Agost sense biblioteques (1)

Desconsol. Aquest agost bona part de les biblioteques de Barcelona estan tancades, altres redueixen els seus horaris, i els veïns que no podem marxar de vacances ens anem fonent per les cantonades, calcinats i desllegits. Com a protesta pacífica, però també com agraïment per tot el que aquests equipaments de servei bàsic ens han permès de llegir, i per tot l’aire fresc que ens suministrat en temps perillosos d’escalfaments globals i particulars, aniré escrivint aquí mentre el cap em bull.

I el primer que vull dir és que no demano cap responsabilitat penal per ningú, però sí que dic que aquesta augusta retallada de biblioteques és un petit doble crim: contra la salut pública i contra la cultura del poble. Tant de bo siguin certes les declaracions d’intencions del regidor Joan Subirats i a partir del setembre es comencin a destinar més recursos a la xarxa de biblioteques públiques, perquè treballadors i usuaris n’estan més que necessitats.

Altrament, anirem en la direcció contrària, la del campi qui pugui i els interessos privats: la inèrcia ambiental que tant de mal ha fet a països com Grècia i que Petros Màrkaris ha descrit tant i tant bé. En un dels seus darrers llibres, La mort d’Ulisses, recull una sèrie d’històries curtes que es llegeixen com glops de llimonada. La darrera historieta, protagonitzada pel seu personatge-emblema, el comissari atenenc Kostas Kharitos, es diu “Poemes i crims” i lliga l’assassinat d’un director de cinema amb el cas d’un home que tenia una bona feina i una bona família, fins que la gran destralada que els poderosos van anomenar la crisi acaba amb la feina i, de retruc, amb la família. L’home sobreviu al carrer venent flors per restaurants i tavernes. L’assassinat del director s’acaba resolent. La desgràcia de l’home caigut, víctima del sistema, no. La reflexió del comissari (la reflexió de l’autor) tanca el llibre amb lúcida amargura: “Els crims son dos. El primer, la víctima del qual va ser el director de cinema Miltos Kelesidis, ja l’hem resolt. El segon, la víctima del qual és el venedor de flors ambulant Aléxandros Seremetis, segueix sense pistes, perquè encara no hem detingut el criminal. I ja veig que el cas va per llarg i s’acabarà arxivant”.

Més Messi

Vull més Messi. De les seves gestes, mai no en tinc prou. Es mereix la Creu de Sant Jordi més que ningú perquè a les seves botes infatigables hi ha més superpoders que en tot el catàleg de Marvel. ¿Quants boscos de cames i colzes no ha deixat enrera amb el seu enginy? ¿Quants porters de dos metres no han quedat empetitits i confosos davant les seves proeses? Crec que va ser Ramon Besa qui va dir que la millor entrevista a Messi la faria un nen. És exactament així. Quan Messi xuta, xuten tots els nens del món, i són ells qui entenen més clarament la seva dimensió heroica.

Galeano pels reversos de la història

L’any 1943, Joaquím Torres García va publicar el dibuix Amèrica invertida. És una representació novedosa del continent i de l’Uruguai, on aquest país ja no apareix perifèric i llunyà, amagat i soterrani, sinó que es reconeix orgullosament proper al Pol Sud, un pol tan respectable i magnètic com pugui ser el Pol Nord. “En realitat, el nostre nord és el sud”, deia el pintor uruguaio-català, que va viure entre els dos hemisferis. I el dibuix ha quedat com un manifest de tots aquells que intenten fer front als centres hegemònics.

Camus i Cortázar, sempre joves

Què ho fa, que avui llegim Camus i Cortázar com si tinguessin la nostra edat? Perquè els estimem tant? Avui és un xafogós 26 d’agost. Hi ha guerra a Gaza, Ucraïna, l’Iraq… Fa cent estius, mentre Europa emmalaltia amb la Gran Guerra i el món anava entrant al segle XX per la porta del desastre, el fill d’un diplomàtic argentí neixia a Brussel·les. Uns mesos abans, el novembre de 1913, neixia a la vila algeriana de Mondovi el fill d’una dona analfabeta d’arrels menorquines i un home que moriria a la batalla del Marne. Molts anys més tard, a l’atrotinat continent, Camus visitaria la tomba del pare mort a la Primera Guerra Mundial, mentre que el gegant Cortázar, lletraferit del nou món, amb aquells ulls tan separats amb què entreveia passatges cap a altres realitats tan inquietants com la nostra, evocaria les bombes alemanyes que van ambientar  la seva entrada en escena. Tots dos van posar paraules a aquestes experiències, amb prosa despentinada i amb la mateixa cintura amb què van saber combinar la defensa dels ideals i el rebuig dels dogmes. Crec que tots dos van intentar ser lliures i justos, i això ens els fa tan simpàtics i humans.

