Històries del sud

Joan Baez i Joan Manuel Serrat

Posted in música, Uncategorized by jordimartifabra on 28 Juliol 2014

BaezTime

Les estrelles mundials que es llancen a la carretera es relacionen amb les ciutats on actuen de manera molt diversa. N’hi ha, com Van Morrison i Bob Dylan, que venen d’un altre planeta i procuren mantenir el mínim contacte possible amb els terrícoles. Arriben, toquen i se’n van a la propera parada sense dir adéu. A vegades, sense que ni tan sols els seus músics hagin acabat de tocar. En l’altre extrem de comportament escènic se situarien tots aquells que s’enfunden la samarreta de futbol de cada ciutat on van (no cal dir noms). I després hi ha aquelles altres estrelles que s’interessen pel públic davant del qual han d’actuar, sigui per interès personal o per crear la màxima empatia possible. Com Bruce Springsteen -que darrerament ha cantat “Manifiesto” a Santiago de Xile i “Sólo le pido a Dios” després de passar per Buenos Aires- i Joan Baez. (more…)

Música clàssica. Nou decàleg de supervivència

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 24 Juliol 2014

centpessetes

Atès l’èxit del primer decàleg de supervivència per a tots aquells grumets del periodisme que han d’enfrontar-se alguna vegada a la gran balena que és la denominada música culta occidental, ampliem la llista de consells amb noves advertències que faran les delícies de melòmans i passavolants:

1. Dir que tal pianista ha tocat als escenaris més prestigiosos del món és el mateix que no dir res. Els currículums que són una simple acumulació de ciutats, premis i títols no serveixen per res i fan malgastar paper. És molt més interessant comentar si el pianista té una cara simpàtica o de pomes agres, si és del Barça o del Madrid i si li agrada el gaspatxo.

Mozartstamp2. A vegades els músics als que entrevistes no entenen que els hagis de retallar un text o que hagis de sintetitzar la conversa deixant de banda un comentari que, al seu entendre, és imprescindible. Quan això passa, cal armar-se de paciència i explicar que el periodisme, com la composició musical, té les seves pròpies normes i uns límits estrictes en l’espai i en el temps. Una pàgina és una pàgina i una data de tancament és una data de tancament, de la mateixa manera que una sonata és una sonata i una simfonia és una simfonia.

3. El comentari sobre els textos del punt anterior pot aplicar-se exactament igual a les fotografies. Una foto vertical no és una foto horitzontal, de la mateixa manera que un violí no és un timbal.

4. Tot i que la pompa i la formalitat sembla que hagi de ser inherent al món de la música clàssica, en realitat no és així. Es pot parlar de música clàssica amb entonació ravalera. Baudelaire ho va fer.

5. El ritme acadèmic és un, ritme de formigueta i rigor. El ritme de l’artista és un altre, cops de geni, arrencades de cavall i parades de burro. El ritme del periodista és el mateix que el del forner, s’ha de treballar bé i depressa. Per això els uns sempre es queixen dels altres.

6. Has de deixar ben clar allà on vagis que no ets especialista en res. O com diria l’Orquestra Baobab, especialista en tots els estils. O com diria qualsevol bon periodista, especialista en fer entendre a una persona qualsevol que passa pel carrer tot el que sap el millor especialista.

stravinskistamp7. Tard o d’hora, et trobaràs amb un bon músic de l’anomenada música clàssica que t’explicarà que, per més que estudiïs i estudiïs al conservatori, la capacitat de commoure que té un cantaor flamenc és inigualable. Aleshores li has d’agrair la franquesa.

8.  També tard o d’hora, et trobaràs amb algun acadèmic de gran prestigi que ‘on the record’ muntarà un gran discurs teòric i ‘off the record’ s’empastifarà en xafarderies i dards enverinats contra els col·legues.

9. A vegades les gestions aparentment més complicades amb les institucions més llunyanes poden resoldre’s ràpidament. Les gestions aparentment més senzilles amb les institucions més properes poden fer-se eternes.

