Històries del sud

1997. Alta suciedad

Posted in música by jordimartifabra on 16 Setembre 2013

Cal_dosCrec que Andrés Calamaro ja ho ha dit en alguna entrevista. El millor disc de la seva vida ja l’ha fet. El febrer de 1997 va gravar Alta suciedad a Nova Jersey i Nova York amb un reduït grups de músics ianquis i una inspiració endimoniada. Després vindrien anys d’una pila de bones cançons, cançons descomunals escampades aquí i allà, discos intermitents, un personatge excessiu que no sempre sap mesurar bé el seu geni, la veu del milió de dòlars, que deia Ariel Rot, cantant tota mena de repertoris. Però Alta suciedad, amb el seu so auri i el seu rotund caràcter rodó i complet, queda ja com l’obra en què el nostre estimat artista més va acostar-se a la perfecció. Els meus amics i jo teníem més o menys 19 anys quan el vam escoltar i ja no vam ser els mateixos. 

Vist amb perspectiva, la sensació és que Los Rodríguez van fer el que van fer, segurament el millor rock en castellà que s’ha fet mai, però es va arribar a un punt en què la personalitat genial d’Andrés Calamaro pesava massa i demanava ja altres camins i més llibertat. I així va arribar aquest disc, de so refinat, puclre i vidriós; un àlbum que arrenca amb cinc obres mestres i només a partir de la sisena composició perd un xic d’altura. altasuciedad_20L’obertura de la primera cançó, la que dóna títol al treball, amb riffs de guitarra elèctrica i vents escopint rock and roll i funky en totes direccions, és memorable; la bateria tritura un ritme pesat i Calamaro mastega una lletra desafiadora, alternant amb els solos salvatges d’Eddie Martínez. En directe, recordo que algunes vegades feien aquesta cançó amb un ritme estil Bo Diddley que deixava tothom descolocat. O més ben dit, colocat.

La segona peça és “Todo lo demás” i introdueix un gir gospel, amb cors que fan pensar en una cançó hipotètica de l’Street Legal de Bob Dylan, però amb acabats molt millors. La lletra és meravellosa, plena d’imatges i jocs de paraules, amb aquell registre, que Calamaro domina tan bé, on es parla dels cors trencat si de la vida al límit sense caure en cap moment en el victimisme ni les autolamentacions barates.

La lletra també és un dels grans valors de la tercera, “Donde manda marinero”, on Calamaro demostra que és un mestre fent cançons de port en temps d’aeroports. Un mig temps amb aires de reggae i un subtil jocs de reverberacions, falsets i guitarres wah-wah acaronen la veu del cantant, que persegueix desitjos i somnis enmig d’un núvol de fum, com si estés compartint una pinta amb els Beatles i Edmundo Rivero. Aquesta diria que no l’ha fet gaire en directe (a Barcelona només l’hi hem sentit fa uns anys a L’Auditori), i no m’estranya: la feina i la producció a l’estudi és fabulosa; impossible reproduir tots els matisos que s’amaguen en aquests quatre minuts màgics.

Molt més directa i discotequera, “Loco” és un dels grans singles de l’àlbum, amb un videoclip gravat a l’Aquàrium de Barcelona. Aquesta cançó passaria per unes de les millors de Prince, si l’hagués escrita Prince. Vitalitat funky, solos de guitarra trenats amb saxo i trompeta, i un ritme que avança relaxat i insinuat amb els platerets fins a desembocar en… “Flaca”, tros de cançó construïda amb uns pocs acords i unes poques notes. Un cicle que es va repetint una vegada i una altra, un senzill motiu melòdic que va i torna com els punyals amb la dona estimada; una aparent màxima senzillesa que marca època. La darrera cançó rodona del disc: no s’hi veu cap defecte.

04 Postage StampDesprés hi ha una mena de funky més dur, “Quién asó la manteca?”, que curiosament lluïa més a l’escenari que en el disc. El fet és que les cançons anteriors són tan colossals que inevitablement, quan arribes aquí, la tensió baixa una mica, ja sigui per una lletra difusa que no acaba de lligar o per una música que, sent bona, no arriba als resultats rotunds d’altres moments del disc. Amb “Media verónica”, al menys a mi, se’m torna a aparèixer la distingida ombra dylaniana, en aquest cas els ecos de les balades fantasmagòriques del bard. La lletra torna a ser magistral: el retrat d’una noieta màgica amb una ala trencada enmig d’un paisatge desolat (“La vida es una cárcel con las puertas abiertas / Verónica escribió en la paret con la tripa revuelta”). I la música no li desmereix en absolut, amb cors puntuant els versos més lacerants i un fascinant joc de guitarres elèctriques i acústiques on es nota la presència del gran Marc Ribot. Aquesta és de les que ha brillat per igual a l’estudi i a l’escenari.

Marc Ribot segueix04 Postage Stamp marcant la pauta a la següent, “El tercio de los sueños”, on a més hi ha una ambientació taurina i un dobro que li dóna un aire campestre. Calamaro canta a la manera de les ranxeres mexicanes, com tantes altres vegades en la seva carrera abans i després, i la lletra, com en tot el disc, és de màxima elegència i sí senyor: “A veces siento que me hago viejo muy rápidamente, desde que colgué mis años salvajes en tu frente…”. Aquí ressona el millor de Sabina, el que feia grans cançons suburbanes abans de caure en el famoset personatge Sabina.

Després ve “Comida china”, que potser és la més fluixa del disc. Amb tot, em fa pensar en Paul McCartney i l’aire crespuscular de la cara bé de l’Abbey Road. Deu ser pel sol que cau en la lletra i l’aire lànguid en la música… però ràpidament es recupera el pols amb “Elvis está vivo”, un encantador mig temps on tot sona a lloc: la veu greu de Calamaro rendint honors a la història del rock and roll, la bateria d’Steve Jordan marcant la caixa amb encantadora senzillesa i els orgues vestint de colors violacis el barnús d’Elvis Presley, que s’ha quedat retirat a la seva casa de Memphis mirant la tele, concretament deu canals alhora.

En aquesta particular festa de mites de la música popular que és Alta suciedad, només hi faltaven els Rolling Stones, que arriben una mica tard però arriben: “Me arde” podria haver estat perfectament un d’aquells rocks engreixats de Los Rodríguez, ideal per inflamar un auditori o per allargar la música amb solos i solos i solos i electricitat i electricitat i electricitat per caure després en una gran balada, que és “Crímenes perfectos”, cançó de desamor generacional, de manual, cantada, entre la insinuació i el crit, gairebé amb saviesa.

“Nunca es igual” és la més experimental del disc, amb una lletra compartida amb Escohotado que parla d’un gautxo al·lucinat, alguna cosa així com si Bob Marley hagués crescut a la pampa menjant bistecs. Em sembla que als concerts, aquesta era la que desembocava en “Get Up, Stand Up”, ja a la recta final. I a la recta final d’Alta suciedad, una perla delicada: “El novio del olvido”, amalgama de vals amb sentiment de tango, el pes de la distància i la guitarra memorable de Marc Ribot tancant l’obra en un punt àlgid amb una instrumentació mínima.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: