Històries del sud

Agost sense biblioteques (2)

Posted in Biblioteques by jordimartifabra on 14 Agost 2019

Agost de biblioteques retallades a Barcelona. Llibres tancats en instal·lacions buides. Mentrestant, l’accelerada emergència climàtica ja la notem a la pell: uns quants dies de calorada roent donen pas a violents aigüats. Nord enllà, el deglaç fa pujar el nivell dels mars arreu. El gel es fa aigua.

La punta de l’iceberg. Ryszard Kapuscinski explicava amb la imatge d’un gran bloc de gel flotant com creia que havia de ser un bon reportatge. Així com la densitat d’un iceberg fa que sobressurti per damunt de la superfície un 11 % de la seva massa, un bon reportatge és aquell en què el periodista ha pogut destil·lar la informació finalment publicada a partir d’un substrat molt més gran, un magma de coneixements contrastats proporcionats per l’estudi, l’observació directa, les fonts,etc. En l’era dels impactes sense context i del periodisme aigualit, va bé retornar a Kapuscinski.

El periodista polonès obre un dels seus grans llibres, El Sha o la desmesura del poder, mostrant les tripes de l’ofici. 1979. Kapus s’està a Teheran, passant calor. Ha triomfat la revolució de Jomeini i el periodista, en una abandonada habitació d’hotel, intenta desxifrar multitud de paperets amb notes escrites per ell mateix. D’aquest desordre intuïtiu, n’acabarà sortint el gran retrat del Xa Mohammad Reza Pahlavi i de l’Iran del segle XX: un país apresat entre la pobresa de la seva gent, l’ambició dels seus governants… i l’ambició del Regne Unit i els EUA.

Aquests estiu, es tiba la corda per enèssima vegada a l’estret d’Ormuz. Amb el petroli pel mig, Trump fa tuits i els Guardians de la Revolució defensen les essències de la República Islàmica. A l’un i als altres (com a tots els que mirem d’entendre com s’ha arribat a aquesta situació) els aniria bé llegir el llibre de Kapuscinsci, cronista que, sense prendre partit ni cavar cap trinxera, aixeca acta d’un segle de tortures i implacables intervencions estrangeres. I explica també un procés que, dècades més tard, es reproduirà en altres països, amb les desgraciades Primaveres Àrabs: els interessos estrangers, el poder militar i el fanatisme religiós van jugant les seves cartes, però no deixen jugar ningú més. I el futur dels joves és qui perd la partida.

A més d’amant dels icebergs, Kapuscinski era contrari al gregarisme. Els seus grans llibres els va escriure anant per lliure, visitant llocs allunyats dels grans focus mediàtics o passant pels llocs dels fets quan tothom ja havia marxat, atent als detalls que normalment passen desapercebuts. És així com, per exemple, passa una gèlida nit de Cap d’Any davant de l’abandonada ambaixada nord-americana a Teheran, custodiada només per dos Guardians de la Revolució que s’han adormit, o com observa una vegada i una altre velles fotografies del darrer Xa, i també del seu pare, l’autoritari Reza I, un oficial de la cavalleria cosaca que va acabar violentament amb l’anterior dinastia. A partir dels detalls de les fotografies, Kapuscinsci va descrivint els mecanismes del poder i la personalitat dels dos sàtrapes. El bon periodisme forma part de la bona literatura.

Anuncis

Agost sense biblioteques (1)

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 10 Agost 2019

Desconsol. Aquest agost bona part de les biblioteques de Barcelona estan tancades, altres redueixen els seus horaris, i els veïns que no podem marxar de vacances ens anem fonent per les cantonades, calcinats i desllegits. Com a protesta pacífica, però també com agraïment per tot el que aquests equipaments de servei bàsic ens han permès de llegir, i per tot l’aire fresc que ens suministrat en temps perillosos d’escalfaments globals i particulars, aniré escrivint aquí mentre el cap em bull.

I el primer que vull dir és que no demano cap responsabilitat penal per ningú, però sí que dic que aquesta augusta retallada de biblioteques és un petit doble crim: contra la salut pública i contra la cultura del poble. Tant de bo siguin certes les declaracions d’intencions del regidor Joan Subirats i a partir del setembre es comencin a destinar més recursos a la xarxa de biblioteques públiques, perquè treballadors i usuaris n’estan més que necessitats.