10. Manfred Eicher té tota la raó: el silenci és el so més bell del món. I un so cada cop més escàs.

Ara sí que hem de fitxar Suárez

Posted in Futbol by jordimartifabra on 27 Juny 2014

Luis-Suarez-Uruguay-mundial-brasil-2014-orientecom

Guardiola va guanyar-se l’estima de Messi quan va decidir deixar-lo anar als Jocs Olímpics de Pequín. El tècnic va fer front a l’endèmica desconfiança del soci culé i la jugada va donar uns fruits més saborosos del que qualsevol de nosaltres s’esperava: Messi ja és el millor jugador de la història del Barça. Ara estem davant d’un episodi diferent, però amb alguns elements comparables. La mossegada de Suárez posa el club a prova.

Abans de res m’agradaria dir a aquells que encara pensen que el futbol no és cultura popular que es mirin un partit d’aquest mundial com si fos una obra de teatre. Pocs espectacles tenen la capacitat de reunir tanta èpica, tanta lírica, tant de drama i tanta comèdia com un bon partit de futbol. El bon futbol no és només l’opi del poble; és el gran teatre del món.

Tot això ve a sant de que Luís Suárez no és un heroi uruguaià. En realitat és un heroi grec. La seva història, encara sense final, és digna de ser recorada de generació en generació. Va caure malferit abans de la batalla decisiva. Va recuperar-se més ràpid que el llamp i va arribar temps de salvar el seu poble (charrúas, aqueus… tant hi fa). Però ningú no pot escapar a la fatalitat cruel, i el seu destí el condemna a caure una vegada i una altra en l’ira de la mossegada. Així és que quan ell i el seu poble es disposaven a menjar-se el món, va menjar-se l’espatlla d’un defensor italià i ho va engegar tot a dida.

Té molta raó John Carlin quan comenta que són molt més greus les corrupteles de Blatter que els problemes psiquiàtrics del davanter uruguaià. Estic d’acord en què se l’ha de castigar per la mossegada, de la mateixa manera que es castiga un nen que es porta malament i dóna mal exemple als seus companys. Però dit això, estareu d’acord que la duresa de la sanció converteix Suárez en un exiliat, un bandoler, un outsider, un perdedor, un home que fa un mal pas i cau en desgràcia. Amb tot l’encant que això comporta.

Per això crec que és ara, i no abans, quan el Barça hauria de fer un pas endavant i fitxar-lo. I un cop fitxat, posar el psicòleg de Luis Enrique a treballar a fons perquè quan l’heroi torni agraït a la pàtria de la pilota tingui la gana concentrada en els peus. I no en les dents, que són el seu taló d’Aquiles. Això és el que hauríem de fer. Després podrem encertar-la o errar-la, però que no es digui que no ho hem intentat. Jo, mentrestant, me’n vaig a Castelldefels a clavar-li queixalada a un chivito.

Tagged with: , ,

Estimat Juan Luis, dos punts.

Posted in Folk by jordimartifabra on 19 Mai 2014

Juan_Luis_Guerra_440-Bachata_Rosa-FrontHe comprovat amb desconsol que les cançons antigues de Juan Luis Guerra i els fabulosos 440 ja no estan disponibles a l’Spotify. Desgràcia. Les necessito i ara hauré de córrer a buscar els discos que escoltava fa anys, que ves a saber on són. Ja ho sé, a l’Spotify tenim ara mateix a Romeo Santos, però no és el mateix ni de bon tros. Perquè l’autor de “Bachata rosa”, el Mozart de les Antilles, el Petrarca del Carib, és un músic cultíssim, capaç d’introduïr girs dels Beatles en bachates elegantíssimes i merengues flamejants, de treure’s del barret harmonies precioses, d’escriure lletres estil Rubén Darío, amb tones de sucre però sense caure (gairebé) mai en la cursileria, i d’idear una cançó epistolar on la percussió va simulant el tecleig d’una màquina d’escriure mentre els versos desemboquen en un crit de llibertat per a Nelson Mandela. Juan Luis Guerra té un sabor narratiu a l’altura de Rubén Blades. Ha fet cançons tan memorables que estic disposat a perdonar-li l’amistat amb l’infame Enrique Iglesias, la faràndula de Miami, el fervor evangelista i una davallada lamentable pel cantó més comercialoide de l’anomenada ‘música llatina’. Estimat Juan Luis: t’ho perdono tot. Però torna aviat a Spotify.

