Música clàssica: decàleg de supervivència

Les circumstàncies m’han dut a dedicar bona part del meu horari laboral a l’anomenada música clàssica. Jo, que era un informal enamorat de la rumba, el blues, el carrer i tot allò que Paco de Lucía anomenava les músiques d’arrel, les de la nevera buida. Després de parlar amb unes quantes eminències de la música acadèmica i escriure un bon grapat d’articles de tall clàssic, aquí van deu conclusions que poden ser útils a algú que, en un futur, es trobi en la mateixa situació.

1. Johann Sebastian Bach és molt important.

2. Igor Stravinski no és tant important, però també és molt important.

3. No s’ha de dir mai que tal obra és inèdita. Sempre sortirà algú que en sap molt per fer-te notar que ja es va gravar una versió tal any amb tal segell de tal recòndit país.

4. És convenient parlar l’alemany o el llatí. Si no se’n sap, sempre es pot xapollejar l’italià, que és més facile e divertente.

5. Quan un entrevistat diu “Com bé sabràs…”, para bé les orelles. Està a punt de deixar anar una dada que desconeixes absolutament o un nom extranyíssim que després hauràs de buscar a google per escriure correctament.

6. Si vas molt atabalat, tria una bona simfonia, escolta-la amb els ulls tancats i respira fondament: veuràs tot de colors vius i alegres inundant la teva ment i et relaxaràs. Si els colors no apareixen, obre els ulls i passa directament a Roberto Carlos o la Niña Pastori.

7. Per molt erudita que sigui una persona i molt ignorant que sigui una altra, sempre hi haurà alguna cosa que l’ignorant sap i l’erudita no.

8. La música clàssica occidental és com un gran oceà. Ser prou conscient de les limitacions pròpies i trobar bones bruixoles -n’hi ha moltes, però també abunden els pirates- és clau per no naufragar.

9. Sobretot, procura que l’ambient acadèmic no et faci perdre el swing. Els bons clàssics també en tenen. I molt.

10. Prohibit fer servir l’adjectiu ‘imprescindible’ aplicat a una obra musical, per molt bona que aquesta sigui. Imprescindible, en aquesta vida, només hi ha l’aire, l’aigua, el menjar i els gols de Messi.

Argentina 1. Així és Jujuy

Aquests dies m’arrossego, aclaparat per aquesta calor barcelonina que tot ho fon, i escolto El Petit de Cal Eril i El último de la fila. Però fa exactament un any caminava amb abric per l’hivern austral seguint els frescos sons de les muntanyes.

Trobadors i califes

.

El món fascinant, eròtic i violent de Les mil i una nits ha anat viatjant des de l’antiguitat fins avui i des d’orient fins a occident. I ha inspirat molta gent. El pintor barceloní Frederic Amat en va fer unes il·lustracions plenes de fantasia: colors encesos, reixes misterioses, finestres entreobertes i cels estrellats. Les imatges van disparar la imaginació de Paco Ibáñez, divulgador de la poesia per als pobres i artista lliure com pocs, que ha ideat un espectacle musical senzill i eficaç al voltant d’aquestes il·lustracions.

Salut!

.

.

.

.

.

.

Una tauleta rodona amb dues copes de cava, una per al pianista, arranjador i col·lega Ricard Miralles i una altra per a ell. Joan Manuel Serrat va escenificar així l’ànim amb què afrontava el primer de la tanda de quatre concerts al Teatre Grec. Un Serrat proper, simpàtic, còmplice, content i motivat.

Posant música a Ràdio Estel (3). Martí Marfà i la Forcat

Nova col·laboració amb la revista Sons a Ràdio Estel. Aquest cop, “Estàndards de la rumba catalana”: Los Amaya, Gato Pérez, La Troba Kung-Fú i Peret. Estolta-ho aquí.

Posant música a Ràdio Estel (2)

.

.

.

La segona col·laboració amb la revista Sons a Ràdio Estel:

Escolta’m, amb música de Canzoniere Grecanico Salentino, Las Migas, Jordi Molina i Perepau Jiménez, Aljub i Krama, Calicanto, Tamara Obrovac i Josep Maria Ribelles.

Il·lustració extreta de la web de Josep Maria Ribelles.

 

 

Festa i pessic

.

Des de la irrupció de Las Grecas en la dècada dels setanta, en el si del pop-rock-flamenc no s’han parat de generar tota mena d’invents: melodies lleugeres que apareixen com els mosquits a l’estiu, sonant a tot volum en cotxes amb els vidres de les finestres abaixats. N’han quedat algunes joies i, també, molt d’aiguabarreig a la recerca de l’èxit fàcil. Enmig d’aquesta escena musical de límits difusos, la veu de Maria Rosa García García, Niña Pastori en els escenaris, sona clara i rotunda. La cantaora de San Fernando es mou amb naturalitat entre el flamenc més ortodox i la radiofórmula, trobant un cert equilibri entre les tornades enganxoses de la cançó melòdica i el pessic de la seva veu, aquella veu que sent una nena va fascinar el seu convilatà Camarón.

Estrella freda

Si fem cas de Raimon i mirem les mans de Dino Saluzzi, veurem que són mans de treballador. Amb aquestes mans toca l’instrument emblemàtic del tango, el bandoneó, tot i que aquest músic argentí de 73 anys va néixer i va passar la infantesa a la província de Salta, on els paisatges sonors són molt diferents dels de la capital. I això es nota en la seva relaxada manera de compondre i d’abordar la música, ja que llueix una sensibilitat que està als antípodes del geni crispat i urbanita d’Astor Piazzolla, gegant amb qui se l’ha comparat perquè tots dos són renovadors del tango amb un peu en el jazz.

El gran Minino

.

A Gabriel Garay, la seva mare el va començar a anomenar Minino quan era un nen i vivia a la ciutat argentina de Còrdova, al peu de les muntanyes. Mentre es feia gran, Minino es va aficionar a seguir el ritme infecciós de bombos i timbals. I ara que ja és un home corpulent i grenyut, conserva aquest sobrenom enganyós i és un dels percussionistes destacats de l’escena del jazz parisenc, on ha anat tocant durant anys amb músics de mil tendències i de tots els colors.

Gas, gas

.

.

.

.

.

Goran Bregovic va aparèixer al Teatre Grec amb la partida guanyada abans de començar a jugar: tot ple, ben bé com havien fet Manel dos dies abans, però amb més moviment, perquè hi havia gent que ja ballava abans que comencés a sonar la música.