Diego Amador i Llibert Fortuny al Jamboree. Combustió

Els passats 30 i 31 de juliol, Diego Amador i Llibert Fortuny van tornar a tocar plegats al Jamboree. Van reeditar així la feliç trobada que el local barceloní havia propiciat al gener, quan els van reunir durant cinc nits a la memòria de Mario Pacheco, el malaguanyat fotògraf-productor-visionari que d’alguna manera, anys enrera, va exercir de padrí artístic de tots dos.  El 13 de setembre, el pianista sevillà amb el seu trio i el saxofonista català actuaran a L’Atlàntida de Vic. Serà la primera vegada que duran aquesta aventura fora de les parets del Jamboree i esperem que arribin lluny, perquè quan aquesta banda entra en combustió, el directe és d’impacte i l’entusiasme circula entre els músics i el públic com els electrons pel coure.

Poveda 2010. Veu i planta

.

.

.

.

Miguel Poveda va oferir dijous la primera de les quatre actuacions que han de servir per tancar la gira del seu aclamat disc Coplas del querer i presentar el corresponent DVD. La projecció pública del cantaor de Badalona no ha parat de créixer els darrers anys i amb aquest projecte, consagrat a un camp tan tronat i manipulat com és el de la copla andalusa, ha aconseguit resoldre una equació no sempre fàcil: arribar al públic massiu amb un treball de qualitat.

Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda. Tres en un

.

A Maria del Mar Bonet i Miguel Poveda el agrada fer volar coloms i buscar nous horitzons. Això sí, amb els peus sempre ben plantats en els terrenys respectius que més dominen: en el cas de la mallorquina, la cançó d’autor vinculada a la música popular de les Illes; en el del badaloní, el flamenc. Tots dos van trobar-se en un programa de llibres a la televisió, i allà va començar a forjar-se Els treballs i els dies, un espectacle conjunt que van estrenar a Nova York i que, després de passar pel Grec, es presentarà a la Fira del Llibre de Frankfurt.

Mayte Martín. Flamenca i cantautora

.

.

.

Mayte Martín va al seu aire. Tímida, sense cap pressa i guiant-se únicament pel seu gust i intuïció, s’ha consolidat com una de les principals figures del flamenc català contemporani. I, segurament, és ara mateix la més imaginativa, personal i heterodoxa de totes.

Com un huracà

S’ha acabat l’agost, i amb ell el cicle de concerts Palau 30, el darrer dels quals el va protagonitzar Ginesa Ortega, cantaora temperamental i una de les cares joves que a principis dels anys noranta van renovar profundament el nostre flamenc.

Guitarra sàvia

.

.

.

Les cròniques flamenques expliquen que el 1977, durant una actuació de la cantant Chabuca Granda a l’ambaixada espanyola de Lima, Paco de Lucía va enamorar-se del caixó. El guitarrista va sentir en el so d’aquest instrument la reproducció més fidedigna dels tacons del bailaor, així que va endur-se’l cap a casa amb el ferm propòsit d’incorporar-lo a la sonoritat de la seva banda.

Festa i pessic

.

Des de la irrupció de Las Grecas en la dècada dels setanta, en el si del pop-rock-flamenc no s’han parat de generar tota mena d’invents: melodies lleugeres que apareixen com els mosquits a l’estiu, sonant a tot volum en cotxes amb els vidres de les finestres abaixats. N’han quedat algunes joies i, també, molt d’aiguabarreig a la recerca de l’èxit fàcil. Enmig d’aquesta escena musical de límits difusos, la veu de Maria Rosa García García, Niña Pastori en els escenaris, sona clara i rotunda. La cantaora de San Fernando es mou amb naturalitat entre el flamenc més ortodox i la radiofórmula, trobant un cert equilibri entre les tornades enganxoses de la cançó melòdica i el pessic de la seva veu, aquella veu que sent una nena va fascinar el seu convilatà Camarón.

Morente 2009

.

.

.

.

La revolució tranquil·la

L’ambient de celebració pels trenta anys del Taller de Músics i l’enorme expectació que sempre desperten entre l’afició flamenca dos artistes com ara Enrique Morente i Tomatito –més encara si es presenten junts– es van fer notar en la inauguració del festival Flamenco Ciutat Vella.

Els tangos de la vida

“Por ti la vida, mi vida, se me va”. Ho canta Enrique Morente amb els ulls tancats als “Tangos de la vida”, en un disc que desgraciadament serà el punt i final i que no es podia haver titulat d’una altra manera: Morente flamenco. Més enllà dels exercicis d’heterodòxia amb què va forçar els límits del cante, a Morente flamenco (un disc fet de pedaços de concerts i gravacions disperses en els anys) hi trobem un artista relaxat, domèstic i familiar, capaç de fer-nos somiar amb la “Soleá de los cañaverales” i de deixar-nos una fantàstica cançó de bressol, “Nana de Oriente”, compartida amb fills i néts.

Els amics de Camarón

Amb les xarxes socials pots acabar embolicat i sense poder-te moure. Fa la sensació que tothom hi cau per acumular ‘amics’ en aquesta immensa peixera. Però el Camarón era viu i no es deixava pescar. En una entrevista li van preguntar:

-Le habrán salido amigos de debajo de las piedras.

Resposta:

-A los amigos los elijo yo. Hay muy pocos. Tenía dos o tres y ya voy por dos o por uno.

I allà segueix, navegant per la badia de Cadis. Això sí, al Facebook hi ha unes quantes pàgines dedicades al cantaor, amb uns quants milers de seguidors cadascuna.