Històries del sud

1976. Desire

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 1 Novembre 2016

desire“Hurricane” és com Guerra i pau perquè hi ha de tot i contrastat: molta acció, molts personatges, molts escenaris, moltes escenes, moltes situacions, moltes instàncies narratives, molts registres, molta justícia poètica i molta injustícia social. I sobretot hi ha un ús increïble del llenguatge, directe al moll de l’os. El mateix tret de pistola que va desencadenar la desgràcia de Rubin Carter és el que desencadena la lletra de la cançó, signada a mitges entre Dylan i Jacques Levy com la majoria d’aquest àlbum. A “Hurricane” no hi sobra res, cada paraula pesa, cada descripció enriqueix el quadre general i cada gir ajuda a aixecar tot un món cantat i verosímil, tot un ambient de xafogor i desesperació. Estic molt d’acord amb Jordi Puntí i amb els que consideren que aquesta cançó és com un novel·lot del segle XIX. Els versos on es dibuixa el personatge del boxejador Carter, per exemple, són rotunds i desperten l’empatia de l’oient fins el final de la cançó: “Rubin podia tombar un home amb un sol cop de puny / però mai no li va agradar parlar-ne gaire / és la meva feina, deia, i ho faig pels diners”. Recorda moltíssim el protagonista d’un dels millors contes de Jack London, “Per un bistec”, on Tom King és un lluitador envellit que no pot alimentar la família i s’apunta a un combat que perdrà, desorientat i famolenc. (more…)

Anuncis
Tagged with: ,

1964. The Times They Are A-Changin’

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 8 Juliol 2013

Bob Dylan_The times they are a changinA Blood on the Tracks escoltem el Dylan més entotsolat de tots, però si tirem una dècada enrera, el trobem a The Times They Are A-Changin’ marcant el punt àlgid de la cantautoria folk. Plantat en diferents sessions als estudis de la Columbia tot sol, amb guitarra i harmònica, interpreta per primera vegada un repertori completament propi i encarna com mai més no ho tornarà a fer la figura arquetípica del bard, el poeta que guarda en versos la memòria de la comunitat, el cronista que aixeca acta de justícies i injustícies a canvi d’un tros de pa, el joglar que es fa el ruc per deixar anar les veritats. Acosteu-vos, escolteu la història de, veniu d’allà on estigueu, això va passar a tal poble tal any… (more…)

Tagged with: ,

1975. Blood on the Tracks

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 22 Juny 2013

BloodonthetracksUn retrat puntillista i un rostre que s’amaga a la portada. De tots, aquest deu ser el disc on Bob Dylan sona més entotsolat i incomprès. És un disc especial. L’afinació oberta a les guitarres de totes les cançons dota l’àlbum d’una aparent monotonia sonora que, a mida que el vas escoltant, es transforma en un món apart, amb cordes polsades a l’aire que provoquen l’efecte d’un eco constant. També són un eco constant les lletres, agres i carregades de mala bava. Sembla que Dylan estigui cantant contra una paret, recitant llargues estrofes de desamor que desemboquen en els títols de cada cançó, repetits una vegada i una altra. Aquest disc és com el Mur de les lamentacions. (more…)

1967-1975. The Basement Tapes

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 16 Abril 2013

basementTapesLa indigència moral i cada cop més física en què hem de viure fa que escoltem d’una altra manera les cançons que Bob Dylan i The Band van esbossar entre l’estiu i el principi de la tardor del 1967, retirats en un soterrani de West Saugerties, a Nova York. Aviat ens passarà com al Hollis Brown de la balada i no podrem alimentar els nostres fills. La tempesta serà llarga: agafem aire i baixem les escales cap a un doble àlbum engendrat en la intimitat sense cap altra preocupació que fer bona música mentre corre la cinta d’una gravadora casolana. Refugiats al camp amb un munt d’instruments populars i amb un munt d’inspiració, aquests músics-llops ens acompanyaran fins que escampi. (more…)

Tagged with: ,

2012. Tempest

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 4 gener 2013

Bob_Dylan-Tempestcolor.

.

.

Què hi fa el rostre petrificat de l’estàtua d’una font vienesa en la portada del darrer disc de Bob Dylan? Que el músic hagi escapat a les trampes de les modes i canti allunyat de tota contingència pot ser una explicació tan bona com qualsevol altra. Però per sobre de la fredor de la pedra, la coberta apareix alhora xopada de vermell de sang. Significa això que Dylan segueix atent al patiment dels homes? Segur que sí. (more…)

Tagged with:

Pura dylanita (6)

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 5 Juny 2012

.

.

Kiko Amat, amb el seu estil treballat i la seva capacitat infinita per esvalotar l’aviram, va publicar fa uns dies un post atacant carinyosament set personalitats canòniques de la música anglo. I és clar, el blanc número u era Bob Dylan. Fa molt de temps que se sap que els cànons són necessaris perquè existeixi la cultura. Però l’estimat Amat l’encerta en dues constatacions: una és que hi ha dylanòlegs embogits (més val embogir amb Dylan que amb els bancs); l’altra és que Dylan ha compost unes quantes bones cançons. És cert, en deu tenir unes 150 o 200, com a mínim. (more…)

Tagged with:

1978. Street legal

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 4 Mai 2012

“I ara cap on tiro?”, sembla que pensa Bob Dylan a la portada d’Street legal. Acaba de buidar-se amb dos discos inesgotables, Blood on the Tracks i Desire, i albira el futur plantat al carrer i immers en contenciosos legals i dolorosos. Potser està esperant que arribi l’autobús, o la revelació que marcarà els seus àlbums posteriors, els del tebi cicle cristià. Aquest és un elepé més angulós que els dos anteriors, amb cors gospel-soul i un so de grup poc perfilat per dissertar sobre amargors espirituals i sobre l’apassionant món de la parella. No és el millor disc de Dylan, però és el primer seu que em vaig comprar. Fins aleshores només tenia casets amb cançons i títols  tan desordenats com el meu cap… (more…)

Tagged with: ,

1965. Highway 61 Revisited

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 2 Abril 2012

Aquest disc és com un vidre trencat en mil bocins escampats per l’asfalt. T’hi pots fer mal. No sabem si es va trencar amb el martellet que Bob Dylan sosté a la portada, o si va ser conseqüència de l’explosió rabiosa d’un home ja aleshores cansat de ser un símbol. No sabem què pensava realment. És igual. El que importa és que hi pots anar quan vulguis a observar com els rajos de blues es refracten i il·luminen els carrerons desolats: ciutats immenses de perdedors encabudes en dotze compassos. Música de crisi total. Aquí el cant dylanià sona crispat i en peu de guerra, fins al punt que s’ha d’ajudar d’una sirena de cotxe policial per obrir-se pas enmig de tanta desesperació i tanta urgència. (more…)

Tagged with: