1976. Desire

“Hurricane” és com Guerra i pau perquè hi ha de tot i contrastat: molta acció, molts personatges, molts escenaris, moltes escenes, moltes situacions, moltes instàncies narratives, molts registres, molta justícia poètica i molta injustícia social. I sobretot hi ha un ús increïble del llenguatge, directe al moll de l’os. El mateix tret de pistola que va desencadenar la desgràcia de Rubin Carter és el que desencadena la lletra de la cançó, signada a mitges entre Dylan i Jacques Levy com la majoria d’aquest àlbum. A “Hurricane” no hi sobra res, cada paraula pesa, cada descripció enriqueix el quadre general i cada gir ajuda a aixecar tot un món cantat i verosímil, tot un ambient de xafogor i desesperació. Estic molt d’acord amb Jordi Puntí i amb els que consideren que aquesta cançó és com un novel·lot del segle XIX. Els versos on es dibuixa el personatge del boxejador Carter, per exemple, són rotunds i desperten l’empatia de l’oient fins el final de la cançó: “Rubin podia tombar un home amb un sol cop de puny / però mai no li va agradar parlar-ne gaire / és la meva feina, deia, i ho faig pels diners”. Recorda moltíssim el protagonista d’un dels millors contes de Jack London, “Per un bistec”, on Tom King és un lluitador envellit que no pot alimentar la família i s’apunta a un combat que perdrà, desorientat i famolenc.

Dylan canta com un oracle posseït -no pronuncia les paraules, les mastega, les mossega, les tasta, les escup!- i al voltant de la història fatídica de l’heroic boxejador de pell negra es van trenant els sons selvàtics del violí d’Scarlet Rivera, congues i cors. La cançó és com un huracà que s’acosta i se’n va després de destrossar-ho tot. A mida que avança, el tempo es va accelerant i quan en els darrers compassos entra l’harmònica l’innocent ja ha estat condemnat sense remei i la música s’allunya com desbocada. “Hurricane” dura vuit minuts i mig. Jo no conec cap altra cançó amb tanta densitat narrativa. Potser “Pedro Navaja”, de Rubén Blades. O “La caiguda de Lleida” i “Una història del Montsec”, de Xavier Baró.

Els dos punts culminants de Desire, que comença amb un tret de pistola i s’acaba en una platja deserta, són el principi i el final. “Hurricane” i “Sara”, dues cançons inesgotables. Entremig, molta narració. La portada de l’àlbum, una retrat de Ken Regan, és preciosa i dóna moltes pistes del que hi sona a dins. Dylan va abrigat i mira somrient el sol que es pon o potser l’hivern que s’acosta. El que és segur és que està en un espai obert, a diferència de l’anterior, Blood on the tracks, on el trobàvem desdibuixat, turmentat i instrospectiu lamentant-se per les cantonades d’una habitació buida. A Desire ha tornat al camí. El mocador lligat al coll voleia. Potser és un huracà que s’acosta. O potser és el desig.

També dóna moltes pistes l’huracanat text d’Allen Ginsberg que acompanya el disc: cançó protesta, Rimbaud i Tolstoi, bards i ministrils, novel·les curtes en vers, Chaplin, Villon i Conrad…

“Isis”, que arrenca amb un piano contrastant amb l’anterior “Hurricane”, és un conte d’aventures que pot comparar-se perfectament amb els del nord glaçat, blanc, salvatge i silenciós de Jack London. Un home es casa però la febre de l’or i el desconegut se l’endú als camins, on troba l’horror, guiat per un home dimoni que el va temptant. Les descripcions del que va veient són fabuloses: un poble atravessat per una línia que separa la llum de la foscor, piràmides de gel, tombes buides. El tema és el mateix d’El cor de les tenebres, de Conrad, però aquí el protagonista fa la volta completa i torna a la llar, on l’espera Isis-Penèlope.

Després ve “Mozambique”, que és molt  com una postal d’un lloc llunyà i càlid on mai no hem anat. Del nord glaçat a la vora d’una platja paradisíaca on tothom viu en llibertat. Magic in a magical land. Un dels molts detalls que enriqueixen el Desire és el contrast constant entre escenaris freds i càlids.

La serenitat de “Mozambique” s’acaba i cal tornar a marxar. “One More Cup of Coffe” capta el moment just en què es deixa el comfort per començar a caminar. El cant és melismàtic i orientalitzant. El ritme, pausat. Si us plau, aquells que aneu dient que Bob Dylan no sap cantar: escolteu amb atenció com projecta cada vers d’aquesta cançó cap al cel. A Ginsberg, aquests melismes li sonaven a cants judaics antics. A mi em sonen aflamencats. Sembla ser que “One More Cup of Coffe” pren l’ambient de la pelegrinació gitana a Lei Santas, a la Camarga, on Dylan va estar poc abans de gravar aquest disc. En qualsevol cas, aquí hi ha un retrat d’una noia gitana que Lorca aprovaria. I les rèpliques vocals d’Emmylou Harris farien plorar a Sara la Negra.

