicar en el seu primer disc (Edigsa, 1968), amb lletra adaptada pel seu pare. La va tornar a cantar el 2007 a la sala Luz de Gas, en una interpretació memorable. I també recordo molt una altra versió de la mateixa cançó que va fer a l’Heliogàbal Xavier Baró el 2011: va ser al final del concert, crec que als bisos, i s’hi va deixar la pell. Està molt bé el “Ne me quitte pas” salsero de Yuri Buenaventura i “La chanson des vieux amants” per rumba que ha gravat Manuel Malou aquest 2014. El refinat Malou hi ha posat una introducció molt simpàtica on el seu fill li demana que li canti aquella cançó que tant li agrada. Així va passant Brel, dels uns als altres, per damunt de les modes i la mediocritat.

Era cantant i també actor. Sovint em recorda a Charlot. Música i teatre es confonen en la seva cara contorsionada de bufó. Mireu si no aquest video amb el volum desactivat. És música muda:

Tagged with:

Camus i Cortázar, sempre joves

Posted in Jazz, Uncategorized by jordimartifabra on 26 agost 2014

camuscortázar

Què ho fa, que avui llegim Camus i Cortázar com si tinguessin la nostra edat? Perquè els estimem tant? Avui és un xafogós 26 d’agost. Hi ha guerra a Gaza, Ucraïna, l’Iraq… Fa cent estius, mentre Europa emmalaltia amb la Gran Guerra i el món anava entrant al segle XX per la porta del desastre, el fill d’un diplomàtic argentí neixia a Brussel·les. Uns mesos abans, el novembre de 1913, neixia a la vila algeriana de Mondovi el fill d’una dona analfabeta d’arrels menorquines i un home que moriria a la batalla del Marne. Molts anys més tard, a l’atrotinat continent, Camus visitaria la tomba del pare mort a la Primera Guerra Mundial, mentre que el gegant Cortázar, lletraferit del nou món, amb aquells ulls tan separats amb què entreveia passatges cap a altres realitats tan inquietants com la nostra, evocaria les bombes alemanyes que van ambientar  la seva entrada en escena. Tots dos van posar paraules a aquestes experiències, amb prosa despentinada i amb la mateixa cintura amb què van saber combinar la defensa dels ideals i el rebuig dels dogmes. Crec que tots dos van intentar ser lliures i justos, i això ens els fa tan simpàtics i humans.

Cortázar descriu l’esclavitud d’un home al qual li regalen un rellotge i nosaltres hi veiem els esclaus actuals dels mòbils i les aplicacions. Camus recrea els antics mites grecs i ens els fa ben carnals, com aquella sobrassada atravessada per un ganivet, en una excursió familiar de diumenge, que va quedar-se per sempre en la seva memòria. Camus balla el calipso i juga al futbol.  Cortázar toca la trompeta, vibra amb el jazz, amb Bach i amb “El testament d’Amèlia”, i es llança a caminar per la nit de la ciutat, caçant casualitats i inventant jocs que s’han de jugar amb la màxima seriositat. Els dos van mostrar sense motllos una sana irreverència envers déus, institucions, pàtries, prejudicis i imposicions en general. Els dos devoraven novel·les d’aventures i somiaven en ser pirates, als antípodes dels acartronats intel·lectuals.

Els dos van fer gala d’un compromís insobornable. Imperfectes, humanistes de raval, carn de carrer, cronopis rebels, cap dels dos creia en les èlits, els dos entenien que ètica i estètica són les dues cares d’una mateixa moneda i preferien treballar per als de baix. Els dos van viure en un dels melics del món, París, i el van fer palpitar. Cortázar saltava de tant en tant, a través del mirall, i caminava per aquest altre gran mirall que és Buenos Aires. Camus va atravessar amb heroïsme el melic del segle XX, la Segona Guerra Mundial, i va morir massa jove, estimbat en una carretera amb una obra corprenedora, El primer home, a mig escriure. Tres anys després de la mort de Camus, Cortázar feia florir Rayuela. Encara va viure un parell de dècades més, sense deixar de ser mai un nen de gairebé dos metres. Quanta companyia ens fan els seus llibres!

Joan Baez i Joan Manuel Serrat

Posted in música, Uncategorized by jordimartifabra on 28 juliol 2014

BaezTime

Les estrelles mundials que es llancen a la carretera es relacionen amb les ciutats on actuen de manera molt diversa. N’hi ha, com Van Morrison i Bob Dylan, que venen d’un altre planeta i procuren mantenir el mínim contacte possible amb els terrícoles. Arriben, toquen i se’n van a la propera parada sense dir adéu. A vegades, sense que ni tan sols els seus músics hagin acabat de tocar. En l’altre extrem de comportament escènic se situarien tots aquells que s’enfunden la samarreta de futbol de cada ciutat on van (no cal dir noms). I després hi ha aquelles altres estrelles que s’interessen pel públic davant del qual han d’actuar, sigui per interès personal o per crear la màxima empatia possible. Com Bruce Springsteen -que darrerament ha cantat “Manifiesto” a Santiago de Xile i “Sólo le pido a Dios” després de passar per Buenos Aires- i Joan Baez. (more…)

Música clàssica. Nou decàleg de supervivència

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 24 juliol 2014

centpessetes

Atès l’èxit del primer decàleg de supervivència per a tots aquells grumets del periodisme que han d’enfrontar-se alguna vegada a la gran balena que és la denominada música culta occidental, ampliem la llista de consells amb noves advertències que faran les delícies de melòmans i passavolants:

1. Dir que tal pianista ha tocat als escenaris més prestigiosos del món és el mateix que no dir res. Els currículums que són una simple acumulació de ciutats, premis i títols no serveixen per res i fan malgastar paper. És molt més interessant comentar si el pianista té una cara simpàtica o de pomes agres, si és del Barça o del Madrid i si li agrada el gaspatxo.

