1976. Desire

“Hurricane” és com Guerra i pau perquè hi ha de tot i contrastat: molta acció, molts personatges, molts escenaris, moltes escenes, moltes situacions, moltes instàncies narratives, molts registres, molta justícia poètica i molta injustícia social. I sobretot hi ha un ús increïble del llenguatge, directe al moll de l’os. El mateix tret de pistola que va desencadenar la desgràcia de Rubin Carter és el que desencadena la lletra de la cançó, signada a mitges entre Dylan i Jacques Levy com la majoria d’aquest àlbum. A “Hurricane” no hi sobra res, cada paraula pesa, cada descripció enriqueix el quadre general i cada gir ajuda a aixecar tot un món cantat i verosímil, tot un ambient de xafogor i desesperació. Estic molt d’acord amb Jordi Puntí i amb els que consideren que aquesta cançó és com un novel·lot del segle XIX. Els versos on es dibuixa el personatge del boxejador Carter, per exemple, són rotunds i desperten l’empatia de l’oient fins el final de la cançó: “Rubin podia tombar un home amb un sol cop de puny / però mai no li va agradar parlar-ne gaire / és la meva feina, deia, i ho faig pels diners”. Recorda moltíssim el protagonista d’un dels millors contes de Jack London, “Per un bistec”, on Tom King és un lluitador envellit que no pot alimentar la família i s’apunta a un combat que perdrà, desorientat i famolenc.