Històries del sud

1969. Caetano Veloso

Posted in música by jordimartifabra on 1 Novembre 2013

CaetanoCaetano Veloso també té el seu àlbum blanc. Com el que els Beatles havien publicat un any abans, és un disc colorista i calidoscòpic. Tancat en un estudi cassolà de Salvador de Bahia amb l’amic Gilberto Gil, l’artista va esbossar el 1969 un grapat de cançons que surten disparades en totes direccions. Un manera d’afrontar el plom militar del Brasil d’aquells anys. La veu de Caetano i la guitarra de Gilberto es van enviar a São Paulo, on Rogério Duprat hi va afegir guitarres elèctriques, cordes clàssiques, bateries, teclats i efectes. Molt poc després, Caetano i Gilberto van sortir disparats cap a Londres i el disc va quedar com a mostra d’aquell esclat creatiu que va ser el tropicalisme.“Irene”, la cançó que obre el disc, s’aixeca sobre un meravellós trenat de guitarres, flautes i cors. És una composició rodona i elegant, podria ser una polidesa pop acabada però l’ambient no estava per polideses acabades i la pobra “Irene” es trenca al principi, quan la música s’interromp abruptament per tornar a començar, i al final, amb una distorsió creixent que la fa acabar en el terreny del rock escumejant. La segona és “Empty boat”, com una lletania cantada en anglès sobre una barca buida en què el poeta, amb el cor buit, navega d’orient a occident, del neixement a la mort. El geni de Caetano arriba molt alt en aquesta cançó que respira la mateixa atmosfera àcida que gran part del repertori dels Doors. Després, en el tercer tema, vé un gir cap a la calidesa de Bahia amb “Marinheiro só”, cançoneta tradicional animada amb panderetes jovials i cors infantils on Caetano proclama que entre estimar la guitarra elèctrica i estimar la tradició de la seva terra no hi ha cap diferència.

Al quart tall és recupera l’anglès i es canta a un “Lost Paradise”; la veu d’un crooner tropicalista sona enmig d’espectaculars arranjaments de pop i soul orquestral, amb cordes i vents alternant-se el protagonisme conduïnt la composició cap a un final encès. Realment, Caetano ja estava molt a prop de Londres. I encara ho està més en la següent, “Atrás do trio electrico”, on la guitarra elèctrica fa anar d’un costat a l’altre del carrer els característics camions que durant el carnaval de Bahia es converteixen en escenaris ambulants que la gent segueix entusiasmada. Olor de carnaval, de festa i de carrer.

Els argonautes. Lorenzo Costa

Els argonautes. Lorenzo Costa

“Os Argonautas” tanca la cara A amb una instrumentació totalment acústica: guitarres movent-se a dos per quatre per deixar transcorrer un fado màgic d’ambientació marinera. És amb tota seguretat el punt àlgid del disc: Caetano Veloso hi canta a més amb deliciosa tremolor una lletra existencial, tan universal com la vella història de Jasó i els seus argonautes: a la vida s’ha de navegar, no hi ha més remei.

La cara B s’obre amb una altra cançó d’ambient recollit, però aquest cop amb aires de bossanova: és “Carolina”, de Chico Buarque, xiuxiuejada pel seu coetani Caetano en to íntim. Al disc hi ha rock, fado, bossanova i tango, perquè Caetano es posa a cantar en castellà un dels tangos més populars i incisius que s’han escrit, el “Cambalache” d’Enrique Sántos Discépolo, un dels millors retrats de la decadència moral a què els homes hem de fer front des de fa ja una pila d’anys. Curiosament, Caetano fa uns retocs a la lletra i Ringo Starr i John Lennon s’afegeixen a la galeria de personatges i·lustres que Discepolín va convocar en una lletra memorable. Del pur tango a la pura antopofàgia musical: “Não Identificado” és una sorprenent declaració d’intencions elèctrica, on el cantautor anuncia que farà una cançó tan eclèctica i polièdrica que serà com un objecte volador no identificat. Aquesta és una música que vol tastar-ho tot, o més ben dit cruspir-s’ho tot, però que no vol lligams. L’única cosa que se li exigeix a la música és que brilli de nit.

En canvi s’identifica molt clarament el patró amable del següent tema, “Chuvas de Verão”, versió del mestre Fernando Lobo, que transcorre per camins molt més convencionals. És com un caminet suau i sense gaires pendents que ens condueix al final del disc, molt més experimental. La penúltima peça és “Acrílico”, una conversa on van florint versos plens d’aliteracions i ambientacions sonores que es van fent inquietants, tan inquietants com els militars que tot ho volien controlar aquell any. Per acabar, la descontrolada “Alfômega”, signada per Gilberto Gil, juga a inventar paraules, empescar-se sons i dislocar sentits. És un joc que segueix l’estela del glíglic de Cortázar i que ve a dir: visca la llibertat!

Caetano-Veloso-and-Gilber-006

Advertisements
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: