Històries del sud

Arnaldo Antunes 2005. El més boig de la tribu

Posted in música by jordimartifabra on 2 Setembre 2012

La nit abans que Carlinhos Brown havia de reinstal·lar un dels seus carnavals mastodòntics a les sacrificades avingudes de Barcelona, el seu amic Arnaldo Antunes va debutar a la ciutat. El polifacètic artista paulista es va presentar a l’Apolo fidel a la seva imatge de geni desmanegat. Va aparèixer despentinat i pàlid, jugant amb una bola del món il·luminada, amb la pinta d’haver travessat una febrada terrible i amb un barnús vermell i estripat.

Mentre el mediàtic Carlinhos s’ha convertit en una marca registrada que anuncia de tot des de parets i pantalles de televisió, Antunes només s’anuncia a ell mateix: el seu concert, curt i intens, va ser un retrospectiu resum del millor de les seves dues dècades de trajectòria com a músic. L’actuació va arrencar a cop de funky tropical, amb “Atenção” i “Essa mulher”. Amb el suport d’un sòlid i contundent trio de guitarra, baix i bateria, tots vestits amb barnussos a joc, Antunes va repassar després diverses cançons del seu darrer disc, Saiba (BMG). La major part són cançons de bressol per a nens grans, temes lents i càlids adients per a una veu que, encara que no és de cantant, sap sortir-se’n gràcies a un timbre greu i carismàtic. Només hi va haver una referència a Tribalistas, el celebradíssim trio que Antunes va formar fa dos anys amb l’omnipresent Carlinhos Brown i la carioca Marisa Monte.

Els Tribalistas van fer diana i van enregistrar un dels discos de música popular brasilera més venuts i difosos en els darrers temps. Però, pel que sembla, per Antunes només va significar un episodi en la seva obra, que travessa gèneres i formats. En canvi, el músic i poeta se’n va recordar molt més del repertori dels Titãs, el grup de rock que va liderar des dels vuitanta fins a principis dels noranta. Posat a reivindicar-se, Antunes fins i tot va cantar “Cabelo”, una mostra de pop melòdic, brillant i fresc, que va compondre per a la veterana Gal Costa i que no havia interpretat fins ara. El moment àlgid el va marcar “O silêncio”, un tema del 2001 que l’artista va cantar primer barrejant-se amb el públic al llarg de la pista de l’Apolo i després fent callar la banda per lluir-se com a rapsoda.

Antunes ha publicat més llibres que discos i ha recobert les façanes de São Paulo amb poemes gegants. No és estrany doncs que la poesia ocupi una mica d’espai en les seves actuacions. Un espai petit, això sí, perquè aquest inquiet artista seguidor del Santos de seguida va tornar a rememorar les seves cançons més antigues i rockeres, saludades amb eufòria i cantades de memòria per l’abundant parròquia brasilera. Al final, l’aspecte d’Arnaldo Antunes semblava una mica més saludable.

Arnaldo Antunes. Sala Apolo (Barcelona). 27 de maig de 2005. Publicat al diari El Punt

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: