Aquesta vida mercantil

La mercantilització galopant s’ho va menjant tot. Les aficions i les amistats. Els estudis i els oficis. EIs carrers de la ciutat i el llenguatge. Ens volen fer creure que l’única mesura de les coses i l’únic sentit de la vida són els diners i les transaccions, les pèrdues i els beneficis. I és així com hem arribat a aquesta situació en què fins i tot periodistes fets i drets a les redaccions rematen qualsevol argument o idea amb la frase fatal: “Compres?”. I l’altre respon “compro” o “no compro”, sense aturar-se a pensar que les idees ni es compren ni es venen. Es discuteixen, es critiquen, es matisen, es valoren, es sopesen… però no és compren a quilo com les llenties.

Diumenge passat, a El Periódico, el venedor mediàtic Risto Mejide començava el seu article setmanal escrivint: “Tots comprem. Tots venem”. I després anava explicant, com en els típics manuals d’autoajuda, quines paraules hem de fer servir per convèncer els altres del que ens interessa a nosaltres. Risto -a qui procuro llegir per poder-lo criticar després- deu ser un publicista vocacional i per això veu tota la realitat amb les seves ulleres de publicista. Però les coses no van així, amic. Per sort, en el mateix diari, el mateix dia, hi havia un altre article, aquest signat per Ramón Folch, molt més discret però molt més interessant. Folch, a qui se li endevina a través dels seus escrits una sòlida formació humanista, elaborava un fi discurs sobre la diferència entre la complexitat i la simplicitat, i sobre les trampes dels eslògans electorals que ens volen convèncer-vendre amb una frase curteta i impactant perquè votem un o l’altre.

El discurs que tot es compra i tot es ven va fent fortuna, seguint el mateix mecanisme pel qual ens hem de sentir profundament desgraciats si no estem actualitzats amb la darrera aplicació de torn. Però em nego a dir “compro” davant d’una idea. Prefereixo dir “hi estic d’acord”. I ara me’n vaig a passejar i a ensumar l’olor de la pluja. De moment, amic Risto, encara no la venen.

Empentes i intoxicacions a Televisió de Catalunya

Televisió de Catalunya ens va sorprendre ahir dilluns amb una informació impròpia d’un mitjà de comunicació rigorós i professional. Impròpia perquè de fet no era pròpiament una informació, sinó una hipòtesi segons la qual una font fiable hauria filtrat que el Tata Martino ja té decidit deixar el Barça quan acabi la temporada. Les evidències que aquesta filtració -com totes les filtracions- obeeixen a l’interès particular d’algú són palmàries, gairebé obscenes. Aquesta ha sigut una operació intoxicadora de manual. Analitzada fredament, la notícia no té cap versemblança, i sí que presenta en canvi uns quants dels tics característics de les intoxicacions: temps verbals en condicional, al·lusions a suposades fonts fidedignes que paradoxalment resulten les menys beneficiades per la suposada informació, absència total de proves documentals, aparició en un únic mitjà en un moment especialment delicat sense que cap dels altres se n’hagi fet cap ressó, etc. Ningú no es pot creure que ni l’entrenador del Barça ni cap col·laborador seu de confiança tinguin cap interès en què se sàpiga, precisament ara, que plegaran.

Però ja se sap que a Can Barça tot s’entoma a cop calent, de manera que l’operació segurament aconseguirà el seu propòsit, tenint en compte l’actual feblesa institucional del club i la irreprimible tendència a la histèria del seu entorn mediàtic: la idea que el Tata vol plegar ja està instal·lada comfortablement i sense remei entre la culerada. La jugada, una empenta al tècnic que a la gespa mereixeria tarjeta groga però que als informatius passarà inadvertida, ha sortit bé.

El mateix dia que Sergi Pàmies expessava des de les pàgines de La Vanguardia el desig que cap interferència alterés la preparació del Barça-Madrid, esclata una bomba controlada. Com molts altres culers, jo tinc sospites sobre qui hi ha darrera d’aquesta operació. Hi ha massa gent que viu precisament de la intoxicació i massa gent que juga brut. Però com que que no tinc proves ni certeses, callo. El més trist de tot és que un mitjà públic i suposadament seriós, Televisió de Catalunya, es presti a aquest joc.

En el periodisme, com en el futbol, hi ha unes regles de joc. Si es té una informació exclusiva, s’han d’aportar proves. Si no, ens movem en el terreny fangós dels rumors i les intoxicacions interessades.

