Quin club volem ser?

Què volem ser? Marsella o Venècia? L’afició al futbol té uns codis elementals que els veritables aficionats es fan seus abans de tenir ús de raó. Són uns codis senzills però importants. Tribals però gens trivials. Serveixen igual per a un gran estadi que per a un descampat. La fe futbolera, infantil i immortal, diu més o menys així: has crescut sent d’un equip i moriràs sent d’aquest mateix equip; els teus colors no canvien ni s’amaguen perquè són la teva pell, i amb ells viatges pel cel, pel paradís i pel purgatori; pel teu equip ho dones tot; quan reconeixes en un adversari la mateixa il·lusió que tu sents pel teu equip, el respectes; el camp del teu equip és casa teva.

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill al Velòdrom a veure l’OM contra el Montpeller. Experiència vibrant i inoblidable. Afició orgullosament genuïna, símbol d’una ciutat amb caràcter. Cap bandera de França. Alguna del Senegal, alguna de Jamaica i unes quantes de la Provença. Creus blaves sobre fons blanc. L’estadi bategant com un cor immens. Una pancarta contra Zemmour i una altra que diu ‘Marsella antiracista’. Gent aixecant-se quan l’equip local s’apropa a l’àrea rival. Ungles mossegades, insults i renecs en la parla saborosa i intransferible de la ciutat. Em vaig sentir com a casa. Potser perquè em va recordar molt el Barça de quan jo era petit. No guanyàvem gaire cosa, o en qualsevol cas molt menys que ara, però teníem ben clar què representaven els nostres símbols.

Ahir vaig anar amb el meu fill al Camp Nou a veure el Barça contra l’Eintracht de Frankfurt. Va ser de llarg la pitjor nit que hi hem viscut. I no pel resultat. Ni tampoc pels problemes de seguretat amb els seguidors alemanys, que al menys en el nostre cas van ser problemes inexistents. Els que teníem al costat eren simpàtics i respectuosos. Animaven a l’equip de la seva vida, això sí, com els bons aficionats respectuosos amb els codis futbolers. El que va fer tan i tan amarga la nit per nosaltres va ser constatar com el Barça -igual que la ciutat que du el seu nom- es va convertint en un parc temàtic. Una Venècia gegant. Un cos bonic però corsecat.

La tendència és de fa anys i no sembla fàcil redreçar-la. Però si alguna cosa hem après és que el turisme massiu no és la solució de res. Per al barri de Les Corts només representa degradació. Per al club només comporta una alarmant pèrdua de personalitat que, si no hi comencem a posar remei, pagarem molt cara. Ja l’estem pagant. Ens estem venent l’ànima i estem oblidant qui som. L’U d’octubre vam jugar com si res mentre la poli estomacava tothom. És igual. Cada setmana, al camp hi campa gent que paga i dóna més importància a com de guai queda la selfie que no pas al joc. Com s’arregla tot això? No ho sé. Cadascú que faci el que pugui.

Jo em moriré sent del Barça. Fins i tot és possible que els meus últims pensaments siguin per al gol de Koeman a Wembley narrat pel Puyal. Però ara també soc de l’OM. I aquest diumenge juguem contra el pitjor equip del món, el PSG. El de les peles catarianes i els cromos comprats a preu d’or. Molts diners i poca història. Són prepotents i amb els seus calés han raptat un futbolista de veritat, el millor, el nostre Messi. Els mateixos putos calés que ahir van servir per raptar el Camp Nou.

Agost sense biblioteques (2)

Agost de biblioteques retallades a Barcelona. Llibres tancats en instal·lacions buides. Mentrestant, l’accelerada emergència climàtica ja la notem a la pell: uns quants dies de calorada roent donen pas a violents aigüats. Nord enllà, el deglaç fa pujar el nivell dels mars arreu. El gel es fa aigua.