Tagged with:

Johan nostre de cada dia

Posted in Futbol by jordimartifabra on 11 Abril 2014

Johan_Cruyff_1974c copiarEl Barça va guanyar la seva primera copa d’Europa a l’estadi de Wembley el 20 de maig de 1992. Jo tenia 15 anys. Era un cruyffista, un més dels milers d’adol·lescents que amb Cruyff vam descobrir el sabor de la victòria i la importància de l’estil. Primavera, Wembley, paraula de ressonàncies mítiques… i ell entrebancant-se amb la tanca mentre tothom corria a celebrar el gol de Koeman. Dos anys, després, a Atenes el vi es va aigualir i la fe va anar fent figa. Però la poderosa personalitat del profeta del gol, senyor dels rondos i creador de nou llenguatge, ja havia marcat un camí per al Barça modern, de la mateixa manera que uns anys abans, com a jugador, havia fet veure als nostres pares que es podia passar del blanc i negre als colors.

Entre les moltes ocurrències que Johan Cruyff va deixar anar davant dels micròfons mentre ocupava la banqueta del Barça hi ha la del concepte ‘entorn’, que defineix tota l’enrevessada selva d’interessos i personatges que voleien al voltant del club per treure’n un o altre profit. Si no ho recordo malament, en aquell moment Cruyff va venir a dir que hi havia massa factors, i massa perjudicials, al voltant de l’equip. I vet aquí que, com en aquell conte de Cortázar en què un infeliç observa el peix d’una peixera i sense saber com acaba convertit ell mateix en el peix, en Johan d’Holanda ha acabat sent la veu i la cara principals d’aquesta massa polimorfa que coneixem com entorn.

Quan va ‘crear’ el concepte per criticar-lo, Cruyff era el centre del món blaugrana. Crec que ara hauria d’entendre que no ho pot ser, no convé que ho sigui. Mai no ha fet gala de gran generositat, però en els darrers temps li he vist prendre posicions indefensables, només comprensibles des del pur interès particular. Estic segur que ell ha hagut d’aguantar més d’un cop baix. Ara, si vols passar per barcelonista, no pots dir que vols que l’Ajax guanyi el Barça; no pots moure’t amb paraules ambigües respecte el fitxatge de Neymar sabent que si el meló surt dolent tothom et donarà la raó i si surt bé ningú no se’n recordarà. I sobretot, no pots atiar el foc sistemàticament quan més fàcil és fer-ho i callar quan convé. Resumint: per mi Johan Cruyff és com de la família i per tant no podré deixar-lo d’estimar mai. I tothom és lliure de dir el que li sembli. Però m’entristeix molt comprovar que a un home que podria ser símbol i emblema -per damunt de directius mediocres i d’esquerdes mediàtiques- se li vegi cada cop més el llautó.

chupa-chups copiar

Tagged with: ,

No bombardejeu la masia

Posted in Futbol by jordimartifabra on 5 Abril 2014
La masia de Can Planes de Les Corts, construïda l'any 1702.

La masia de Can Planes de Les Corts, construïda l’any 1702.

Charly García cantava “No bombardeen Buenos Aires” i els culés cantem “No bombardejeu la Masia”. Encara no he acabat d’entendre ben bé com s’ha arribat a aquesta demencial situació, una més de les que van amuntegant-se en aquesta entretinguda temporada. Però al menys tenim a la taula tres dades que semblen clares: els directius han badat, la FIFA és com un niu d’escurçons amb corbata i, el més greu de tot, ha quedat tocada la imatge de la formació del planter: un incomparable patrimoni del club que ha despertat més empatia a tot el planeta que qualsevol títol dels que s’han guanyat els darrers anys. Segurament, al final del vodevil el Barça podrà fitxar a l’estiu. I si no, pas endavant de Rafinha i Deulofeu. Però un cop més, d’una manera o d’una altra, el ventilador de merda s’haurà engegat a ple rendiment. I ara a veure qui ho recull tot.

Davant de l’actual trena de desgavells, m’agradaria que Guardiola, Messi, Iniesta, Puyol, Valdés, Xavi i el màxim de jugadors possibles es pronunciessin amb alguna mena de manifest o escenificació conjunta. No per defensar ni justificar el que l’actual directiva hagi fet o deixat de fer. Sinó per reivindicar el valor increïble que ha tingut la masia, font de futbolistes i d’estrelles.  M’agradaria molt.

Tagged with: , ,

Música clàssica: decàleg de supervivència

Posted in música by jordimartifabra on 24 Març 2014

Bachclàssic copiarLes circumstàncies m’han dut a dedicar bona part del meu horari laboral a l’anomenada música clàssica. Jo, que era un informal enamorat de la rumba, el blues, el carrer i tot allò que Paco de Lucía anomenava les músiques d’arrel, les de la nevera buida. Després de parlar amb unes quantes eminències de la música acadèmica i escriure un bon grapat d’articles de tall clàssic, aquí van deu conclusions que poden ser útils a algú que, en un futur, es trobi en la mateixa situació.

1. Johann Sebastian Bach és molt important.

2. Igor Stravinski no és tant important, però també és molt important.

3. No s’ha de dir mai que tal obra és inèdita. Sempre sortirà algú que en sap molt per fer-te notar que ja es va gravar una versió tal any amb tal segell de tal recòndit país.

4. És convenient parlar l’alemany o el llatí. Si no se’n sap, sempre es pot xapollejar l’italià, que és més facile e divertente.

5. Quan un entrevistat diu “Com bé sabràs…”, para bé les orelles. Està a punt de deixar anar una dada que desconeixes absolutament o un nom extranyíssim que després hauràs de buscar a google per escriure correctament.

6. Si vas molt atabalat, tria una bona simfonia, escolta-la amb els ulls tancats i respira fondament: veuràs tot de colors vius i alegres inundant la teva ment i et relaxaràs. Si els colors no apareixen, obre els ulls i passa directament a Roberto Carlos o la Niña Pastori.

7. Per molt erudita que sigui una persona i molt ignorant que sigui una altra, sempre hi haurà alguna cosa que l’ignorant sap i l’erudita no.

8. La música clàssica occidental és com un gran oceà. Ser prou conscient de les limitacions pròpies i trobar bones bruixoles -n’hi ha moltes, però també abunden els pirates- és clau per no naufragar.

9. Sobretot, procura que l’ambient acadèmic no et faci perdre el swing. Els bons clàssics també en tenen. I molt.

10. Prohibit fer servir l’adjectiu ‘imprescindible’ aplicat a una obra musical, per molt bona que aquesta sigui. Imprescindible, en aquesta vida, només hi ha l’aire, l’aigua, el menjar i els gols de Messi.

Tagged with:

Empentes i intoxicacions a Televisió de Catalunya

Posted in Futbol, Periodisme by jordimartifabra on 18 Març 2014

Camp_Nou_-_Interior_(2005)Televisió de Catalunya ens va sorprendre ahir dilluns amb una informació impròpia d’un mitjà de comunicació rigorós i professional. Impròpia perquè de fet no era pròpiament una informació, sinó una hipòtesi segons la qual una font fiable hauria filtrat que el Tata Martino ja té decidit deixar el Barça quan acabi la temporada. Les evidències que aquesta filtració -com totes les filtracions- obeeixen a l’interès particular d’algú són palmàries, gairebé obscenes. Aquesta ha sigut una operació intoxicadora de manual. Analitzada fredament, la notícia no té cap versemblança, i sí que presenta en canvi uns quants dels tics característics de les intoxicacions: temps verbals en condicional, al·lusions a suposades fonts fidedignes que paradoxalment resulten les menys beneficiades per la suposada informació, absència total de proves documentals, aparició en un únic mitjà en un moment especialment delicat sense que cap dels altres se n’hagi fet cap ressó, etc. Ningú no es pot creure que ni l’entrenador del Barça ni cap col·laborador seu de confiança tinguin cap interès en què se sàpiga, precisament ara, que plegaran.

