Montalbano quixotesc

Amic lector, si encara no has llegit la darrera aventura del comissari Montalbano, atura’t. Deixa aquesta pantalla i corre a llegir-la. Si ja t’hi has capbussat, hauràs viscut com jo aquell punt d’emoció que comporta el final d’una bona lectura. Les bones lectures eixamplen el pit, deixen un munt de portes i finestres obertes.

Riccardino, la novel·la pòstuma d’Andrea Camilleri, és una festa. Literària i metaliterària. L’escriptor sicilià hi convida el seu paisà Pirandello, per descomptat. Però sobretot, Cervantes. L’autor del Quixot acostuma a escolar-se per les pàgines de tants i tants llibres… o al menys així m’ho sembla a mi. Som el que hem llegit.

Com a Cervantes, a Camilleri la fama i la categoria de clàssics els l’han donades els lectors. En cap cas els criticastres. Potser es per això que tots dos escriptors xalen com xiquets fent befa als seus llibres de la pompa, la grandiloqüència i les pretensions egòlatres. La bona literatura escup a la closca pelada dels cretins, és al carrer, mig analfabeta i empastifada de vida, recollint veus diverses.

I si el joc constant de veus i d’instàncies narratives superposades, l’encaix de capses i capsetes que trena Cervantes, és un dels grans trets definidors del Quixot, Camilleri hi juga també, a escala més petita, seguint una estela purament literària i irreproduïble en altres formats. Perquè entre els millors moments d’aquesta novel·la pòstuma hi ha les trucades de l’Autor -Camilleri esdevé un personatge més de la trama- a casa del protagonista -el comissari Montalbano esdevé autor, opinant la trama, rebelant-se i prenent les regnes del desenllaç de la història i del seu propi destí, com un modest però digne Prometeu. L’explosiu Joyce i el despentinat Cortázar s’apunten a la festa.

A Riccardino hi ha també operacions literàries atrevides. Trames que s’interrompen, fils narratius que es descarten, perspectives que es confonen… I petites venjances. De la mateixa manera que, a la segon part del Quixot, el de la Trista Figura decideix no anar a Saragossa i enfilar cap a Barcelona -prenent distància així del Quixot apòcrif d’Avellaneda, publicat uns anys abans, en què el cavaller arribava a la ciutat aragonesa-, a Riccardino, el comissari Montalbano pren distància més que mai de la sèrie televisiva que ell ha inspirat, i arriba a actuar mirant de fer justament el contrari del que faria el seu entranyable rival televisiu. Està clar que aquest element de l’obra, que ja s’havia apuntat tímidament en altres novel·les de la sèrie, no podrà reproduir-se de cap manera a les pantalles.

El Quixot i Montalbano es miren amb ironia l’èxit aconseguit. Ells i també altres personatges esdevenen crítics i observadors externs. Els ducs, per exemple, esperen a la segona part del Quixot que Sancho Panza faci el tipus de gràcies i ocurrències esbojarrades que ells mateixos han llegit a la primera. I d’una manera paral·lela, a Riccardino, el bisbe que convida Montalbano al seu palau no pot estar-se de comentar amb ell els genials disbarats del carabinieri Catarella, arquetip com Sancho del bufó savi i rodanxó.

Ara bé, potser el que fa pensar en Cervantes quan llegim Camilleri, més enllà de les ruptures i els cops de cintura metaliteraris, és sobretot el domini dels registres lingüístics i la mestria en descriure els personatges a través de la parla. I aquí val la pena agrair la feina que ha fet Pau Vidal, en la traducció al català per a Edicions 62, per vessar a la nostra llengua tota la gràcia i la riquesa de matisos que Camilleri sap trenar entre el sicilià més local i l’italià més estàndard.

Amb el domini de les parles, de les veus i del llenguatge, Cervantes i Camilleri acaben transmetent un humanisme profund i gens doctrinari. Una mena d’empatia íntima amb els seus personatges i de bondat poètica que es materialitzen en els respectius finals de les seves dues grans obres i els seus dos grans personatges. Sempre amb el mar de fons. Al Quixot, castellà de sang pura, el van ferir de mort a la platja de la moderna Barcelona. Montalbano, home mediterrani fins al moll de l’os, acaba esborrant-se ell i esborrant el paisatge de Vigata, poble costaner inexistent al món físic però inesborrable en la memòria de tanta i tanta gent.

El Quixot i Montalbano. Cavaller i comissari. Dos personatges que van néixer per desfer entorts en un món en què ja no es possible fer-ho i que van crèixer més enllà dels límits de la ficció. Els seus respectius autors-pares hi van haver de bregar perquè l’invent va sortir de mare. I els lectors els han adoptat per sempre més.

Quin club volem ser?

Què volem ser? Marsella o Venècia? L’afició al futbol té uns codis elementals que els veritables aficionats es fan seus abans de tenir ús de raó. Són uns codis senzills però importants. Tribals però gens trivials. Serveixen igual per a un gran estadi que per a un descampat. La fe futbolera, infantil i immortal, diu més o menys així: has crescut sent d’un equip i moriràs sent d’aquest mateix equip; els teus colors no canvien ni s’amaguen perquè són la teva pell, i amb ells viatges pel cel, pel paradís i pel purgatori; pel teu equip ho dones tot; quan reconeixes en un adversari la mateixa il·lusió que tu sents pel teu equip, el respectes; el camp del teu equip és casa teva.

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill al Velòdrom a veure l’OM contra el Montpeller. Experiència vibrant i inoblidable. Afició orgullosament genuïna, símbol d’una ciutat amb caràcter. Cap bandera de França. Alguna del Senegal, alguna de Jamaica i unes quantes de la Provença. Creus blaves sobre fons blanc. L’estadi bategant com un cor immens. Una pancarta contra Zemmour i una altra que diu ‘Marsella antiracista’. Gent aixecant-se quan l’equip local s’apropa a l’àrea rival. Ungles mossegades, insults i renecs en la parla saborosa i intransferible de la ciutat. Em vaig sentir com a casa. Potser perquè em va recordar molt el Barça de quan jo era petit. No guanyàvem gaire cosa, o en qualsevol cas molt menys que ara, però teníem ben clar què representaven els nostres símbols.

Ahir vaig anar amb el meu fill al Camp Nou a veure el Barça contra l’Eintracht de Frankfurt. Va ser de llarg la pitjor nit que hi hem viscut. I no pel resultat. Ni tampoc pels problemes de seguretat amb els seguidors alemanys, que al menys en el nostre cas van ser problemes inexistents. Els que teníem al costat eren simpàtics i respectuosos. Animaven a l’equip de la seva vida, això sí, com els bons aficionats respectuosos amb els codis futbolers. El que va fer tan i tan amarga la nit per nosaltres va ser constatar com el Barça -igual que la ciutat que du el seu nom- es va convertint en un parc temàtic. Una Venècia gegant. Un cos bonic però corsecat.

La tendència és de fa anys i no sembla fàcil redreçar-la. Però si alguna cosa hem après és que el turisme massiu no és la solució de res. Per al barri de Les Corts només representa degradació. Per al club només comporta una alarmant pèrdua de personalitat que, si no hi comencem a posar remei, pagarem molt cara. Ja l’estem pagant. Ens estem venent l’ànima i estem oblidant qui som. L’U d’octubre vam jugar com si res mentre la poli estomacava tothom. És igual. Cada setmana, al camp hi campa gent que paga i dóna més importància a com de guai queda la selfie que no pas al joc. Com s’arregla tot això? No ho sé. Cadascú que faci el que pugui.

Jo em moriré sent del Barça. Fins i tot és possible que els meus últims pensaments siguin per al gol de Koeman a Wembley narrat pel Puyal. Però ara també soc de l’OM. I aquest diumenge juguem contra el pitjor equip del món, el PSG. El de les peles catarianes i els cromos comprats a preu d’or. Molts diners i poca història. Són prepotents i amb els seus calés han raptat un futbolista de veritat, el millor, el nostre Messi. Els mateixos putos calés que ahir van servir per raptar el Camp Nou.

Agost sense biblioteques (2)

Agost de biblioteques retallades a Barcelona. Llibres tancats en instal·lacions buides. Mentrestant, l’accelerada emergència climàtica ja la notem a la pell: uns quants dies de calorada roent donen pas a violents aigüats. Nord enllà, el deglaç fa pujar el nivell dels mars arreu. El gel es fa aigua.

La punta de l’iceberg. Ryszard Kapuscinski explicava amb la imatge d’un gran bloc de gel flotant com creia que havia de ser un bon reportatge. Així com la densitat d’un iceberg fa que sobressurti per damunt de la superfície un 11 % de la seva massa, un bon reportatge és aquell en què el periodista ha pogut destil·lar la informació finalment publicada a partir d’un substrat molt més gran, un magma de coneixements contrastats proporcionats per l’estudi, l’observació directa, les fonts,etc. En l’era dels impactes sense context i del periodisme aigualit, va bé retornar a Kapuscinski.

El periodista polonès obre un dels seus grans llibres, El Sha o la desmesura del poder, mostrant les tripes de l’ofici. 1979. Kapus s’està a Teheran, passant calor. Ha triomfat la revolució de Jomeini i el periodista, en una abandonada habitació d’hotel, intenta desxifrar multitud de paperets amb notes escrites per ell mateix. D’aquest desordre intuïtiu, n’acabarà sortint el gran retrat del Xa Mohammad Reza Pahlavi i de l’Iran del segle XX: un país apresat entre la pobresa de la seva gent, l’ambició dels seus governants… i l’ambició del Regne Unit i els EUA.

Aquests estiu, es tiba la corda per enèssima vegada a l’estret d’Ormuz. Amb el petroli pel mig, Trump fa tuits i els Guardians de la Revolució defensen les essències de la República Islàmica. A l’un i als altres (com a tots els que mirem d’entendre com s’ha arribat a aquesta situació) els aniria bé llegir el llibre de Kapuscinsci, cronista que, sense prendre partit ni cavar cap trinxera, aixeca acta d’un segle de tortures i implacables intervencions estrangeres. I explica també un procés que, dècades més tard, es reproduirà en altres països, amb les desgraciades Primaveres Àrabs: els interessos estrangers, el poder militar i el fanatisme religiós van jugant les seves cartes, però no deixen jugar ningú més. I el futur dels joves és qui perd la partida.

A més d’amant dels icebergs, Kapuscinski era contrari al gregarisme. Els seus grans llibres els va escriure anant per lliure, visitant llocs allunyats dels grans focus mediàtics o passant pels llocs dels fets quan tothom ja havia marxat, atent als detalls que normalment passen desapercebuts. És així com, per exemple, passa una gèlida nit de Cap d’Any davant de l’abandonada ambaixada nord-americana a Teheran, custodiada només per dos Guardians de la Revolució que s’han adormit, o com observa una vegada i una altre velles fotografies del darrer Xa, i també del seu pare, l’autoritari Reza I, un oficial de la cavalleria cosaca que va acabar violentament amb l’anterior dinastia. A partir dels detalls de les fotografies, Kapuscinsci va descrivint els mecanismes del poder i la personalitat dels dos sàtrapes. El bon periodisme forma part de la bona literatura.

Agost sense biblioteques (1)

Desconsol. Aquest agost bona part de les biblioteques de Barcelona estan tancades, altres redueixen els seus horaris, i els veïns que no podem marxar de vacances ens anem fonent per les cantonades, calcinats i desllegits. Com a protesta pacífica, però també com agraïment per tot el que aquests equipaments de servei bàsic ens han permès de llegir, i per tot l’aire fresc que ens suministrat en temps perillosos d’escalfaments globals i particulars, aniré escrivint aquí mentre el cap em bull.

I el primer que vull dir és que no demano cap responsabilitat penal per ningú, però sí que dic que aquesta augusta retallada de biblioteques és un petit doble crim: contra la salut pública i contra la cultura del poble. Tant de bo siguin certes les declaracions d’intencions del regidor Joan Subirats i a partir del setembre es comencin a destinar més recursos a la xarxa de biblioteques públiques, perquè treballadors i usuaris n’estan més que necessitats.

Altrament, anirem en la direcció contrària, la del campi qui pugui i els interessos privats: la inèrcia ambiental que tant de mal ha fet a països com Grècia i que Petros Màrkaris ha descrit tant i tant bé. En un dels seus darrers llibres, La mort d’Ulisses, recull una sèrie d’històries curtes que es llegeixen com glops de llimonada. La darrera historieta, protagonitzada pel seu personatge-emblema, el comissari atenenc Kostas Kharitos, es diu “Poemes i crims” i lliga l’assassinat d’un director de cinema amb el cas d’un home que tenia una bona feina i una bona família, fins que la gran destralada que els poderosos van anomenar la crisi acaba amb la feina i, de retruc, amb la família. L’home sobreviu al carrer venent flors per restaurants i tavernes. L’assassinat del director s’acaba resolent. La desgràcia de l’home caigut, víctima del sistema, no. La reflexió del comissari (la reflexió de l’autor) tanca el llibre amb lúcida amargura: “Els crims son dos. El primer, la víctima del qual va ser el director de cinema Miltos Kelesidis, ja l’hem resolt. El segon, la víctima del qual és el venedor de flors ambulant Aléxandros Seremetis, segueix sense pistes, perquè encara no hem detingut el criminal. I ja veig que el cas va per llarg i s’acabarà arxivant”.

Més Messi

Vull més Messi. De les seves gestes, mai no en tinc prou. Es mereix la Creu de Sant Jordi més que ningú perquè a les seves botes infatigables hi ha més superpoders que en tot el catàleg de Marvel. ¿Quants boscos de cames i colzes no ha deixat enrera amb el seu enginy? ¿Quants porters de dos metres no han quedat empetitits i confosos davant les seves proeses? Crec que va ser Ramon Besa qui va dir que la millor entrevista a Messi la faria un nen. És exactament així. Quan Messi xuta, xuten tots els nens del món, i són ells qui entenen més clarament la seva dimensió heroica.

1976. Desire

“Hurricane” és com Guerra i pau perquè hi ha de tot i contrastat: molta acció, molts personatges, molts escenaris, moltes escenes, moltes situacions, moltes instàncies narratives, molts registres, molta justícia poètica i molta injustícia social. I sobretot hi ha un ús increïble del llenguatge, directe al moll de l’os. El mateix tret de pistola que va desencadenar la desgràcia de Rubin Carter és el que desencadena la lletra de la cançó, signada a mitges entre Dylan i Jacques Levy com la majoria d’aquest àlbum. A “Hurricane” no hi sobra res, cada paraula pesa, cada descripció enriqueix el quadre general i cada gir ajuda a aixecar tot un món cantat i verosímil, tot un ambient de xafogor i desesperació. Estic molt d’acord amb Jordi Puntí i amb els que consideren que aquesta cançó és com un novel·lot del segle XIX. Els versos on es dibuixa el personatge del boxejador Carter, per exemple, són rotunds i desperten l’empatia de l’oient fins el final de la cançó: “Rubin podia tombar un home amb un sol cop de puny / però mai no li va agradar parlar-ne gaire / és la meva feina, deia, i ho faig pels diners”. Recorda moltíssim el protagonista d’un dels millors contes de Jack London, “Per un bistec”, on Tom King és un lluitador envellit que no pot alimentar la família i s’apunta a un combat que perdrà, desorientat i famolenc.

Spinetta a Barcelona

Amb mitja família a l’altre hemisferi, les cançons de Luís Alberto Spinetta sonen encara més melancòliques. Amb Spinetta a l’altre barri, la seva presència se’ns fa més entranyable. El podem imaginar atravessant l’espai elèctric armat amb la foto de Carlitos i el banderí de River Plate, aprenent a ser llum. Dissabte passat una bona colla de músics el van recordar al CAT de Gràcia, com havien fet mesos enrera al C.C.Sandaru, convocats pel cicle Hamaques de la Casa Amèrica. I abans de començar, Marcelo Valente va parlar en nom de tots per evocar precisament “la llum que irradiava Luís”.

Al marge de l’emoció de l’ambient, el cançoner d’Spinetta és imponent. Moltes de les seves peces semblen increïbles perquè permeten escoltar-les com senzilles melodies folk i alhora tenen una riquesa i unes possibilitats de desenvolupar-se en mil arranjaments que fa que semblin estàndards de jazz. La “Cantata de puentes amarillos”, per exemple, es dispara en mil direccions en poc més de nou minuts. I les lletres… dons les lletres són les d’un  ocell que sobrevola el món amb ull privilegiats. Com Dylan, Spinetta és dels poetes que reinstal·len la poesia en la que va ser la seva primera casa: el cant. Dylan i Spinetta entenen de què va la literatura, i precisament per això són dues veus artísticament honestes i sinceres. Ens falta temps per escoltar-los i a sobre hem de continuar sentint a Vargas Llosa, més idiotament ridícul a cada dia que passa. Spinetta. Cultura necessària. Zamba i rock and roll. A les antípodes de l’alta cultura. Al mig del carrer, observant com el vent de tardor fa volar les fulles. En el centre de l’espai.

Galeano pels reversos de la història

L’any 1943, Joaquím Torres García va publicar el dibuix Amèrica invertida. És una representació novedosa del continent i de l’Uruguai, on aquest país ja no apareix perifèric i llunyà, amagat i soterrani, sinó que es reconeix orgullosament proper al Pol Sud, un pol tan respectable i magnètic com pugui ser el Pol Nord. “En realitat, el nostre nord és el sud”, deia el pintor uruguaio-català, que va viure entre els dos hemisferis. I el dibuix ha quedat com un manifest de tots aquells que intenten fer front als centres hegemònics.

La cultura està mal vista

Hauríem d’estar reclamant que la lambreta de Neymar la vegin tots els alumnes de l’Institut del Teatre. Hauríem d’estar celebrant un bell gest plàstic que demostra com cap altre que el futbol és dansa i és cultura popular. I en lloc d’això han sortit de sota les pedres les veus comprensives amb la desproporcionada i bàrbara reacció dels jugadors de l’Athletic, inclosa la falta amb què Bustinza va tallar la jugada per la via ràpida. Un recurs defensiu, diguem-ne, poc refinat. Fins i tot Luís Enrique va dir que ell hauria reaccionat com els jugadors bascos. Ens hem tornat bojos? Que no havíem fitxat a Neymar per jugades com aquesta?

Per sort el simpàtic astre brasiler és fort i intel·ligent. Ve del país de Garrincha i les lambretes. I, com Alaska, ha dit que ell és així i que així seguirà. Aplaudim-lo fins que ens cremin les mans i esperem que contra la Juve en faci alguna de semblant.

Aquesta vida mercantil

La mercantilització galopant s’ho va menjant tot. Les aficions i les amistats. Els estudis i els oficis. EIs carrers de la ciutat i el llenguatge. Ens volen fer creure que l’única mesura de les coses i l’únic sentit de la vida són els diners i les transaccions, les pèrdues i els beneficis. I és així com hem arribat a aquesta situació en què fins i tot periodistes fets i drets a les redaccions rematen qualsevol argument o idea amb la frase fatal: “Compres?”. I l’altre respon “compro” o “no compro”, sense aturar-se a pensar que les idees ni es compren ni es venen. Es discuteixen, es critiquen, es matisen, es valoren, es sopesen… però no és compren a quilo com les llenties.

Diumenge passat, a El Periódico, el venedor mediàtic Risto Mejide començava el seu article setmanal escrivint: “Tots comprem. Tots venem”. I després anava explicant, com en els típics manuals d’autoajuda, quines paraules hem de fer servir per convèncer els altres del que ens interessa a nosaltres. Risto -a qui procuro llegir per poder-lo criticar després- deu ser un publicista vocacional i per això veu tota la realitat amb les seves ulleres de publicista. Però les coses no van així, amic. Per sort, en el mateix diari, el mateix dia, hi havia un altre article, aquest signat per Ramón Folch, molt més discret però molt més interessant. Folch, a qui se li endevina a través dels seus escrits una sòlida formació humanista, elaborava un fi discurs sobre la diferència entre la complexitat i la simplicitat, i sobre les trampes dels eslògans electorals que ens volen convèncer-vendre amb una frase curteta i impactant perquè votem un o l’altre.

El discurs que tot es compra i tot es ven va fent fortuna, seguint el mateix mecanisme pel qual ens hem de sentir profundament desgraciats si no estem actualitzats amb la darrera aplicació de torn. Però em nego a dir “compro” davant d’una idea. Prefereixo dir “hi estic d’acord”. I ara me’n vaig a passejar i a ensumar l’olor de la pluja. De moment, amic Risto, encara no la venen.