Històries del sud

Spinetta a Barcelona

Posted in Argentina, música by jordimartifabra on 27 Octubre 2016

spinettabarca-copiar

Amb mitja família a l’altre hemisferi, les cançons de Luís Alberto Spinetta sonen encara més melancòliques. Amb Spinetta a l’altre barri, la seva presència se’ns fa més entranyable. El podem imaginar atravessant l’espai elèctric armat amb la foto de Carlitos i el banderí de River Plate, aprenent a ser llum. Dissabte passat una bona colla de músics el van recordar al CAT de Gràcia, com havien fet mesos enrera al C.C.Sandaru, convocats pel cicle Hamaques de la Casa Amèrica. I abans de començar, Marcelo Valente va parlar en nom de tots per evocar precisament “la llum que irradiava Luís”.

Al marge de l’emoció de l’ambient, el cançoner d’Spinetta és imponent. Moltes de les seves peces semblen increïbles perquè permeten escoltar-les com senzilles melodies folk i alhora tenen una riquesa i unes possibilitats de desenvolupar-se en mil arranjaments que fa que semblin estàndards de jazz. La “Cantata de puentes amarillos”, per exemple, es dispara en mil direccions en poc més de nou minuts. I les lletres… dons les lletres són les d’un  ocell que sobrevola el món amb ull privilegiats. Com Dylan, Spinetta és dels poetes que reinstal·len la poesia en la que va ser la seva primera casa: el cant. Dylan i Spinetta entenen de què va la literatura, i precisament per això són dues veus artísticament honestes i sinceres. Ens falta temps per escoltar-los i a sobre hem de continuar sentint a Vargas Llosa, més idiotament ridícul a cada dia que passa. Spinetta. Cultura necessària. Zamba i rock and roll. A les antípodes de l’alta cultura. Al mig del carrer, observant com el vent de tardor fa volar les fulles. En el centre de l’espai.

Anuncis

Brel brilla

Posted in Històries del nord, música by jordimartifabra on 15 Octubre 2014

jacques-brel

L’altre dia vaig tenir la sort d’entrevistar Jordi Fàbregas i la conversa va anar a petar ràpidament a Jacques Brel. Tots dos l’admirem profundament. Perquè el cantant de Brussel·les és una d’aquelles presències que t’acompanya sempre i sempre et reconforta. Una bona professora de literatura francesa em va fer estudiar alguna lletra seva com si estudiés Montaigne o Molière. No en recordo gaire, d’aquelles classes. Però després vaig tenir un amic a Buenos Aires que els diumenges obria les finestres de bat a bat i netejava el pis mentre la veu de Brel sobrevolava tot el barri de San Telmo, patró dels mariners i per tant patró de Jacques Brel, que va navegar fins les Illes Marqueses. N’hi havia un altre que vivia al mateix edifici i s’ho escoltava; creia que la traducció al castellà de “Ne me quitte pas” era “No me quites paz”. En realitat és una traducció gairebé perfecta: conserva tot el ritme, tota la fonètica i bona part del sentit.

Dylan, Yupanqui i Brel són els meus tres gegants preferits. Mai no fallen quan els necessites. Bob Dylan és com la veu d’un profeta bíblic. Atahualpa Yupanqui és com la veu dels pobres. I Jacques Brel és com la veu d’un home… sol i descregut que va a la seva. L’envolten sempre unes orquestracions fantàstiques. Canta com si li anés la vida en cada mot. I les seves lletres, com els seus braços llargs, abarquen imatges que van del més sublim (les perles de pluja del país on mai no plou) al més insignificant (l’ombra d’un gos). A més, pel darrera de la seva obra hi ha la història de la seva vida, plena d’inconformisme, patetisme i amor a la llibertat.

Jacques Brel va venir a cantar a la sala de varietats Emporium del carrer Muntaner de Barcelona el 1956. Encara trigaria a ser una celebritat, tot i que aquell mateix any va gravar el seu primer gran èxit, “Quand on n’a que l’amour”. A Barcelona, Brel també va anar a cantar al popular programa Fantasía, de Radio Nacional de España. Sembla ser que el pianista que acompanyava Brel per la ciutat (probablement François Rauber, amb qui havia començat a treballar aquell mateix any) va haver de marxar corrents a París, de manera que un jovenet Alfred Domènech, que dirigia l’orquestra del programa i que al cap dels anys esdevindria director musical de La Voz de su Amo-EMI, el va acompanyar al piano, segons va explicar el propi Domènech davant del micròfon de Jordi Roura.

El meu pare escoltava el programa Fantasía els dissabtes a la tarda, estirat al terra del menjador, jugant amb capses de mistos on hi havia estampats jugadors de futbol, mentre el meu iaio treballava a la taula. Curiosament, avui és el meu fill qui munta partits èpics amb un munt de cromos al terra del menjador mentre passa la tarda, comfortablement instal·lat en aquest país etern que és la infància.

Infants i vells. Enamorats i desesperats. Gent del carrer. Aquests són els personatges de Jacques Brel, cronista de la vida real i veu que ens acompanya sempre. M’agrada molt la versió d'”Amsterdam” que Jordi Fàbregas va publicar en el seu primer disc (Edigsa, 1968), amb lletra adaptada pel seu pare. La va tornar a cantar el 2007 a la sala Luz de Gas, en una interpretació memorable. I també recordo molt una altra versió de la mateixa cançó que va fer a l’Heliogàbal Xavier Baró el 2011: va ser al final del concert, crec que als bisos, i s’hi va deixar la pell. Està molt bé el “Ne me quitte pas” salsero de Yuri Buenaventura i “La chanson des vieux amants” per rumba que ha gravat Manuel Malou aquest 2014. El refinat Malou hi ha posat una introducció molt simpàtica on el seu fill li demana que li canti aquella cançó que tant li agrada. Així va passant Brel, dels uns als altres, per damunt de les modes i la mediocritat.

Era cantant i també actor. Sovint em recorda a Charlot. Música i teatre es confonen en la seva cara contorsionada de bufó. Mireu si no aquest video amb el volum desactivat. És música muda:

Tagged with:

Joan Baez i Joan Manuel Serrat

Posted in música, Uncategorized by jordimartifabra on 28 Juliol 2014

BaezTime

Les estrelles mundials que es llancen a la carretera es relacionen amb les ciutats on actuen de manera molt diversa. N’hi ha, com Van Morrison i Bob Dylan, que venen d’un altre planeta i procuren mantenir el mínim contacte possible amb els terrícoles. Arriben, toquen i se’n van a la propera parada sense dir adéu. A vegades, sense que ni tan sols els seus músics hagin acabat de tocar. En l’altre extrem de comportament escènic se situarien tots aquells que s’enfunden la samarreta de futbol de cada ciutat on van (no cal dir noms). I després hi ha aquelles altres estrelles que s’interessen pel públic davant del qual han d’actuar, sigui per interès personal o per crear la màxima empatia possible. Com Bruce Springsteen -que darrerament ha cantat “Manifiesto” a Santiago de Xile i “Sólo le pido a Dios” després de passar per Buenos Aires- i Joan Baez. (more…)

Música clàssica: decàleg de supervivència

Posted in música by jordimartifabra on 24 Març 2014

Bachclàssic copiarLes circumstàncies m’han dut a dedicar bona part del meu horari laboral a l’anomenada música clàssica. Jo, que era un informal enamorat de la rumba, el blues, el carrer i tot allò que Paco de Lucía anomenava les músiques d’arrel, les de la nevera buida. Després de parlar amb unes quantes eminències de la música acadèmica i escriure un bon grapat d’articles de tall clàssic, aquí van deu conclusions que poden ser útils a algú que, en un futur, es trobi en la mateixa situació.

1. Johann Sebastian Bach és molt important.

2. Igor Stravinski no és tant important, però també és molt important.

3. No s’ha de dir mai que tal obra és inèdita. Sempre sortirà algú que en sap molt per fer-te notar que ja es va gravar una versió tal any amb tal segell de tal recòndit país.

4. És convenient parlar l’alemany o el llatí. Si no se’n sap, sempre es pot xapollejar l’italià, que és més facile e divertente.

5. Quan un entrevistat diu “Com bé sabràs…”, para bé les orelles. Està a punt de deixar anar una dada que desconeixes absolutament o un nom extranyíssim que després hauràs de buscar a google per escriure correctament.

