Nina brava

En alguna cantonada de la Rambla de Barcelona encara deuen ressonar les rialles de Carlitos Gardel i Pepe Samitier. El cantant de tangos més universal i la primera figura de la història del Barça van passar més d’un cop per davant del Liceu en busca de farra i aventures nocturnes. Allò era a finals dels anys vint i el tango marcava el pas a la capital catalana.

Darrerament la Rambla està canviant molt. S’assembla cada vegada més a un parc temàtic, però encara hi passen coses interessants: al Liceu, va cantar-hi dissabte Adriana Varela, la jove universitària i rockera que, per aquelles voltes que fa la vida, ha acabat convertida en la representant del tango més passional i despullat, en la gran hereva dels antics mestres. Varela és tot força escènica. Entra a l’escenari vestida de llarg, però es posa a cantar i és com si ventés cops de puny al mig del carrer: a tort i a dret, mastega i escenifica el desengany, la nostàlgia, la recança… els sentiments i tòpics que són la substància emocional del tango.

La cantant, que va dedicar la seva estrena al Liceu al tanguer Manuel Vázquez Montalbán, va oferir un repertori majoritàriament antic en què no van faltar els clàssics celebèrrims. No és fàcil captivar i sorprendre l’audiència cantant Volver, Sur i Mano a mano. Però Adriana Varela, directa i sense amaneraments que valguin, ho va aconseguir. També va transportar tothom fins als temps seminals i portuaris del tango amb la boirosa peça En un feca i va estrenar Chau, cançó amb música del seu fill i lletra de Judith Gómez Bas, una veïna seva que va començar a escriure poesia als vuitanta anys. «Mai no és tard», va dir la vocalista, que va demanar un aplaudiment per als lletristes que han fet gran aquesta música del sud i ravalera. Entre els grans escriptors hi ha Enrique Cadícamo, el lletrista que va definir Barcelona com la tercera pàtria del tango, que va escriure lletres per a Gardel des de l’hotel Oriente de la Rambla i que, ja al final de la seva vida, va col·laborar amb Adriana Varela, que el té com una de les seves referències, i així ho pregona.

En el bolo del Liceu hi va haver espai també perquè els músics de la cantant, Marcelo Macri (piano), Walter Castro (bandoneó) i Horacio Avilano (guitarra), es lluïssin amb dues peces de Piazzolla especialment aplaudides. Però l’artilleria pesada, no podia ser d’altra manera, la va descarregar Varela als bisos: Con la frenta marchita (una de les millors cançons de Sabina, que l’argentina s’ha fet seva), Garganta con arena (l’obligat homenatge al mestre Polaco Goyeneche), i finalment Muñeca brava (el tango amb el qual ella va debutar i que és amb tota seguretat el que millor la defineix).

Concert: Adriana Varela

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu (Barcelona), 21 de febrer de 2009

[Publicat al diari El Punt]