Estimat Juan Luis, dos punts.

He comprovat amb desconsol que les cançons antigues de Juan Luis Guerra i els fabulosos 440 ja no estan disponibles a l’Spotify. Desgràcia. Les necessito i ara hauré de córrer a buscar els discos que escoltava fa anys, que ves a saber on són. Ja ho sé, a l’Spotify tenim ara mateix a Romeo Santos, però no és el mateix ni de bon tros. Perquè l’autor de “Bachata rosa”, el Mozart de les Antilles, el Petrarca del Carib, és un músic cultíssim, capaç d’introduïr girs dels Beatles en bachates elegantíssimes i merengues flamejants, de treure’s del barret harmonies precioses, d’escriure lletres estil Rubén Darío, amb tones de sucre però sense caure (gairebé) mai en la cursileria, i d’idear una cançó epistolar on la percussió va simulant el tecleig d’una màquina d’escriure mentre els versos desemboquen en un crit de llibertat per a Nelson Mandela. Juan Luis Guerra té un sabor narratiu a l’altura de Rubén Blades. Ha fet cançons tan memorables que estic disposat a perdonar-li l’amistat amb l’infame Enrique Iglesias, la faràndula de Miami, el fervor evangelista i una davallada lamentable pel cantó més comercialoide de l’anomenada ‘música llatina’. Estimat Juan Luis: t’ho perdono tot. Però torna aviat a Spotify.

El fru de Venancio

Aquests dies els ametllers bords de Barcelona van florint a ritme desigual. Segons canta el grup Venancio y los jóvenes de antaño, quan un home perd son fru els ametllers no floreixen, de manera que hem de concloure que en aquest final d’hivern passegen per la nostra ciutat homes de fru divers, i és això, i no el fet que els toqui més o menys el sol, el que està afectant els arbres.

He buscat el fru a l’Alcover-Moll i no l’he trobat. Però sí que el vaig trobar la setmana passada al nou Espai Mallorca. Retallats contra una paret blanca i projectant ombres juganeres, Venancio y los jóvenes de antaño desgranaven el seu repertori romàntic i urbà. Bona part d’aquest repertori pot escoltar-se en el seu disc flamant, Vida en martes (Temps Record), ple a vessar d’emocions i de pals, del blues a la bossanova i de la rumba al tango, amb la sentimentalitat del bolero en el centre geomètric de tot.

Al cantant i compositor, Dani Álvarez, l’he conegut com a estudiant d’Humanitats i també com a golejador, sovint enfundat en una samarreta del Mallorca. Junts hem participat en alguns dels partits més memorables de la història del futbol amateur a Barcelona… però aquesta és una altra història.

A l’Espai Mallorca, fent honor a l’ascendència illenca del Dani, Venancio van arrencar-se amb unes jotes marineres repescades de les gravacions fetes fa més de mig segle per Alan Lomax. També van oferir la seva lectura de la zamba clàssica “Alfonsina y el mar”, rematada amb un inaudit final in crescendo. I van estrenar en primícia una peça que pinta de colors afro un poema de Luís García Montero.

Però el gruix de l’actuació va concentrar-se en les cançons de Vida en martes, que és un disc bolerístic i chicobuarquià. A mi em fa pensar en Antonio Zambujo, per la manera d’integrar una veu suau amb vents i tocs d’òrbita lusòfona; en Kevin Johansen, per la manera com combina elements de diversos estils (“Como abrigo” sembla parenta de la “Cumbiera intelectual” de l’argentí), en el geni Ruibal per aquella virtut intangible que podríem anomenar ‘guasa portuària’, en la Plateria (genial el regust antillà de “Se mece”!), en la heterodòxia d’un Miquel Gil i del seu poeta de capçalera, Enric Casasses, que Venancio musica amb aires de fado. I també em fa pensar en ciutats cosmopolites, potser per la trompeta. I en la democràcia corintiana de Sao Paulo, però això podria ser una distorsió provocada pel fet que a Dani Álvarez el veig com a músic i com a futbolista.

Vaja, que a la música de Venancio y los jóvenes de antaño hi ha moltes coses. Però si n’hagués de triar una, seria el sabor atemporal del bolero, ben palpable en peces com “Cuando se pierde un amor” i “Toda esa luz”, basada en un poema de Raúl Rivero, que Dani va dedicar al gran fotògraf i mestre seu Toni Catany.