6. Si vas molt atabalat, tria una bona simfonia, escolta-la amb els ulls tancats i respira fondament: veuràs tot de colors vius i alegres inundant la teva ment i et relaxaràs. Si els colors no apareixen, obre els ulls i passa directament a Roberto Carlos o la Niña Pastori.

7. Per molt erudita que sigui una persona i molt ignorant que sigui una altra, sempre hi haurà alguna cosa que l’ignorant sap i l’erudita no.

8. La música clàssica occidental és com un gran oceà. Ser prou conscient de les limitacions pròpies i trobar bones bruixoles -n’hi ha moltes, però també abunden els pirates- és clau per no naufragar.

9. Sobretot, procura que l’ambient acadèmic no et faci perdre el swing. Els bons clàssics també en tenen. I molt.

10. Prohibit fer servir l’adjectiu ‘imprescindible’ aplicat a una obra musical, per molt bona que aquesta sigui. Imprescindible, en aquesta vida, només hi ha l’aire, l’aigua, el menjar i els gols de Messi.

Tagged with:

El fru de Venancio

Posted in Folk, música by jordimartifabra on 3 Març 2014

3venanciosAquests dies els ametllers bords de Barcelona van florint a ritme desigual. Segons canta el grup Venancio y los jóvenes de antaño, quan un home perd son fru els ametllers no floreixen, de manera que hem de concloure que en aquest final d’hivern passegen per la nostra ciutat homes de fru divers, i és això, i no el fet que els toqui més o menys el sol, el que està afectant els arbres.

He buscat el fru a l’Alcover-Moll i no l’he trobat. Però sí que el vaig trobar la setmana passada al nou Espai Mallorca. Retallats contra una paret blanca i projectant ombres juganeres, Venancio y los jóvenes de antaño desgranaven el seu repertori romàntic i urbà. Bona part d’aquest repertori pot escoltar-se en el seu disc flamant, Vida en martes (Temps Record), ple a vessar d’emocions i de pals, del blues a la bossanova i de la rumba al tango, amb la sentimentalitat del bolero en el centre geomètric de tot.

Al cantant i compositor, Dani Álvarez, l’he conegut com a estudiant d’Humanitats i també com a golejador, sovint enfundat en una samarreta del Mallorca. Junts hem participat en alguns dels partits més memorables de la història del futbol amateur a Barcelona… però aquesta és una altra història.

A l’Espai Mallorca, fent honor a l’ascendència illenca del Dani, Venancio van arrencar-se amb unes jotes marineres repescades de les gravacions fetes fa més de mig segle per Alan Lomax. També van oferir la seva lectura de la zamba clàssica “Alfonsina y el mar”, rematada amb un inaudit final in crescendo. I van estrenar en primícia una peça que pinta de colors afro un poema de Luís García Montero.

Però el gruix de l’actuació va concentrar-se en les cançons de Vida en martes, que és un disc bolerístic i chicobuarquià. A mi em fa pensar en Antonio Zambujo, per la manera d’integrar una veu suau amb vents i tocs d’òrbita lusòfona; en Kevin Johansen, per la manera com combina elements de diversos estils (“Como abrigo” sembla parenta de la “Cumbiera intelectual” de l’argentí), en el geni Ruibal per aquella virtut intangible que podríem anomenar ‘guasa portuària’, en la Plateria (genial el regust antillà de “Se mece”!), en la heterodòxia d’un Miquel Gil i del seu poeta de capçalera, Enric Casasses, que Venancio musica amb aires de fado. I també em fa pensar en ciutats cosmopolites, potser per la trompeta. I en la democràcia corintiana de Sao Paulo, però això podria ser una distorsió provocada pel fet que a Dani Álvarez el veig com a músic i com a futbolista.

Vaja, que a la música de Venancio y los jóvenes de antaño hi ha moltes coses. Però si n’hagués de triar una, seria el sabor atemporal del bolero, ben palpable en peces com “Cuando se pierde un amor” i “Toda esa luz”, basada en un poema de Raúl Rivero, que Dani va dedicar al gran fotògraf i mestre seu Toni Catany.

A tot això, què és el fru? Encara no ho sé exactament, però sé que Venancio y los jóvenes de antaño en tenen, com els jazzistes de Nova Orleans tenen swing o els flamencs de Jerez tenen soniquete. La propera vegada que em trobi el Dani, en un concert o en un camp de futbol, ja li’n demanarè.

——-

I fins aquí l’article… però l’avantatge de les pantalles sobre el paper és que es poden anar posant totes les notes al peu que calgui. De manera que aquí van un parell de puntualitzacions aportades pel propi Dani Álvarez, que és un lector atent:

– Les jotes que va fer no surten de Lomax; són força esteses, i les marineres les ha gravat Maria del Mar Bonet (al disc Saba de terrer), Música Nostra… el que he ve de l’antologia de Lomax és la tonada que va fer a capella com a introducció.
– L’estil a què ens referíem quan parlàvem de bossanova és en realitat samba. La cançó “El jersei” és samba (lent, però samba).

1969. Caetano Veloso

Posted in música by jordimartifabra on 1 Novembre 2013

CaetanoCaetano Veloso també té el seu àlbum blanc. Com el que els Beatles havien publicat un any abans, és un disc colorista i calidoscòpic. Tancat en un estudi cassolà de Salvador de Bahia amb l’amic Gilberto Gil, l’artista va esbossar el 1969 un grapat de cançons que surten disparades en totes direccions. Un manera d’afrontar el plom militar del Brasil d’aquells anys. La veu de Caetano i la guitarra de Gilberto es van enviar a São Paulo, on Rogério Duprat hi va afegir guitarres elèctriques, cordes clàssiques, bateries, teclats i efectes. Molt poc després, Caetano i Gilberto van sortir disparats cap a Londres i el disc va quedar com a mostra d’aquell esclat creatiu que va ser el tropicalisme. (more…)

Tagged with: ,

1997. Alta suciedad

Posted in música by jordimartifabra on 16 Setembre 2013

Cal_dosCrec que Andrés Calamaro ja ho ha dit en alguna entrevista. El millor disc de la seva vida ja l’ha fet. El febrer de 1997 va gravar Alta suciedad a Nova Jersey i Nova York amb un reduït grups de músics ianquis i una inspiració endimoniada. Després vindrien anys d’una pila de bones cançons, cançons descomunals escampades aquí i allà, discos intermitents, un personatge excessiu que no sempre sap mesurar bé el seu geni, la veu del milió de dòlars, que deia Ariel Rot, cantant tota mena de repertoris. Però Alta suciedad, amb el seu so auri i el seu rotund caràcter rodó i complet, queda ja com l’obra en què el nostre estimat artista més va acostar-se a la perfecció. Els meus amics i jo teníem més o menys 19 anys quan el vam escoltar i ja no vam ser els mateixos.  (more…)

Argentina 1. Així és Jujuy

Posted in Argentina, Folk, música by jordimartifabra on 10 Agost 2013

fortunato

Aquests dies m’arrossego, aclaparat per aquesta calor barcelonina que tot ho fon, i escolto El Petit de Cal Eril i El último de la fila. Però fa exactament un any caminava amb abric per l’hivern austral seguint els frescos sons de les muntanyes. (more…)

Tagged with: ,

Lou Donaldson al Jamboree. Com una seda

Posted in Jazz, música by jordimartifabra on 4 Agost 2013

Lou Donaldson Headshot“No fem ni fusió ni confusió, fem jazz”. Aquesta va ser una de les primeres frases que va dir amb veu fràgil Lou Donaldson durant el primer dels quatre passis que va fer al Jamboree dins del festival Mas i Mas, l’1 i el 2 d’agost. Un inequívoc credo artístic que fixa la mirada i l’oïda en la forma que va prendre el jazz amb la irrupció de Charlie Parker. Un saxo alt que s’aferra a la melodia com una seda, embellint-la amb molt de blues i una mica de bop. Un senyor de 86 anys que conserva la bufera i sobretot l’elegància. (more…)

Tagged with: ,

Fins aviat, Hermeto

Posted in Jazz, música, Uncategorized by jordimartifabra on 30 Juliol 2013

Hermeto

Com un estol d’orenetes que volen frenèticament, agrupant-se i dispersant-se, dibuixant figures en el cel i sense xocar mai, així va sonar el grup d’Hermeto Pascoal el 29 de juliol passat a la sala Apolo de Barcelona, en l’11è San Miguel Mas i Mas Festival. (more…)

Tagged with: ,