Cortázar descriu l’esclavitud d’un home al qual li regalen un rellotge i nosaltres hi veiem els esclaus actuals dels mòbils i les aplicacions. Camus recrea els antics mites grecs i ens els fa ben carnals, com aquella sobrassada atravessada per un ganivet, en una excursió familiar de diumenge, que va quedar-se per sempre en la seva memòria. Camus balla el calipso i juga al futbol.  Cortázar toca la trompeta, vibra amb el jazz, amb Bach i amb “El testament d’Amèlia”, i es llança a caminar per la nit de la ciutat, caçant casualitats i inventant jocs que s’han de jugar amb la màxima seriositat. Els dos van mostrar sense motllos una sana irreverència envers déus, institucions, pàtries, prejudicis i imposicions en general. Els dos devoraven novel·les d’aventures i somiaven en ser pirates, als antípodes dels acartronats intel·lectuals.

Els dos van fer gala d’un compromís insobornable. Imperfectes, humanistes de raval, carn de carrer, cronopis rebels, cap dels dos creia en les èlits, els dos entenien que ètica i estètica són les dues cares d’una mateixa moneda i preferien treballar per als de baix. Els dos van viure en un dels melics del món, París, i el van fer palpitar. Cortázar saltava de tant en tant, a través del mirall, i caminava per aquest altre gran mirall que és Buenos Aires. Camus va atravessar amb heroïsme el melic del segle XX, la Segona Guerra Mundial, i va morir massa jove, estimbat en una carretera amb una obra corprenedora, El primer home, a mig escriure. Tres anys després de la mort de Camus, Cortázar feia florir Rayuela. Encara va viure un parell de dècades més, sense deixar de ser mai un nen de gairebé dos metres. Quanta companyia ens fan els seus llibres!

Joan Baez i Joan Manuel Serrat

Les estrelles mundials que es llancen a la carretera es relacionen amb les ciutats on actuen de manera molt diversa. N’hi ha, com Van Morrison i Bob Dylan, que venen d’un altre planeta i procuren mantenir el mínim contacte possible amb els terrícoles. Arriben, toquen i se’n van a la propera parada sense dir adéu. A vegades, sense que ni tan sols els seus músics hagin acabat de tocar. En l’altre extrem de comportament escènic se situarien tots aquells que s’enfunden la samarreta de futbol de cada ciutat on van (no cal dir noms). I després hi ha aquelles altres estrelles que s’interessen pel públic davant del qual han d’actuar, sigui per interès personal o per crear la màxima empatia possible. Com Bruce Springsteen -que darrerament ha cantat “Manifiesto” a Santiago de Xile i “Sólo le pido a Dios” després de passar per Buenos Aires- i Joan Baez.

Música clàssica. Nou decàleg de supervivència

Atès l’èxit del primer decàleg de supervivència per a tots aquells grumets del periodisme que han d’enfrontar-se alguna vegada a la gran balena que és la denominada música culta occidental, ampliem la llista de consells amb noves advertències que faran les delícies de melòmans i passavolants:

1. Dir que tal pianista ha tocat als escenaris més prestigiosos del món és el mateix que no dir res. Els currículums que són una simple acumulació de ciutats, premis i títols no serveixen per res i fan malgastar paper. És molt més interessant comentar si el pianista té una cara simpàtica o de pomes agres, si és del Barça o del Madrid i si li agrada el gaspatxo.

2. A vegades els músics als que entrevistes no entenen que els hagis de retallar un text o que hagis de sintetitzar la conversa deixant de banda un comentari que, al seu entendre, és imprescindible. Quan això passa, cal armar-se de paciència i explicar que el periodisme, com la composició musical, té les seves pròpies normes i uns límits estrictes en l’espai i en el temps. Una pàgina és una pàgina i una data de tancament és una data de tancament, de la mateixa manera que una sonata és una sonata i una simfonia és una simfonia.

3. El comentari sobre els textos del punt anterior pot aplicar-se exactament igual a les fotografies. Una foto vertical no és una foto horitzontal, de la mateixa manera que un violí no és un timbal.

4. Tot i que la pompa i la formalitat sembla que hagi de ser inherent al món de la música clàssica, en realitat no és així. Es pot parlar de música clàssica amb entonació ravalera. Baudelaire ho va fer.

5. El ritme acadèmic és un, ritme de formigueta i rigor. El ritme de l’artista és un altre, cops de geni, arrencades de cavall i parades de burro. El ritme del periodista és el mateix que el del forner, s’ha de treballar bé i depressa. Per això els uns sempre es queixen dels altres.

6. Has de deixar ben clar allà on vagis que no ets especialista en res. O com diria l’Orquestra Baobab, especialista en tots els estils. O com diria qualsevol bon periodista, especialista en fer entendre a una persona qualsevol que passa pel carrer tot el que sap el millor especialista.

