Brel brilla

L’altre dia vaig tenir la sort d’entrevistar Jordi Fàbregas i la conversa va anar a petar ràpidament a Jacques Brel. Tots dos l’admirem profundament. Perquè el cantant de Brussel·les és una d’aquelles presències que t’acompanya sempre i sempre et reconforta. Una bona professora de literatura francesa em va fer estudiar alguna lletra seva com si estudiés Montaigne o Molière. No en recordo gaire, d’aquelles classes. Però després vaig tenir un amic a Buenos Aires que els diumenges obria les finestres de bat a bat i netejava el pis mentre la veu de Brel sobrevolava tot el barri de San Telmo, patró dels mariners i per tant patró de Jacques Brel, que va navegar fins les Illes Marqueses. N’hi havia un altre que vivia al mateix edifici i s’ho escoltava; creia que la traducció al castellà de “Ne me quitte pas” era “No me quites paz”. En realitat és una traducció gairebé perfecta: conserva tot el ritme, tota la fonètica i bona part del sentit.

Dylan, Yupanqui i Brel són els meus tres gegants preferits. Mai no fallen quan els necessites. Bob Dylan és com la veu d’un profeta bíblic. Atahualpa Yupanqui és com la veu dels pobres. I Jacques Brel és com la veu d’un home… sol i descregut que va a la seva. L’envolten sempre unes orquestracions fantàstiques. Canta com si li anés la vida en cada mot. I les seves lletres, com els seus braços llargs, abarquen imatges que van del més sublim (les perles de pluja del país on mai no plou) al més insignificant (l’ombra d’un gos). A més, pel darrera de la seva obra hi ha la història de la seva vida, plena d’inconformisme, patetisme i amor a la llibertat.

Jacques Brel va venir a cantar a la sala de varietats Emporium del carrer Muntaner de Barcelona el 1956. Encara trigaria a ser una celebritat, tot i que aquell mateix any va gravar el seu primer gran èxit, “Quand on n’a que l’amour”. A Barcelona, Brel també va anar a cantar al popular programa Fantasía, de Radio Nacional de España. Sembla ser que el pianista que acompanyava Brel per la ciutat (probablement François Rauber, amb qui havia començat a treballar aquell mateix any) va haver de marxar corrents a París, de manera que un jovenet Alfred Domènech, que dirigia l’orquestra del programa i que al cap dels anys esdevindria director musical de La Voz de su Amo-EMI, el va acompanyar al piano, segons va explicar el propi Domènech davant del micròfon de Jordi Roura.

El meu pare escoltava el programa Fantasía els dissabtes a la tarda, estirat al terra del menjador, jugant amb capses de mistos on hi havia estampats jugadors de futbol, mentre el meu iaio treballava a la taula. Curiosament, avui és el meu fill qui munta partits èpics amb un munt de cromos al terra del menjador mentre passa la tarda, comfortablement instal·lat en aquest país etern que és la infància.

Infants i vells. Enamorats i desesperats. Gent del carrer. Aquests són els personatges de Jacques Brel, cronista de la vida real i veu que ens acompanya sempre. M’agrada molt la versió d'”Amsterdam” que Jordi Fàbregas va publicar en el seu primer disc (Edigsa, 1968), amb lletra adaptada pel seu pare. La va tornar a cantar el 2007 a la sala Luz de Gas, en una interpretació memorable. I també recordo molt una altra versió de la mateixa cançó que va fer a l’Heliogàbal Xavier Baró el 2011: va ser al final del concert, crec que als bisos, i s’hi va deixar la pell. Està molt bé el “Ne me quitte pas” salsero de Yuri Buenaventura i “La chanson des vieux amants” per rumba que ha gravat Manuel Malou aquest 2014. El refinat Malou hi ha posat una introducció molt simpàtica on el seu fill li demana que li canti aquella cançó que tant li agrada. Així va passant Brel, dels uns als altres, per damunt de les modes i la mediocritat.

Era cantant i també actor. Sovint em recorda a Charlot. Música i teatre es confonen en la seva cara contorsionada de bufó. Mireu si no aquest video amb el volum desactivat. És música muda:

Camins aspres

·

·

·

·

·

El ponentí Xavier Baró vola per lliure. Enguany ha publicat un disc poderós, La màgica olivera (Khlämor), on s’ajunten sensibilitat poètica i música de tradició oral. Dijous va arribar a l’Heliogàbal per, teòricament, presentar aquest álbum. A la pràctica van sonar quatre peces del nou repertori i el músic i poeta va dedicar-se més als dos discos anteriors, Flors de joglaria i Lluny del camí ral.