Històries del sud

Atahualpa, senyor dels camins

Posted in Argentina, Folk by jordimartifabra on 24 Octubre 2013

Atahualpa.

.

Setmanes enrera vaig anar a la Fira del Disc de Barcelona amb un amic i sis euros a la buxaca. Els calés eren per pagar l’entrada i la idea era que, un cop dins del recinte de l’Estació del Nord, passejaríem una mica admirant cares i estranyes edicions dels Beatles i de Frank Zappa. Però vet aquí que el meu amic em va pagar l’entrada i jo, amb cert poder adquisitiu, vaig trobar-me en una paradeta dos llibres interessants. Un, de l’any 63, sobre Georges Brassens i escrit per Josep Maria Espinàs, 10 euros. L’altre, de l’any 74, sobre Atahualpa Yupanqui i escrit per Félix Luna, 6 euros. La butxaca va decidir per mi.

Félix Luna és conegut com historiador, però també com a lletrista. Va signar vàries obres amb el compositor Ariel Ramírez; entre moltes altres, la celebèrrima zamba “Alfonsina y el mar”. En aquest llibre sobre Atahualpa Yupanqui, editat per Júcar, Luna es llueix com a divulgador i sintetitza en poques pàgines algunes claus de la fascinant personalitat yupanquiana. Comença resumint la gènesi i la implantació del ‘folklore’ argentí, la cançó popular basada en els pals del camp i les ciutats de l’interior (milonga, chacarera, zamba, vidala), que va conèixer AtahualpaYupanquiun floriment extraordinari coincidint amb les grans migracions argentines del camp a la ciutat, a mitjans del segle passat, en un moment en què el tango ja no ho podia explicar tot. Tot aquest ambient té un referent principal: Héctor Roberto Chavero, de nom artístic Atahualpa Yupanqui (Pergamino, 1908 – Nimes, 1992), criat a la pampa, enamorat de la guitarra des de petit -ben aviat descobreix les transcripcions per a les sis cordes que el mestre de la Granadella Emili Pujol va fer de Bach, Schubert, Listz, Beethoven-, i enamorat igualment de la poesia i de les llargues travessies a cavall, de la saviesa popular de les classes humils i dels paisatges magnífics i canviants de l’Argentina. Tots aquests elements intervenen en la seva formació i acaben conformant una figura única, l’autor de cançons que sota una estètica despullada -sovint amb l’únic acompanyament d’una guitarra- amaguen una profunditat lírica inaudita. Si la música de Don Ata és excel·lent, essencial i lacònica, el mateix pot dir-se del seu cant: culte i col·loquial, savi. Yupanqui té una capacitat com molts pocs la tenen per retratar tot un món en un sol vers, ja sigui en la llarga milonga narrativa, on desgrana les dècimes espineles heretades del Segle d’Or castellà; en la melangiosa i agredolça zamba, o en les vidales, històries esgarrifoses d’homes que es perden de nit a la muntanya seguint la lluna amb un sentiment de patiment indígena que connecta clarament amb altres músiques ‘marginals’, com el blues i el flamenc. Com els mestres d’aquests gèneres, Atahualpa Yupanqui converteix un cant dedicat a una pedreta d’un caminet que du a un poblet de Tucumán en un cant universal.

Un dels aspectes interessants del músic que aborda el llibre és la manera com Atahualpa Yupanqui rebutjava el concepte de cançó-denuncia. Tot i que el seu pas militant pel comunisme va comportar-li no poques complicacions amb el peronisme, el cantautor sempre va voler mantenir els missatges pamfletaris allunyats de les seves composicions, per concentrar-se en temes que toquen a l’essència humana: silenci, enyor, temps, soledat… i és així com, més enllà de les seves circumstàncies històriques, avui escoltem les cançons d’Atahualpa Yupanqui com si ens les estés cantant a cau d’orella ara mateix.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: