Montalbano quixotesc

Amic lector, si encara no has llegit la darrera aventura del comissari Montalbano, atura’t. Deixa aquesta pantalla i corre a llegir-la. Si ja t’hi has capbussat, hauràs viscut com jo aquell punt d’emoció que comporta el final d’una bona lectura. Les bones lectures eixamplen el pit, deixen un munt de portes i finestres obertes.

Riccardino, la novel·la pòstuma d’Andrea Camilleri, és una festa. Literària i metaliterària. L’escriptor sicilià hi convida el seu paisà Pirandello, per descomptat. Però sobretot, Cervantes. L’autor del Quixot acostuma a escolar-se per les pàgines de tants i tants llibres… o al menys així m’ho sembla a mi. Som el que hem llegit.

Com a Cervantes, a Camilleri la fama i la categoria de clàssics els l’han donades els lectors. En cap cas els criticastres. Potser es per això que tots dos escriptors xalen com xiquets fent befa als seus llibres de la pompa, la grandiloqüència i les pretensions egòlatres. La bona literatura escup a la closca pelada dels cretins, és al carrer, mig analfabeta i empastifada de vida, recollint veus diverses.

I si el joc constant de veus i d’instàncies narratives superposades, l’encaix de capses i capsetes que trena Cervantes, és un dels grans trets definidors del Quixot, Camilleri hi juga també, a escala més petita, seguint una estela purament literària i irreproduïble en altres formats. Perquè entre els millors moments d’aquesta novel·la pòstuma hi ha les trucades de l’Autor -Camilleri esdevé un personatge més de la trama- a casa del protagonista -el comissari Montalbano esdevé autor, opinant la trama, rebelant-se i prenent les regnes del desenllaç de la història i del seu propi destí, com un modest però digne Prometeu. L’explosiu Joyce i el despentinat Cortázar s’apunten a la festa.

A Riccardino hi ha també operacions literàries atrevides. Trames que s’interrompen, fils narratius que es descarten, perspectives que es confonen… I petites venjances. De la mateixa manera que, a la segon part del Quixot, el de la Trista Figura decideix no anar a Saragossa i enfilar cap a Barcelona -prenent distància així del Quixot apòcrif d’Avellaneda, publicat uns anys abans, en què el cavaller arribava a la ciutat aragonesa-, a Riccardino, el comissari Montalbano pren distància més que mai de la sèrie televisiva que ell ha inspirat, i arriba a actuar mirant de fer justament el contrari del que faria el seu entranyable rival televisiu. Està clar que aquest element de l’obra, que ja s’havia apuntat tímidament en altres novel·les de la sèrie, no podrà reproduir-se de cap manera a les pantalles.

El Quixot i Montalbano es miren amb ironia l’èxit aconseguit. Ells i també altres personatges esdevenen crítics i observadors externs. Els ducs, per exemple, esperen a la segona part del Quixot que Sancho Panza faci el tipus de gràcies i ocurrències esbojarrades que ells mateixos han llegit a la primera. I d’una manera paral·lela, a Riccardino, el bisbe que convida Montalbano al seu palau no pot estar-se de comentar amb ell els genials disbarats del carabinieri Catarella, arquetip com Sancho del bufó savi i rodanxó.

Ara bé, potser el que fa pensar en Cervantes quan llegim Camilleri, més enllà de les ruptures i els cops de cintura metaliteraris, és sobretot el domini dels registres lingüístics i la mestria en descriure els personatges a través de la parla. I aquí val la pena agrair la feina que ha fet Pau Vidal, en la traducció al català per a Edicions 62, per vessar a la nostra llengua tota la gràcia i la riquesa de matisos que Camilleri sap trenar entre el sicilià més local i l’italià més estàndard.

Amb el domini de les parles, de les veus i del llenguatge, Cervantes i Camilleri acaben transmetent un humanisme profund i gens doctrinari. Una mena d’empatia íntima amb els seus personatges i de bondat poètica que es materialitzen en els respectius finals de les seves dues grans obres i els seus dos grans personatges. Sempre amb el mar de fons. Al Quixot, castellà de sang pura, el van ferir de mort a la platja de la moderna Barcelona. Montalbano, home mediterrani fins al moll de l’os, acaba esborrant-se ell i esborrant el paisatge de Vigata, poble costaner inexistent al món físic però inesborrable en la memòria de tanta i tanta gent.

El Quixot i Montalbano. Cavaller i comissari. Dos personatges que van néixer per desfer entorts en un món en què ja no es possible fer-ho i que van crèixer més enllà dels límits de la ficció. Els seus respectius autors-pares hi van haver de bregar perquè l’invent va sortir de mare. I els lectors els han adoptat per sempre més.