La punta de l’iceberg. Ryszard Kapuscinski explicava amb la imatge d’un gran bloc de gel flotant com creia que havia de ser un bon reportatge. Així com la densitat d’un iceberg fa que sobressurti per damunt de la superfície un 11 % de la seva massa, un bon reportatge és aquell en què el periodista ha pogut destil·lar la informació finalment publicada a partir d’un substrat molt més gran, un magma de coneixements contrastats proporcionats per l’estudi, l’observació directa, les fonts,etc. En l’era dels impactes sense context i del periodisme aigualit, va bé retornar a Kapuscinski.

El periodista polonès obre un dels seus grans llibres, El Sha o la desmesura del poder, mostrant les tripes de l’ofici. 1979. Kapus s’està a Teheran, passant calor. Ha triomfat la revolució de Jomeini i el periodista, en una abandonada habitació d’hotel, intenta desxifrar multitud de paperets amb notes escrites per ell mateix. D’aquest desordre intuïtiu, n’acabarà sortint el gran retrat del Xa Mohammad Reza Pahlavi i de l’Iran del segle XX: un país apresat entre la pobresa de la seva gent, l’ambició dels seus governants… i l’ambició del Regne Unit i els EUA.

Aquests estiu, es tiba la corda per enèssima vegada a l’estret d’Ormuz. Amb el petroli pel mig, Trump fa tuits i els Guardians de la Revolució defensen les essències de la República Islàmica. A l’un i als altres (com a tots els que mirem d’entendre com s’ha arribat a aquesta situació) els aniria bé llegir el llibre de Kapuscinsci, cronista que, sense prendre partit ni cavar cap trinxera, aixeca acta d’un segle de tortures i implacables intervencions estrangeres. I explica també un procés que, dècades més tard, es reproduirà en altres països, amb les desgraciades Primaveres Àrabs: els interessos estrangers, el poder militar i el fanatisme religiós van jugant les seves cartes, però no deixen jugar ningú més. I el futur dels joves és qui perd la partida.

A més d’amant dels icebergs, Kapuscinski era contrari al gregarisme. Els seus grans llibres els va escriure anant per lliure, visitant llocs allunyats dels grans focus mediàtics o passant pels llocs dels fets quan tothom ja havia marxat, atent als detalls que normalment passen desapercebuts. És així com, per exemple, passa una gèlida nit de Cap d’Any davant de l’abandonada ambaixada nord-americana a Teheran, custodiada només per dos Guardians de la Revolució que s’han adormit, o com observa una vegada i una altre velles fotografies del darrer Xa, i també del seu pare, l’autoritari Reza I, un oficial de la cavalleria cosaca que va acabar violentament amb l’anterior dinastia. A partir dels detalls de les fotografies, Kapuscinsci va descrivint els mecanismes del poder i la personalitat dels dos sàtrapes. El bon periodisme forma part de la bona literatura.

Agost sense biblioteques (1)

Desconsol. Aquest agost bona part de les biblioteques de Barcelona estan tancades, altres redueixen els seus horaris, i els veïns que no podem marxar de vacances ens anem fonent per les cantonades, calcinats i desllegits. Com a protesta pacífica, però també com agraïment per tot el que aquests equipaments de servei bàsic ens han permès de llegir, i per tot l’aire fresc que ens suministrat en temps perillosos d’escalfaments globals i particulars, aniré escrivint aquí mentre el cap em bull.

I el primer que vull dir és que no demano cap responsabilitat penal per ningú, però sí que dic que aquesta augusta retallada de biblioteques és un petit doble crim: contra la salut pública i contra la cultura del poble. Tant de bo siguin certes les declaracions d’intencions del regidor Joan Subirats i a partir del setembre es comencin a destinar més recursos a la xarxa de biblioteques públiques, perquè treballadors i usuaris n’estan més que necessitats.

