Quico a les teulades

.

.

.

.

.

El cicle de recitals que complementen l’exposició La Nova Cançó. La veu d’un poble, al Museu d’Història, va arribar dijous a l’equador amb l’actuació de Francesc Pi de la Serra. Un dels primers jutges; una veu descreguda i enemiga de les correccions que incomodava el franquisme, de la mateixa manera que ha acabat incomodant molts protagonistes d’una Transició de la qual Quico es declara “desenganyat”.

Brassens l’humanista

Quico Pi de la Serra explicava l’altra nit a la terrassa del Museu d’Història de Catalunya que no és gaire partidari d’adaptar una cançó a una altra llengua. Home, els bons textos sempre val la pena traduïr-los, i en qualsevol cas l’èxit de l’operació dependrà dels coneixements i la perícia de l’adaptador. La majoria de vegades l’adaptació serà inferior a l’original, però no és impossible que passi el contrari, i la traducció suposi una millora.

On Pi de la Serra la va encertar de ple va ser en dues altres consideracions: 1. Les bones cançons sempre són vigents, perquè els problemes i les inquietuds dels homes no han variat gaire en els darrers milers d’anys. És clar, per això és més vigent una frase de Montaigne que tots els assaigs del 2010 junts. 2. Brassens és molt bo.