Històries del sud

Camus i Cortázar, sempre joves

Posted in Jazz, Uncategorized by jordimartifabra on 26 Agost 2014

camuscortázar

Què ho fa, que avui llegim Camus i Cortázar com si tinguessin la nostra edat? Perquè els estimem tant? Avui és un xafogós 26 d’agost. Hi ha guerra a Gaza, Ucraïna, l’Iraq… Fa cent estius, mentre Europa emmalaltia amb la Gran Guerra i el món anava entrant al segle XX per la porta del desastre, el fill d’un diplomàtic argentí neixia a Brussel·les. Uns mesos abans, el novembre de 1913, neixia a la vila algeriana de Mondovi el fill d’una dona analfabeta d’arrels menorquines i un home que moriria a la batalla del Marne. Molts anys més tard, a l’atrotinat continent, Camus visitaria la tomba del pare mort a la Primera Guerra Mundial, mentre que el gegant Cortázar, lletraferit del nou món, amb aquells ulls tan separats amb què entreveia passatges cap a altres realitats tan inquietants com la nostra, evocaria les bombes alemanyes que van ambientar  la seva entrada en escena. Tots dos van posar paraules a aquestes experiències, amb prosa despentinada i amb la mateixa cintura amb què van saber combinar la defensa dels ideals i el rebuig dels dogmes. Crec que tots dos van intentar ser lliures i justos, i això ens els fa tan simpàtics i humans.

Cortázar descriu l’esclavitud d’un home al qual li regalen un rellotge i nosaltres hi veiem els esclaus actuals dels mòbils i les aplicacions. Camus recrea els antics mites grecs i ens els fa ben carnals, com aquella sobrassada atravessada per un ganivet, en una excursió familiar de diumenge, que va quedar-se per sempre en la seva memòria. Camus balla el calipso i juga al futbol.  Cortázar toca la trompeta, vibra amb el jazz, amb Bach i amb “El testament d’Amèlia”, i es llança a caminar per la nit de la ciutat, caçant casualitats i inventant jocs que s’han de jugar amb la màxima seriositat. Els dos van mostrar sense motllos una sana irreverència envers déus, institucions, pàtries, prejudicis i imposicions en general. Els dos devoraven novel·les d’aventures i somiaven en ser pirates, als antípodes dels acartronats intel·lectuals.

Els dos van fer gala d’un compromís insobornable. Imperfectes, humanistes de raval, carn de carrer, cronopis rebels, cap dels dos creia en les èlits, els dos entenien que ètica i estètica són les dues cares d’una mateixa moneda i preferien treballar per als de baix. Els dos van viure en un dels melics del món, París, i el van fer palpitar. Cortázar saltava de tant en tant, a través del mirall, i caminava per aquest altre gran mirall que és Buenos Aires. Camus va atravessar amb heroïsme el melic del segle XX, la Segona Guerra Mundial, i va morir massa jove, estimbat en una carretera amb una obra corprenedora, El primer home, a mig escriure. Tres anys després de la mort de Camus, Cortázar feia florir Rayuela. Encara va viure un parell de dècades més, sense deixar de ser mai un nen de gairebé dos metres. Quanta companyia ens fan els seus llibres!

Anuncis

La volta al món amb Antònia Font

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 28 Novembre 2013

La vuelta al día en ochenta mundosEl punt i final en l’obra d’Antònia Font m’ha enganxat llegint La vuelta al día en ochenta mundos, de Julio Cortázar. Coincidència espatarrant, perquè els paral·lelismes entre els quaranta microtalls d’un disc com Vostè és aquí (2012) i els quaranta-sis capítols de La vuelta al día… (1967) són abundants. Són dues obres amb molt de dadà que esmicolen la realitat i la tornen a construïr eixamplant-la.

Entre altres mèrits, Joan Miquel Oliver ha sabut colar formes d’avantguarda al nostre pop industrial. I a més és un destacat cronopi. Amb Antònia Font ja havia aprofitat un fragment del llibre de Cortázar 62/modelo para armar en la lletra de “Tonto”, del disc Batiscafo Katiuskas (2006).  Però em sembla que és en els quaranta microrelats -de minut i mig cadascun- reunits a Vostè és aquí on més s’acosta a l’estètica genuïna de l’escriptor argentí, amb un collage ple de passatges que tot ho connecten. Fins i tot el mapa amb línies de metro de la portada fa pensar en els mapes amb els boulevards parisencs que acompanyen algunes edicions de Rayuela.

Chopin a Mallorca, meduses, indis massacrats, la Fira del Ram, un pescador que juga a cartes amb immenses manotes… escenes entrevistes, enumeracions fragmentades, realitats amb prou feines apuntades que donen pas ràpidament a noves sensacions… la manera vertiginosa en què avança Vostè és aquí és la mateixa en la que es donen pas uns a altres els capítols de La vuelta al día en ochenta mundos, on el mut Carlos Gardel, el trompetista Clifford Brown, l’ídol dels joves lectors Juli Verne, l’inabarcable Lezama Lima, el piano de Thelonius Monk i els indígenes maorís dialoguen i colisionen en frases imprevisibles.

Cortázar va llegir de ben jovenet La volta al món en vuitanta dies, de Juli Verne, i s’hi va inspirar de ben adult, invertint els termes del títol però conservant el sentit de l’aventura. La mateixa aventura que els músics cercaven quan van fer-se aquelles fotos vestits de pioners que estimen les coses modernes, o quan ens feien descobrir els abismes oceànics com si naveguéssim a bord del Nautilus amb el capità Nemo.

antoniafont