Altrament, anirem en la direcció contrària, la del campi qui pugui i els interessos privats: la inèrcia ambiental que tant de mal ha fet a països com Grècia i que Petros Màrkaris ha descrit tant i tant bé. En un dels seus darrers llibres, La mort d’Ulisses, recull una sèrie d’històries curtes que es llegeixen com glops de llimonada. La darrera historieta, protagonitzada pel seu personatge-emblema, el comissari atenenc Kostas Kharitos, es diu “Poemes i crims” i lliga l’assassinat d’un director de cinema amb el cas d’un home que tenia una bona feina i una bona família, fins que la gran destralada que els poderosos van anomenar la crisi acaba amb la feina i, de retruc, amb la família. L’home sobreviu al carrer venent flors per restaurants i tavernes. L’assassinat del director s’acaba resolent. La desgràcia de l’home caigut, víctima del sistema, no. La reflexió del comissari (la reflexió de l’autor) tanca el llibre amb lúcida amargura: “Els crims son dos. El primer, la víctima del qual va ser el director de cinema Miltos Kelesidis, ja l’hem resolt. El segon, la víctima del qual és el venedor de flors ambulant Aléxandros Seremetis, segueix sense pistes, perquè encara no hem detingut el criminal. I ja veig que el cas va per llarg i s’acabarà arxivant”.

Erik Truffaz Quartet a l’Apolo: sofisticació líquida

Sofisticació urbana i un vel de freda tristor milesdavisiana. El trompetista francès Erik Truffaz va passar el 9 d’agost passat per la sala Apolo de Barcelona amb el seu quartet i va deixar un rastre de música líquida, a anys llum de la càlida carnositat que despleguen altres escoles del jazz.

Fins aviat, Hermeto

Com un estol d’orenetes que volen frenèticament, agrupant-se i dispersant-se, dibuixant figures en el cel i sense xocar mai, així va sonar el grup d’Hermeto Pascoal el 29 de juliol passat a la sala Apolo de Barcelona, en l’11è San Miguel Mas i Mas Festival.

Canyes i rumba

.

.

[Publicat a la revista Carrer 126]

La rumba catalana fa olor de carrer, de cantonada, de terrats, de festes que no se sap com neixen i que s’allarguen durant hores i dies. També fa olor de bar, perquè al caliu dels bars ha anat evolucionant des de fa, com a mínim, cinc dècades. Dos locals nascuts recentment han animat el món de les palmes i el ventilador i prometen prolongar aquesta història mig amagada de canyes i rumba: el Rumbàlia, al carrer Urgell, i Casa Leto, a Horta.

Crònica de l’extrarradi

.

.

[Publicat a la revista Carrer 124]

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR. Paseos con mi madre (Tusquets)

L’orgull, la ràbia i l’obsessió estan molt presents en el tercer llibre de Javier Pérez Andújar. Orgull de pertànyer a una comunitat de gent humil i treballadora; ràbia pels abusos i les situacions quotidianes que les desigualtats han generat a l’àrea metropolitanade Barcelona, i obsessió per conservar a la memòria particular les característiques humanes i físiques d’un territori, el del tram final del riu Besòs, que s’ha transformat radicalment en els darrers temps.

Mayte Martín. Flamenca i cantautora

.

.

.

Mayte Martín va al seu aire. Tímida, sense cap pressa i guiant-se únicament pel seu gust i intuïció, s’ha consolidat com una de les principals figures del flamenc català contemporani. I, segurament, és ara mateix la més imaginativa, personal i heterodoxa de totes.

Salut!

.

.

.

.

.

.

Una tauleta rodona amb dues copes de cava, una per al pianista, arranjador i col·lega Ricard Miralles i una altra per a ell. Joan Manuel Serrat va escenificar així l’ànim amb què afrontava el primer de la tanda de quatre concerts al Teatre Grec. Un Serrat proper, simpàtic, còmplice, content i motivat.

Gas, gas

.

.

.

.

.

Goran Bregovic va aparèixer al Teatre Grec amb la partida guanyada abans de començar a jugar: tot ple, ben bé com havien fet Manel dos dies abans, però amb més moviment, perquè hi havia gent que ja ballava abans que comencés a sonar la música.