Galeano pels reversos de la història

L’any 1943, Joaquím Torres García va publicar el dibuix Amèrica invertida. És una representació novedosa del continent i de l’Uruguai, on aquest país ja no apareix perifèric i llunyà, amagat i soterrani, sinó que es reconeix orgullosament proper al Pol Sud, un pol tan respectable i magnètic com pugui ser el Pol Nord. “En realitat, el nostre nord és el sud”, deia el pintor uruguaio-català, que va viure entre els dos hemisferis. I el dibuix ha quedat com un manifest de tots aquells que intenten fer front als centres hegemònics.

Resseguint aquest fil, Mario Benedetti va escriure el poema “El sur también existe”. Aquí el sud ja no només és una àrea geogràfica que es reivindica, sinó la metàfora de tots els oblidats de la terra. En els versos del poeta, el sud s’autodefineix i es desmarca del poder que simbolitza el nord: el sud és l’espai de la memòria i de l’alegria. I continua el vell gest irònic de capgirar els símbols per veure la realitat d’una altra manera. Joan Manuel Serrat va capgirar l’arc de Sant Martí en el seu disc amb poemes de Benedetti per crear un somriure multicolor, i Quino també va marejar la pobra Mafalda en unes quantes tires invertint el terra i el sostre.

L’any 2008 Eduardo Galeano (que ja havia escrit deu anys abans un esmolat assaig amb l’eloqüent títol Patas arriba / La escuela del mundo al revés, i encara abans un bon grapat de llibres heterodoxos que posaven Amèrica dempeus) va publicar Espejos. Una historia casi universal: sis-cents microrelats o vinyetes il·luminades sobre moments puntuals en el camí de la humanitat, de les primeres passes africanes a la sang que corre pel segle XXI.

Ni Galeano és historiador -mai no ho va voler ser- ni aquest és un manual d’història. És més aviat un gran artefacte literari, ple d’intuïcions i troballes verbals. Galeano no és historiador, ni antropòleg, ni filòsof. Però és una ment desperta. I la perspectiva que assumeix en cada relat, on el sud i l’orient estan per damunt del nord i l’occident, fa pensar molt en la història de l’home, en l’antropologia i la filosofia, i en el relat hegemònic que sempre controlen els de dalt. Fa pensar molt, com l’Amèrica invertida de Torres García i com els rigorosos treballs del gran historiador -aquest sí- Josep Fontana.

L’estil de Galeano, antiacadèmic, fragmentat, despentinat, fa que atravessem aquests espills de la història sense adonar-nos-en. I el que en un principi semblen historietes inconnexes i batalletes anecdòtiques va adoptant la forma d’un discurs coherent. L’escriptor, a qui no falta ironia i estòmac per explicar-nos d’una manera diferent els desastres de la història, ens va mostrant que sí, que sempre hi hagut repressió i abús. Però, també, sempre hi ha hagut protesta i revolució.

Així, en un ordre més o menys cronològic, saltant de casella en casella, es van disparant flaixos que il·luminen fugaçment els excèntrics i els eterns marginats: esclaus, dones, nens, bojos, científics, indis, homosexuals, jueus, moriscos, negres, filòsofs, emigrants. El centre són ells. Grans capitans, reis, eclesiàstics, cortesans, conqueridors, militars, inquisidors, pròcers, puritans, magnats i banquers són en aquestes pàgines personatges secundaris. S’acaba el llibre, conclou aquest passeig pel revers de la història i tornem a la crua realitat.