Altrament, anirem en la direcció contrària, la del campi qui pugui i els interessos privats: la inèrcia ambiental que tant de mal ha fet a països com Grècia i que Petros Màrkaris ha descrit tant i tant bé. En un dels seus darrers llibres, La mort d’Ulisses, recull una sèrie d’històries curtes que es llegeixen com glops de llimonada. La darrera historieta, protagonitzada pel seu personatge-emblema, el comissari atenenc Kostas Kharitos, es diu “Poemes i crims” i lliga l’assassinat d’un director de cinema amb el cas d’un home que tenia una bona feina i una bona família, fins que la gran destralada que els poderosos van anomenar la crisi acaba amb la feina i, de retruc, amb la família. L’home sobreviu al carrer venent flors per restaurants i tavernes. L’assassinat del director s’acaba resolent. La desgràcia de l’home caigut, víctima del sistema, no. La reflexió del comissari (la reflexió de l’autor) tanca el llibre amb lúcida amargura: “Els crims son dos. El primer, la víctima del qual va ser el director de cinema Miltos Kelesidis, ja l’hem resolt. El segon, la víctima del qual és el venedor de flors ambulant Aléxandros Seremetis, segueix sense pistes, perquè encara no hem detingut el criminal. I ja veig que el cas va per llarg i s’acabarà arxivant”.

Més Messi

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 2 Mai 2019

oude-gebruikte-bal-voor-voetbal-voetbal-10431225

Vull més Messi. De les seves gestes, mai no en tinc prou. Es mereix la Creu de Sant Jordi més que ningú perquè a les seves botes infatigables hi ha més superpoders que en tot el catàleg de Marvel. ¿Quants boscos de cames i colzes no ha deixat enrera amb el seu enginy? ¿Quants porters de dos metres no han quedat empetitits i confosos davant les seves proeses? Crec que va ser Ramon Besa qui va dir que la millor entrevista a Messi la faria un nen. És exactament així. Quan Messi xuta, xuten tots els nens del món, i són ells qui entenen més clarament la seva dimensió heroica. (more…)

1976. Desire

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 1 Novembre 2016

desire“Hurricane” és com Guerra i pau perquè hi ha de tot i contrastat: molta acció, molts personatges, molts escenaris, moltes escenes, moltes situacions, moltes instàncies narratives, molts registres, molta justícia poètica i molta injustícia social. I sobretot hi ha un ús increïble del llenguatge, directe al moll de l’os. El mateix tret de pistola que va desencadenar la desgràcia de Rubin Carter és el que desencadena la lletra de la cançó, signada a mitges entre Dylan i Jacques Levy com la majoria d’aquest àlbum. A “Hurricane” no hi sobra res, cada paraula pesa, cada descripció enriqueix el quadre general i cada gir ajuda a aixecar tot un món cantat i verosímil, tot un ambient de xafogor i desesperació. Estic molt d’acord amb Jordi Puntí i amb els que consideren que aquesta cançó és com un novel·lot del segle XIX. Els versos on es dibuixa el personatge del boxejador Carter, per exemple, són rotunds i desperten l’empatia de l’oient fins el final de la cançó: “Rubin podia tombar un home amb un sol cop de puny / però mai no li va agradar parlar-ne gaire / és la meva feina, deia, i ho faig pels diners”. Recorda moltíssim el protagonista d’un dels millors contes de Jack London, “Per un bistec”, on Tom King és un lluitador envellit que no pot alimentar la família i s’apunta a un combat que perdrà, desorientat i famolenc. (more…)

Tagged with: ,

Spinetta a Barcelona

Posted in Argentina, música by jordimartifabra on 27 Octubre 2016

spinettabarca-copiar

Amb mitja família a l’altre hemisferi, les cançons de Luís Alberto Spinetta sonen encara més melancòliques. Amb Spinetta a l’altre barri, la seva presència se’ns fa més entranyable. El podem imaginar atravessant l’espai elèctric armat amb la foto de Carlitos i el banderí de River Plate, aprenent a ser llum. Dissabte passat una bona colla de músics el van recordar al CAT de Gràcia, com havien fet mesos enrera al C.C.Sandaru, convocats pel cicle Hamaques de la Casa Amèrica. I abans de començar, Marcelo Valente va parlar en nom de tots per evocar precisament “la llum que irradiava Luís”.