Mozartstamp2. A vegades els músics als que entrevistes no entenen que els hagis de retallar un text o que hagis de sintetitzar la conversa deixant de banda un comentari que, al seu entendre, és imprescindible. Quan això passa, cal armar-se de paciència i explicar que el periodisme, com la composició musical, té les seves pròpies normes i uns límits estrictes en l’espai i en el temps. Una pàgina és una pàgina i una data de tancament és una data de tancament, de la mateixa manera que una sonata és una sonata i una simfonia és una simfonia.

3. El comentari sobre els textos del punt anterior pot aplicar-se exactament igual a les fotografies. Una foto vertical no és una foto horitzontal, de la mateixa manera que un violí no és un timbal.

4. Tot i que la pompa i la formalitat sembla que hagi de ser inherent al món de la música clàssica, en realitat no és així. Es pot parlar de música clàssica amb entonació ravalera. Baudelaire ho va fer.

5. El ritme acadèmic és un, ritme de formigueta i rigor. El ritme de l’artista és un altre, cops de geni, arrencades de cavall i parades de burro. El ritme del periodista és el mateix que el del forner, s’ha de treballar bé i depressa. Per això els uns sempre es queixen dels altres.

6. Has de deixar ben clar allà on vagis que no ets especialista en res. O com diria l’Orquestra Baobab, especialista en tots els estils. O com diria qualsevol bon periodista, especialista en fer entendre a una persona qualsevol que passa pel carrer tot el que sap el millor especialista.

stravinskistamp7. Tard o d’hora, et trobaràs amb un bon músic de l’anomenada música clàssica que t’explicarà que, per més que estudiïs i estudiïs al conservatori, la capacitat de commoure que té un cantaor flamenc és inigualable. Aleshores li has d’agrair la franquesa.

8.  També tard o d’hora, et trobaràs amb algun acadèmic de gran prestigi que ‘on the record’ muntarà un gran discurs teòric i ‘off the record’ s’empastifarà en xafarderies i dards enverinats contra els col·legues.

9. A vegades les gestions aparentment més complicades amb les institucions més llunyanes poden resoldre’s ràpidament. Les gestions aparentment més senzilles amb les institucions més properes poden fer-se eternes.

10. Manfred Eicher té tota la raó: el silenci és el so més bell del món. I un so cada cop més escàs.

Ara sí que hem de fitxar Suárez

Posted in Futbol by jordimartifabra on 27 juny 2014

Luis-Suarez-Uruguay-mundial-brasil-2014-orientecom

Guardiola va guanyar-se l’estima de Messi quan va decidir deixar-lo anar als Jocs Olímpics de Pequín. El tècnic va fer front a l’endèmica desconfiança del soci culé i la jugada va donar uns fruits més saborosos del que qualsevol de nosaltres s’esperava: Messi ja és el millor jugador de la història del Barça. Ara estem davant d’un episodi diferent, però amb alguns elements comparables. La mossegada de Suárez posa el club a prova.

Abans de res m’agradaria dir a aquells que encara pensen que el futbol no és cultura popular que es mirin un partit d’aquest mundial com si fos una obra de teatre. Pocs espectacles tenen la capacitat de reunir tanta èpica, tanta lírica, tant de drama i tanta comèdia com un bon partit de futbol. El bon futbol no és només l’opi del poble; és el gran teatre del món.

Tot això ve a sant de que Luís Suárez no és un heroi uruguaià. En realitat és un heroi grec. La seva història, encara sense final, és digna de ser recorada de generació en generació. Va caure malferit abans de la batalla decisiva. Va recuperar-se més ràpid que el llamp i va arribar temps de salvar el seu poble (charrúas, aqueus… tant hi fa). Però ningú no pot escapar a la fatalitat cruel, i el seu destí el condemna a caure una vegada i una altra en l’ira de la mossegada. Així és que quan ell i el seu poble es disposaven a menjar-se el món, va menjar-se l’espatlla d’un defensor italià i ho va engegar tot a dida.

Té molta raó John Carlin quan comenta que són molt més greus les corrupteles de Blatter que els problemes psiquiàtrics del davanter uruguaià. Estic d’acord en què se l’ha de castigar per la mossegada, de la mateixa manera que es castiga un nen que es porta malament i dóna mal exemple als seus companys. Però dit això, estareu d’acord que la duresa de la sanció converteix Suárez en un exiliat, un bandoler, un outsider, un perdedor, un home que fa un mal pas i cau en desgràcia. Amb tot l’encant que això comporta.

Per això crec que és ara, i no abans, quan el Barça hauria de fer un pas endavant i fitxar-lo. I un cop fitxat, posar el psicòleg de Luis Enrique a treballar a fons perquè quan l’heroi torni agraït a la pàtria de la pilota tingui la gana concentrada en els peus. I no en les dents, que són el seu taló d’Aquiles. Això és el que hauríem de fer. Després podrem encertar-la o errar-la, però que no es digui que no ho hem intentat. Jo, mentrestant, me’n vaig a Castelldefels a clavar-li queixalada a un chivito.

Tagged with: , ,