Quin club volem ser?

Què volem ser? Marsella o Venècia? L’afició al futbol té uns codis elementals que els veritables aficionats es fan seus abans de tenir ús de raó. Són uns codis senzills però importants. Tribals però gens trivials. Serveixen igual per a un gran estadi que per a un descampat. La fe futbolera, infantil i immortal, diu més o menys així: has crescut sent d’un equip i moriràs sent d’aquest mateix equip; els teus colors no canvien ni s’amaguen perquè són la teva pell, i amb ells viatges pel cel, pel paradís i pel purgatori; pel teu equip ho dones tot; quan reconeixes en un adversari la mateixa il·lusió que tu sents pel teu equip, el respectes; el camp del teu equip és casa teva.

Diumenge passat vaig anar amb el meu fill al Velòdrom a veure l’OM contra el Montpeller. Experiència vibrant i inoblidable. Afició orgullosament genuïna, símbol d’una ciutat amb caràcter. Cap bandera de França. Alguna del Senegal, alguna de Jamaica i unes quantes de la Provença. Creus blaves sobre fons blanc. L’estadi bategant com un cor immens. Una pancarta contra Zemmour i una altra que diu ‘Marsella antiracista’. Gent aixecant-se quan l’equip local s’apropa a l’àrea rival. Ungles mossegades, insults i renecs en la parla saborosa i intransferible de la ciutat. Em vaig sentir com a casa. Potser perquè em va recordar molt el Barça de quan jo era petit. No guanyàvem gaire cosa, o en qualsevol cas molt menys que ara, però teníem ben clar què representaven els nostres símbols.

Ahir vaig anar amb el meu fill al Camp Nou a veure el Barça contra l’Eintracht de Frankfurt. Va ser de llarg la pitjor nit que hi hem viscut. I no pel resultat. Ni tampoc pels problemes de seguretat amb els seguidors alemanys, que al menys en el nostre cas van ser problemes inexistents. Els que teníem al costat eren simpàtics i respectuosos. Animaven a l’equip de la seva vida, això sí, com els bons aficionats respectuosos amb els codis futbolers. El que va fer tan i tan amarga la nit per nosaltres va ser constatar com el Barça -igual que la ciutat que du el seu nom- es va convertint en un parc temàtic. Una Venècia gegant. Un cos bonic però corsecat.

La tendència és de fa anys i no sembla fàcil redreçar-la. Però si alguna cosa hem après és que el turisme massiu no és la solució de res. Per al barri de Les Corts només representa degradació. Per al club només comporta una alarmant pèrdua de personalitat que, si no hi comencem a posar remei, pagarem molt cara. Ja l’estem pagant. Ens estem venent l’ànima i estem oblidant qui som. L’U d’octubre vam jugar com si res mentre la poli estomacava tothom. És igual. Cada setmana, al camp hi campa gent que paga i dóna més importància a com de guai queda la selfie que no pas al joc. Com s’arregla tot això? No ho sé. Cadascú que faci el que pugui.

Jo em moriré sent del Barça. Fins i tot és possible que els meus últims pensaments siguin per al gol de Koeman a Wembley narrat pel Puyal. Però ara també soc de l’OM. I aquest diumenge juguem contra el pitjor equip del món, el PSG. El de les peles catarianes i els cromos comprats a preu d’or. Molts diners i poca història. Són prepotents i amb els seus calés han raptat un futbolista de veritat, el millor, el nostre Messi. Els mateixos putos calés que ahir van servir per raptar el Camp Nou.