Al marge de l’emoció de l’ambient, el cançoner d’Spinetta és imponent. Moltes de les seves peces semblen increïbles perquè permeten escoltar-les com senzilles melodies folk i alhora tenen una riquesa i unes possibilitats de desenvolupar-se en mil arranjaments que fa que semblin estàndards de jazz. La “Cantata de puentes amarillos”, per exemple, es dispara en mil direccions en poc més de nou minuts. I les lletres… dons les lletres són les d’un  ocell que sobrevola el món amb ull privilegiats. Com Dylan, Spinetta és dels poetes que reinstal·len la poesia en la que va ser la seva primera casa: el cant. Dylan i Spinetta entenen de què va la literatura, i precisament per això són dues veus artísticament honestes i sinceres. Ens falta temps per escoltar-los i a sobre hem de continuar sentint a Vargas Llosa, més idiotament ridícul a cada dia que passa. Spinetta. Cultura necessària. Zamba i rock and roll. A les antípodes de l’alta cultura. Al mig del carrer, observant com el vent de tardor fa volar les fulles. En el centre de l’espai.

Galeano pels reversos de la història

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 21 Agost 2015

Joaquín_Torres_García_-_América_Invertida

L’any 1943, Joaquím Torres García va publicar el dibuix Amèrica invertida. És una representació novedosa del continent i de l’Uruguai, on aquest país ja no apareix perifèric i llunyà, amagat i soterrani, sinó que es reconeix orgullosament proper al Pol Sud, un pol tan respectable i magnètic com pugui ser el Pol Nord. “En realitat, el nostre nord és el sud”, deia el pintor uruguaio-català, que va viure entre els dos hemisferis. I el dibuix ha quedat com un manifest de tots aquells que intenten fer front als centres hegemònics. (more…)

La cultura està mal vista

Posted in Futbol by jordimartifabra on 6 Juny 2015

neymar-bilbao

Hauríem d’estar reclamant que la lambreta de Neymar la vegin tots els alumnes de l’Institut del Teatre. Hauríem d’estar celebrant un bell gest plàstic que demostra com cap altre que el futbol és dansa i és cultura popular. I en lloc d’això han sortit de sota les pedres les veus comprensives amb la desproporcionada i bàrbara reacció dels jugadors de l’Athletic, inclosa la falta amb què Bustinza va tallar la jugada per la via ràpida. Un recurs defensiu, diguem-ne, poc refinat. Fins i tot Luís Enrique va dir que ell hauria reaccionat com els jugadors bascos. Ens hem tornat bojos? Que no havíem fitxat a Neymar per jugades com aquesta?

Per sort el simpàtic astre brasiler és fort i intel·ligent. Ve del país de Garrincha i les lambretes. I, com Alaska, ha dit que ell és així i que així seguirà. Aplaudim-lo fins que ens cremin les mans i esperem que contra la Juve en faci alguna de semblant.

Tagged with: ,

Aquesta vida mercantil

Posted in Periodisme by jordimartifabra on 19 Mai 2015

hqdefault

La mercantilització galopant s’ho va menjant tot. Les aficions i les amistats. Els estudis i els oficis. EIs carrers de la ciutat i el llenguatge. Ens volen fer creure que l’única mesura de les coses i l’únic sentit de la vida són els diners i les transaccions, les pèrdues i els beneficis. I és així com hem arribat a aquesta situació en què fins i tot periodistes fets i drets a les redaccions rematen qualsevol argument o idea amb la frase fatal: “Compres?”. I l’altre respon “compro” o “no compro”, sense aturar-se a pensar que les idees ni es compren ni es venen. Es discuteixen, es critiquen, es matisen, es valoren, es sopesen… però no és compren a quilo com les llenties.

Diumenge passat, a El Periódico, el venedor mediàtic Risto Mejide començava el seu article setmanal escrivint: “Tots comprem. Tots venem”. I després anava explicant, com en els típics manuals d’autoajuda, quines paraules hem de fer servir per convèncer els altres del que ens interessa a nosaltres. Risto -a qui procuro llegir per poder-lo criticar després- deu ser un publicista vocacional i per això veu tota la realitat amb les seves ulleres de publicista. Però les coses no van així, amic. Per sort, en el mateix diari, el mateix dia, hi havia un altre article, aquest signat per Ramón Folch, molt més discret però molt més interessant. Folch, a qui se li endevina a través dels seus escrits una sòlida formació humanista, elaborava un fi discurs sobre la diferència entre la complexitat i la simplicitat, i sobre les trampes dels eslògans electorals que ens volen convèncer-vendre amb una frase curteta i impactant perquè votem un o l’altre.

El discurs que tot es compra i tot es ven va fent fortuna, seguint el mateix mecanisme pel qual ens hem de sentir profundament desgraciats si no estem actualitzats amb la darrera aplicació de torn. Però em nego a dir “compro” davant d’una idea. Prefereixo dir “hi estic d’acord”. I ara me’n vaig a passejar i a ensumar l’olor de la pluja. De moment, amic Risto, encara no la venen.

Brel brilla

Posted in Històries del nord, música by jordimartifabra on 15 Octubre 2014

jacques-brel

L’altre dia vaig tenir la sort d’entrevistar Jordi Fàbregas i la conversa va anar a petar ràpidament a Jacques Brel. Tots dos l’admirem profundament. Perquè el cantant de Brussel·les és una d’aquelles presències que t’acompanya sempre i sempre et reconforta. Una bona professora de literatura francesa em va fer estudiar alguna lletra seva com si estudiés Montaigne o Molière. No en recordo gaire, d’aquelles classes. Però després vaig tenir un amic a Buenos Aires que els diumenges obria les finestres de bat a bat i netejava el pis mentre la veu de Brel sobrevolava tot el barri de San Telmo, patró dels mariners i per tant patró de Jacques Brel, que va navegar fins les Illes Marqueses. N’hi havia un altre que vivia al mateix edifici i s’ho escoltava; creia que la traducció al castellà de “Ne me quitte pas” era “No me quites paz”. En realitat és una traducció gairebé perfecta: conserva tot el ritme, tota la fonètica i bona part del sentit.

Dylan, Yupanqui i Brel són els meus tres gegants preferits. Mai no fallen quan els necessites. Bob Dylan és com la veu d’un profeta bíblic. Atahualpa Yupanqui és com la veu dels pobres. I Jacques Brel és com la veu d’un home… sol i descregut que va a la seva. L’envolten sempre unes orquestracions fantàstiques. Canta com si li anés la vida en cada mot. I les seves lletres, com els seus braços llargs, abarquen imatges que van del més sublim (les perles de pluja del país on mai no plou) al més insignificant (l’ombra d’un gos). A més, pel darrera de la seva obra hi ha la història de la seva vida, plena d’inconformisme, patetisme i amor a la llibertat.

Jacques Brel va venir a cantar a la sala de varietats Emporium del carrer Muntaner de Barcelona el 1956. Encara trigaria a ser una celebritat, tot i que aquell mateix any va gravar el seu primer gran èxit, “Quand on n’a que l’amour”. A Barcelona, Brel també va anar a cantar al popular programa Fantasía, de Radio Nacional de España. Sembla ser que el pianista que acompanyava Brel per la ciutat (probablement François Rauber, amb qui havia començat a treballar aquell mateix any) va haver de marxar corrents a París, de manera que un jovenet Alfred Domènech, que dirigia l’orquestra del programa i que al cap dels anys esdevindria director musical de La Voz de su Amo-EMI, el va acompanyar al piano, segons va explicar el propi Domènech davant del micròfon de Jordi Roura.

El meu pare escoltava el programa Fantasía els dissabtes a la tarda, estirat al terra del menjador, jugant amb capses de mistos on hi havia estampats jugadors de futbol, mentre el meu iaio treballava a la taula. Curiosament, avui és el meu fill qui munta partits èpics amb un munt de cromos al terra del menjador mentre passa la tarda, comfortablement instal·lat en aquest país etern que és la infància.

Infants i vells. Enamorats i desesperats. Gent del carrer. Aquests són els personatges de Jacques Brel, cronista de la vida real i veu que ens acompanya sempre. M’agrada molt la versió d'”Amsterdam” que Jordi Fàbregas va publicar en el seu primer disc (Edigsa, 1968), amb lletra adaptada pel seu pare. La va tornar a cantar el 2007 a la sala Luz de Gas, en una interpretació memorable. I també recordo molt una altra versió de la mateixa cançó que va fer a l’Heliogàbal Xavier Baró el 2011: va ser al final del concert, crec que als bisos, i s’hi va deixar la pell. Està molt bé el “Ne me quitte pas” salsero de Yuri Buenaventura i “La chanson des vieux amants” per rumba que ha gravat Manuel Malou aquest 2014. El refinat Malou hi ha posat una introducció molt simpàtica on el seu fill li demana que li canti aquella cançó que tant li agrada. Així va passant Brel, dels uns als altres, per damunt de les modes i la mediocritat.

Era cantant i també actor. Sovint em recorda a Charlot. Música i teatre es confonen en la seva cara contorsionada de bufó. Mireu si no aquest video amb el volum desactivat. És música muda:

Tagged with:

Camus i Cortázar, sempre joves

Posted in Jazz, Uncategorized by jordimartifabra on 26 Agost 2014

camuscortázar

Què ho fa, que avui llegim Camus i Cortázar com si tinguessin la nostra edat? Perquè els estimem tant? Avui és un xafogós 26 d’agost. Hi ha guerra a Gaza, Ucraïna, l’Iraq… Fa cent estius, mentre Europa emmalaltia amb la Gran Guerra i el món anava entrant al segle XX per la porta del desastre, el fill d’un diplomàtic argentí neixia a Brussel·les. Uns mesos abans, el novembre de 1913, neixia a la vila algeriana de Mondovi el fill d’una dona analfabeta d’arrels menorquines i un home que moriria a la batalla del Marne. Molts anys més tard, a l’atrotinat continent, Camus visitaria la tomba del pare mort a la Primera Guerra Mundial, mentre que el gegant Cortázar, lletraferit del nou món, amb aquells ulls tan separats amb què entreveia passatges cap a altres realitats tan inquietants com la nostra, evocaria les bombes alemanyes que van ambientar  la seva entrada en escena. Tots dos van posar paraules a aquestes experiències, amb prosa despentinada i amb la mateixa cintura amb què van saber combinar la defensa dels ideals i el rebuig dels dogmes. Crec que tots dos van intentar ser lliures i justos, i això ens els fa tan simpàtics i humans.

Cortázar descriu l’esclavitud d’un home al qual li regalen un rellotge i nosaltres hi veiem els esclaus actuals dels mòbils i les aplicacions. Camus recrea els antics mites grecs i ens els fa ben carnals, com aquella sobrassada atravessada per un ganivet, en una excursió familiar de diumenge, que va quedar-se per sempre en la seva memòria. Camus balla el calipso i juga al futbol.  Cortázar toca la trompeta, vibra amb el jazz, amb Bach i amb “El testament d’Amèlia”, i es llança a caminar per la nit de la ciutat, caçant casualitats i inventant jocs que s’han de jugar amb la màxima seriositat. Els dos van mostrar sense motllos una sana irreverència envers déus, institucions, pàtries, prejudicis i imposicions en general. Els dos devoraven novel·les d’aventures i somiaven en ser pirates, als antípodes dels acartronats intel·lectuals.

Els dos van fer gala d’un compromís insobornable. Imperfectes, humanistes de raval, carn de carrer, cronopis rebels, cap dels dos creia en les èlits, els dos entenien que ètica i estètica són les dues cares d’una mateixa moneda i preferien treballar per als de baix. Els dos van viure en un dels melics del món, París, i el van fer palpitar. Cortázar saltava de tant en tant, a través del mirall, i caminava per aquest altre gran mirall que és Buenos Aires. Camus va atravessar amb heroïsme el melic del segle XX, la Segona Guerra Mundial, i va morir massa jove, estimbat en una carretera amb una obra corprenedora, El primer home, a mig escriure. Tres anys després de la mort de Camus, Cortázar feia florir Rayuela. Encara va viure un parell de dècades més, sense deixar de ser mai un nen de gairebé dos metres. Quanta companyia ens fan els seus llibres!