A tot això, què és el fru? Encara no ho sé exactament, però sé que Venancio y los jóvenes de antaño en tenen, com els jazzistes de Nova Orleans tenen swing o els flamencs de Jerez tenen soniquete. La propera vegada que em trobi el Dani, en un concert o en un camp de futbol, ja li’n demanarè.

——-

I fins aquí l’article… però l’avantatge de les pantalles sobre el paper és que es poden anar posant totes les notes al peu que calgui. De manera que aquí van un parell de puntualitzacions aportades pel propi Dani Álvarez, que és un lector atent:

– Les jotes que va fer no surten de Lomax; són força esteses, i les marineres les ha gravat Maria del Mar Bonet (al disc Saba de terrer), Música Nostra… el que he ve de l’antologia de Lomax és la tonada que va fer a capella com a introducció.

– L’estil a què ens referíem quan parlàvem de bossanova és en realitat samba. La cançó “El jersei” és samba (lent, però samba).

Atahualpa, senyor dels camins

.

.

Setmanes enrera vaig anar a la Fira del Disc de Barcelona amb un amic i sis euros a la buxaca. Els calés eren per pagar l’entrada i la idea era que, un cop dins del recinte de l’Estació del Nord, passejaríem una mica admirant cares i estranyes edicions dels Beatles i de Frank Zappa. Però vet aquí que el meu amic em va pagar l’entrada i jo, amb cert poder adquisitiu, vaig trobar-me en una paradeta dos llibres interessants. Un, de l’any 63, sobre Georges Brassens i escrit per Josep Maria Espinàs, 10 euros. L’altre, de l’any 74, sobre Atahualpa Yupanqui i escrit per Félix Luna, 6 euros. La butxaca va decidir per mi.

Argentina 1. Així és Jujuy

Aquests dies m’arrossego, aclaparat per aquesta calor barcelonina que tot ho fon, i escolto El Petit de Cal Eril i El último de la fila. Però fa exactament un any caminava amb abric per l’hivern austral seguint els frescos sons de les muntanyes.

Posant música a un estel (7): bella Itàlia

Avui viatjarem fins a Itàlia. Vuit discos distribuïts aquí pel segell Karonte. Música fantàstica que malauradament no podem escoltar gaire sovint a les nostres ràdios: Mario Incudine, Yo Yo Mundi, Nuvole Incanto, Fabrizio de André, Graziano Accinni i el Trio Ethnos, Riccardo Tesi i Claudio Carboni. Podeu escoltar el programa aquí.

Posant música a un estel (6): Tazzuff

Nova col·laboració amb la revista Sons de la Mediterrània a Ràdio Estel. En aquest programa parlem amb el baixista de Tazzuff, Xavi Grau, i escoltem el seu disc Camaleons daltònics:

http://www.radioestel.com/audio/20120223ESCOLTAM.MP3

Cançons d’amor i d’exili

.

.

La cantant kurda Aynur Dogan va néixer en una terra de muntanyes, a l’est de l’actual Turquia, on la realitat és fotuda: el mateix dia que ella tancava el XII Festival de Músiques del Món a Barcelona, a la seva província natal les agències consignaven quinze morts en enfrontaments entre l’exèrcit turc i la guerrilla del PKK.

De canyes i fang

Fa cent anys, Blasco Ibáñez va titular Cañas y barro la seva popular novel·la sobre la dura vida als arrossars de l’Albufera. Dilluns passat, els tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra van cantar al Palau de la Música l'”Havanera de canyes i fang”, un cant compartit al plaer de viure on expliquen com van xalar durant quinze dies, tancats en una barraca del delta de l’Ebre per cuinar paelles i gravar un àlbum que es diu així: La barraca.

Miquel Gil i Nico Roig. Frec a frec

.

.

A la nostra societat s’estan dissolent moltes coses. Una d’aquestes és el límit entre les escenes i els estils de la música popular. Atents a aquesta tendència, els organitzadors del Tradicionàrius han reprès una vella idea i han muntat una sèrie de trobades en què una figura de la música d’arrel i una altra del flamant món del pop català preparen un concert conjunt. La trobada a l’escenari entre els folkies i els indies.