“Oh, Sister” manté el ritme de caminant però té un to més litúrgic. Emmylou Harris segueix acompanyant a Dylan amb un cant amorosit que subratlla el caràcter de la peça, una cançó-abric. Amb Dylan s’ha parlat massa de significats -és inútil- i no tant del que realment es pot parlar: de les grans sensacions que provoquen les seves cançons. En aquesta, per exemple, ens transmet una calidesa fraternal, un gaudi de l’instant compartit, que remata, com és habitual, l’harmònica.

Amb “Joey” torna la narració. Estem a Brooklyn i sona un acordió. Acció! És la més llarga del disc, una pel·li sobre l’ascens i caiguda d’un gàngster, personatge mitificat i essencialitzats en la tradició de les balades de bandolers. Emmylou Harris acompanya la tornada i a aquestes altures ja s’ha convertit en part substancial de la màgia de Desire. Joey Gallo, el mafiós real, no era ben bé com el pinten aquí, caldria haver vist en Serrallonga de prop i El Vaquilla tampoc no era un “alegre bandolero”. Però així són els romanços i tots necessitem herois que ens creïn la il·lusió d’enfrontar-nos al poder, bandolers que mai no moren perquè cavalquen per sempre en la imaginació de la gent. Dylan, que es gat vell, deixa anar a la lletra el nom de l’actor Jimmi Cagney, i així ja tenim la cara ideal per al personatge de la balada èpica. El desenvolupament instrumental d’aquesta llarga cançó és sorprenent: comença com si els instruments s’estiguéssin buscant a les palpentes i acaba com una simfonia. Aquest detall diu molt de la manera de gravar, arriscada i oberta, de Bob Dylan.

“Romance in Durango”. Deixem Nova York i anem cap a la frontera amb Mèxic. Ambientació tex-mex. Sona una  trompeta que no sé de qui és, però Emmylou Harris continua puntejant les tornades com els àngels. La història continua parlant de bandolers i de fugides. Tot el disc Desire està ple de fugides o d’intents de fugida. I atenció! Aquesta cançó la va versionar en italià Fabrizio de André. Però sense les segones veus d’Emmylou, la cosa perd molt.

“Black Diamond Bay”. Un altre jocs de plans narratius, aquest cop a partir de la novel·la Victory, de Joseph Conrad. Dylan és un gran lector i en aquesta cançó es palpa el món de Conrad: mar, navegació, estètica colonial, catàstrofes, naufragis i condicions extremes que posen a prova el valor humà en latituds llunyanes. Sobre això escrivia Conrad, i sobre això canta Dylan aquí. Per la cançó van desfilant personatges, habitants d’un hotel d’una illa remota, mentre un volcà entra en erupció i tothom diu les seves darreres frases perquè no hi ha sortida possible. El final de la cançó és un gir de perspectiva genial: la narració passa a primera persona, el cantant està a Los Angeles mirant la catàstrofe de Black Diamond Bay per la tele, però l’apaga i se’n va a la nevera a buscar una altra cervesa. I així, com una pantalleta que es fon, se’n va “Black Diamond Bay” i tots els seus personatges.

Al final de l’àlbum hi ha “Sara”, una cançó d’amor ambivalent que s’aparta de la resta i, amb “Hurricane”, marca el punt àlgid de tot el treball. Aquí no hi ha visions ni aventures remotes. Hi ha un llenguatge natural per descriure sentiments que tothom pot entendre, i aquesta és la grandesa de Bob Dylan. Comença a sonar l’harmònica i una família juga a la platja sense preocupacions. Els nens són petits, l’arena és fina i el cel és blau. El pare és qui canta i la mare es diu Sara. És un instant fugisser de felicitat. D’aquí es passa als records de viatges compartits i la distància que es va fent gran entre el cantant i Sara, malgrat tot el que han compartit. El disc s’acaba en una platja deserta que contrasta terriblement amb la del principi. Quan torna a sonar l’harmònica, Dylan ha assumit una veu semblant a la Jacques Brel a “Ne me quitte pas”. “Sara” és una variació dels vells temes de l’amor de lluny i de l’inassolible dona angelical. Bob Dylan ja havia treballat el tema a “Girl from the North Country”, “Boots of Spanish Leather” i “If You See Her, Say Hello”. Però crec aquesta les supera amb escreix. Cada vers multiplica les imatges i fa créixer tot el que s’ha cantat abans. Poques vegades Dylan ha sonat tan sincer com en aquesta cançó. Em recorda “Com un puny”, de Raimon, un altre cant d’amor enfrontat a la distància amb literatura d’altura.