7. Tard o d’hora, et trobaràs amb un bon músic de l’anomenada música clàssica que t’explicarà que, per més que estudiïs i estudiïs al conservatori, la capacitat de commoure que té un cantaor flamenc és inigualable. Aleshores li has d’agrair la franquesa.

8.  També tard o d’hora, et trobaràs amb algun acadèmic de gran prestigi que ‘on the record’ muntarà un gran discurs teòric i ‘off the record’ s’empastifarà en xafarderies i dards enverinats contra els col·legues.

9. A vegades les gestions aparentment més complicades amb les institucions més llunyanes poden resoldre’s ràpidament. Les gestions aparentment més senzilles amb les institucions més properes poden fer-se eternes.

10. Manfred Eicher té tota la raó: el silenci és el so més bell del món. I un so cada cop més escàs.

1966. Blues Breakers. John Mayall with Eric Clapton

Palplantat en una cruïlla de camins, Robert Johnson esperava el dimoni i cantava a la soledat. Poc devia pensar-se el pobre, en gravar “Cross Road Blues” el 1936, que un quart de segle després el seu repertori, i sobretot la seva manera crua de cantar i tocar la guitarra, impressionaria sobremanera uns quants blanquets anglesos de classe obrera. Un d’aquests era Eric Clapton, destinat a revolucionar la guitarra en el món del rock. Amb tot just vint anys, Clapton ja havia deixat emprempta en els primers Yardbirds. A mitjans seixanta, abans de fer volar consciències amb Cream, va trobar-se en una altra cruïlla amb John Mayall i van gravar un disc incendiari i efervescent. Aquest.

La volta al món amb Antònia Font

El punt i final en l’obra d’Antònia Font m’ha enganxat llegint La vuelta al día en ochenta mundos, de Julio Cortázar. Coincidència espatarrant, perquè els paral·lelismes entre els quaranta microtalls d’un disc com Vostè és aquí (2012) i els quaranta-sis capítols de La vuelta al día… (1967) són abundants. Són dues obres amb molt de dadà que esmicolen la realitat i la tornen a construïr eixamplant-la.

Entre altres mèrits, Joan Miquel Oliver ha sabut colar formes d’avantguarda al nostre pop industrial. I a més és un destacat cronopi. Amb Antònia Font ja havia aprofitat un fragment del llibre de Cortázar 62/modelo para armar en la lletra de “Tonto”, del disc Batiscafo Katiuskas (2006).  Però em sembla que és en els quaranta microrelats -de minut i mig cadascun- reunits a Vostè és aquí on més s’acosta a l’estètica genuïna de l’escriptor argentí, amb un collage ple de passatges que tot ho connecten. Fins i tot el mapa amb línies de metro de la portada fa pensar en els mapes amb els boulevards parisencs que acompanyen algunes edicions de Rayuela.

Chopin a Mallorca, meduses, indis massacrats, la Fira del Ram, un pescador que juga a cartes amb immenses manotes… escenes entrevistes, enumeracions fragmentades, realitats amb prou feines apuntades que donen pas ràpidament a noves sensacions… la manera vertiginosa en què avança Vostè és aquí és la mateixa en la que es donen pas uns a altres els capítols de La vuelta al día en ochenta mundos, on el mut Carlos Gardel, el trompetista Clifford Brown, l’ídol dels joves lectors Juli Verne, l’inabarcable Lezama Lima, el piano de Thelonius Monk i els indígenes maorís dialoguen i colisionen en frases imprevisibles.

Cortázar va llegir de ben jovenet La volta al món en vuitanta dies, de Juli Verne, i s’hi va inspirar de ben adult, invertint els termes del títol però conservant el sentit de l’aventura. La mateixa aventura que els músics cercaven quan van fer-se aquelles fotos vestits de pioners que estimen les coses modernes, o quan ens feien descobrir els abismes oceànics com si naveguéssim a bord del Nautilus amb el capità Nemo.

Fins aviat, Hermeto

Com un estol d’orenetes que volen frenèticament, agrupant-se i dispersant-se, dibuixant figures en el cel i sense xocar mai, així va sonar el grup d’Hermeto Pascoal el 29 de juliol passat a la sala Apolo de Barcelona, en l’11è San Miguel Mas i Mas Festival.

Mavis Staples 2008: Pregàries elèctriques

.

.

El pòquer de concerts que el cicle Blues & Ritmes ha descobert en aquesta edició va completar-se divendres passat amb música popular nord-americana. De la bona. Després del blues de Watermelon Slim, la sofisticació africana de Rokia Traoré i el folk de Guy Clark, el festival va tancar-se amb una senyora en la qual se sintetitzen tots aquests ingredients: la cruesa del blues, l’ascendència negra dels hereus africans i la reivindicació de drets civils als Estats Units, que va agermanar a mitjan segle passat el folk dels rostres pàl·lids amb el gospel dels morenets.