Periodistes i publicistes

¿Hi ha algun periodista a la sala? En cas que no hi hagués cap metge i l’infartat morís sense remei, aquesta seria la pregunta desitjable. Malauradament, ningú no s’ho preguntarà. A ningú no l’interessarà saber què ha passat realment. Tothom correrà a fer fotos amb el seu dispositiu mòbil i a propagar la imatge sense gaires més explicacions entre amics i coneguts. I la foto del mort anirà saltant de pantalla en pantalla, rebotant per aquest sistema de coves on s’amunteguen els ecos sense sentit.

Aquesta és la part dolenta de la pel·lícula: cada vegada més, els periodistes es veuen obligats a seguir plans promocionals, buscar espònsors, acordar amb parts interessades què es pot dir i què no es pot dir, mirar de plantar-se -en la mesura del possible- davant d’empreses que imposen el seu missatge per damunt de l’interès públic. I cada vegada tenen menys temps per centrar-se en el més important: posar el predicat darrera del subjecte i mirar d’explicar què passa d’una forma cabal. Els diaris, els mitjans centrats en la paraula escrita, els que són tradicionalment més analítics i rigorosos, evolucionen en el paper cap a mers distribuïdors de cassoles, discos i estampetes. I a les pantalles, busquen desesperadament un model de negoci que no depengui d’abocar continguts i continguts gratuïts sense preu ni criteri i escampar-los per les xarxes socials amb les tecniques publicitàries més avançades. La feina dels publicistes és perfectament lloable i legítima. A més és una feina que si es fa bé és molt agraïda, perquè requereix molta creativitat. Però la dels periodistes és una altra. Darrerament les dues feines es barregen fins al punt que semblen ser el mateix. El cas de Júlia Otero, Àngels Barceló i Gemma Nierga lligant la seva credibilitat a la del Banc de Sabadell és especialment sagnant.

Aquests dies es torna a parlar de la península de Crimea. Va ser allà on es considera que va néixer l’ofici de corresponsal de guerra. El 1854 regnava el paper i el director del diari The Times va decidir enviar-hi el periodista irlandès William Howard Russell perquè acostés als lectors al màxim possible les trifulgues entre l’imperi rús i la coalició anglo-franco-otomana. Fins aleshores, les fonts de les informacions bèliques eren invariablement els comandaments militars, fonts invariablement interessades. Russell, pagat pel seu diari i en última instància pels seus lectors, va ser el primer en oferir una visió de la guerra amb criteris periodístics. Durant els prop de dos anys que va moure’s per Crimea, va denunciar les desastroses condicions en què vivien els soldats de sa majestat Victòria. Els militars van reaccionar ràpid, van contractar el fotògraf Roger Fenton per sortir ben retratats davant l’opinió pública i el 1856 l’exèrcit britànic va prohibir els periodistes publicar informacions que puguessin ‘afavorir l’enemic’.

Des dels temps de la càrrega de la cavalleria lleugera, no cal dir que els mitjans tècnics que els periodistes tenim per explicar el que veiem han evolucionat molt i molt.  Però, desgraciadament, els mecanismes que els poderosos tenen per controlar la informació pública, sigui sobre una guerra o sigui sobre un festival de música en un país culturalment subdesenvolupat (vegeu l’article Com cobrim un festival de Jordi Bianciotto) s’han refinat i són avui infinitament més potents que fa segle i mig. Ara saltem molt més que al segle XIX, però com passa a Melilla, la tanca s’ha fet molt més alta i agressiva. Aquesta és la part dolenta de la pel·li. La bona és que, com explica Kapuscinski en el seu millor llibre, llegir atentament les històries d’Heròdot i treballar des del terra continua sent tan útil i eficaç com segles enrera.

La jugada mestra de Jordi Évole

Qualsevol periodista té clar que la base del seu ofici és saber separar els fets de les opinions. I més important encara, saber separar els fets de les ficcions. A mi i a uns quants companys ens ho va ensenyar l’enlluernador Arcadi Espada. Com un navegant amb la seva bruíxola, el periodista no ha de perdre mai de vista la línia que separa la ficció de la realitat. Vargas Llosa, brillant com a cronista i nefast com a ideòleg, ho té molt clar. També ho tenia molt clar Orson Welles. I Chaves Nogales. I Huertas Claveria. I Rodolfo Walsh. I Camba. Truman Capote, en canvi, no: va fer trampes A sang freda, com tants altres que passen per investigadors però que en realitat només busquen fama: el que no saben, s’ho inventen.

En el meravellós programa sobre el 23-F de diumenge passat, Jordi Évole, que és periodista, va avisar tothom abans de començar: això que veureu no és un altre documental de Salvados, és una altra cosa, espereu-vos fins al final. I en acabar, culminant una trama que amb els minuts s’anava fent més i més inversemblant, la frase. Més o menys feia: “Ens hagués agradat explicar la veritat del 23-F, però no podem”. Aquest principi i aquest final actuen com dos parèntesis higiènics, dues vacunes que separen la fàbula ideada per Évole de la realitat històrica en què s’inspira remotament. Una realitat històrica, per cert, que encara se’ns escapa i que no entenem. Finalment, el documental d’Èvole ha actuat com un gran crit: volem saber la veritat i no podem. I la voluntat de saber la veritat és el que defineix el periodisme.  Malauradament, la immensa part de les informacions i dels mitjans de comunicació que les vehiculen són molt menys honestes i molt més interessades que aquest documental.

Com sempre passa, els professionals de la intoxicació, aquells que sistemàticament distorsionen la realitat, són els primers que s’han llançat a la jugular d’Évole ensumant la sang. Sempre passa. Aquest matí he vist en una tertúlia Miguel Ángel Rodríguez criticant el programa i he pensat: quin ridícul.

Afortunadament queden periodistes. N’hi ha un, Pere Pons, que va escriure fa un temps el llibre que he estat llegint aquests dies, El cas Jamboree (Pagès Editors, 2012). És un recull de ficcions inspirades en la història del club de jazz de la plaça Reial. Com que és periodista i crític musical a la reserva, el Pere ha tingut el detall d’incloure un apèndix al final del llibre on es detallen quins són els fets reals que aparèixen a les històries i quins són ficticis. El jazzòlic Córtazar, per cert, és com Vargas Llosa un altre d’aquells gegants que s’han sabut moure amb elegància entre la ficció i la no-ficció, sense barrejar-les mai. La seva crònica d’un concert de Louis Armstrong a París, per exemple, és estratosfèrica, hiperbòlica i memorable.

Ahir me’n vaig anar a dormir reconciliat amb la tele. Enmig de tanta trampa, de tanta visió interessada, de tant de prejudici, de tanta barreja interessada entre ficció i realitat, el programa de diumenge l’hem de guardar com una jugada mestra de Jordi Évole per protegir el periodisme. Aquí hi ha un article que ho explica la mar de bé.

El final, amb un descarat muntatge de photoshop amb la capseta blanca superposada amb la foto del rei de cacera elefantiàsica, per treure la bena dels ulls d’aquells televidents que encara puguessin restar crèduls a aquelles altures de programa, és genial. De totes maneres, hi ha una cosa que sempre m´he preguntat: com coi sabia el locutor de ràdio que va retransmetre el cop en directe que Tejero, aquell guàrdia civil amb bigoti, era “un teniente coronel”?

Agustí Fancelli

El 2 de febrer passat va morir a Barcelona el periodista i crític musical Agustí Fancelli. La tarda del 9 de juny de 2001  ell estava de cap a la redacció catalana d’El País, en aquell temps encara en un polígon de la Zona Franca, i jo papallonejava per les taules com estudiant en pràctiques procurant fer alguna cosa de profit. Pel matí havia anat a la festa de SOS Racisme a Montjuïc; m’hi havia enviat un altre gran periodista, d’aquests cada cop més escassos: Sebastián Tobarra. El que no podia imaginar-me era que Tobarra m’encarregués que obrís el quadernet de l’edició catalana del diari amb, segons em va dir, “algún titular potente”.

I a la tarda allà estava, buscant “algún titular potente” i que a sobre encaixés en l’estricta maquetació pre-establerta. Vaig escriure “SOS Racisme califica de ‘apartheid’ jurídico’ la Ley de Extranjería”, però no hi entrava per un pèl. Mmm. Aleshores va passar Fancelli pel darrera, com un capità discret però segur. S’ho va mirar un moment i em va dir: “Posa ’tilda”. Va continuar caminant i així va sortir la notícia: SOS Racisme tilda de ‘apartheid’ jurídico’ la Ley de Extranjería. Les dues paraules que em va dir poden semblar poca cosa, però jo recordo el seu gest com l’essència del periodisme: màxima informació, mínim espai.

He anat a l’òpera ben poques vegades, però sempre que m’he trobat amb un text signat per ell l’he llegit de cap a peus.

Foto: Joan Sánchez (El País)

De derbi a clàssic

.

.

.

.

.

.

El clàssic, el clàssic, el clàssic, el clàssic. En general els periodistes som una espècie gregària i mandrosa. D’un temps ençà, tothom parla de clàssic, quan fins no fa gaire tothom parlava de derbi.

Soler Serrano i les amables mentides

Ahir va morir Joaquín Soler Serrano. Mestre de la paraula precisa i representant d’un periodisme cada cop més escàs. Deixem aquí un trosset de la memorable entrevista que va fer a Atahualpa Yupanqui en el seu programa A fondo. Atenció a la llarga presentació del convidat i a la primera resposta de Don Ata, genial com sempre.