Però ja se sap que a Can Barça tot s’entoma a cop calent, de manera que l’operació segurament aconseguirà el seu propòsit, tenint en compte l’actual feblesa institucional del club i la irreprimible tendència a la histèria del seu entorn mediàtic: la idea que el Tata vol plegar ja està instal·lada comfortablement i sense remei entre la culerada. La jugada, una empenta al tècnic que a la gespa mereixeria tarjeta groga però que als informatius passarà inadvertida, ha sortit bé.

El mateix dia que Sergi Pàmies expessava des de les pàgines de La Vanguardia el desig que cap interferència alterés la preparació del Barça-Madrid, esclata una bomba controlada. Com molts altres culers, jo tinc sospites sobre qui hi ha darrera d’aquesta operació. Hi ha massa gent que viu precisament de la intoxicació i massa gent que juga brut. Però com que que no tinc proves ni certeses, callo. El més trist de tot és que un mitjà públic i suposadament seriós, Televisió de Catalunya, es presti a aquest joc.

En el periodisme, com en el futbol, hi ha unes regles de joc. Si es té una informació exclusiva, s’han d’aportar proves. Si no, ens movem en el terreny fangós dels rumors i les intoxicacions interessades.

Periodistes i publicistes

Posted in Periodisme by jordimartifabra on 11 Març 2014

Periodistes2

¿Hi ha algun periodista a la sala? En cas que no hi hagués cap metge i l’infartat morís sense remei, aquesta seria la pregunta desitjable. Malauradament, ningú no s’ho preguntarà. A ningú no l’interessarà saber què ha passat realment. Tothom correrà a fer fotos amb el seu dispositiu mòbil i a propagar la imatge sense gaires més explicacions entre amics i coneguts. I la foto del mort anirà saltant de pantalla en pantalla, rebotant per aquest sistema de coves on s’amunteguen els ecos sense sentit.

Aquesta és la part dolenta de la pel·lícula: cada vegada més, els periodistes es veuen obligats a seguir plans promocionals, buscar espònsors, acordar amb parts interessades què es pot dir i què no es pot dir, mirar de plantar-se -en la mesura del possible- davant d’empreses que imposen el seu missatge per damunt de l’interès públic. I cada vegada tenen menys temps per centrar-se en el més important: posar el predicat darrera del subjecte i mirar d’explicar què passa d’una forma cabal. Els diaris, els mitjans centrats en la paraula escrita, els que són tradicionalment més analítics i rigorosos, evolucionen en el paper cap a mers distribuïdors de cassoles, discos i estampetes. I a les pantalles, busquen desesperadament un model de negoci que no depengui d’abocar continguts i continguts gratuïts sense preu ni criteri i escampar-los per les xarxes socials amb les tecniques publicitàries més avançades. La feina dels publicistes és perfectament lloable i legítima. A més és una feina que si es fa bé és molt agraïda, perquè requereix molta creativitat. Però la dels periodistes és una altra. Darrerament les dues feines es barregen fins al punt que semblen ser el mateix. El cas de Júlia Otero, Àngels Barceló i Gemma Nierga lligant la seva credibilitat a la del Banc de Sabadell és especialment sagnant.

Williamhowardrussell copiarAquests dies es torna a parlar de la península de Crimea. Va ser allà on es considera que va néixer l’ofici de corresponsal de guerra. El 1854 regnava el paper i el director del diari The Times va decidir enviar-hi el periodista irlandès William Howard Russell perquè acostés als lectors al màxim possible les trifulgues entre l’imperi rús i la coalició anglo-franco-otomana. Fins aleshores, les fonts de les informacions bèliques eren invariablement els comandaments militars, fonts invariablement interessades. Russell, pagat pel seu diari i en última instància pels seus lectors, va ser el primer en oferir una visió de la guerra amb criteris periodístics. Durant els prop de dos anys que va moure’s per Crimea, va denunciar les desastroses condicions en què vivien els soldats de sa majestat Victòria. Els militars van reaccionar ràpid, van contractar el fotògraf Roger Fenton per sortir ben retratats davant l’opinió pública i el 1856 l’exèrcit britànic va prohibir els periodistes publicar informacions que puguessin ‘afavorir l’enemic’.

Des dels temps de la càrrega de la cavalleria lleugera, no cal dir que els mitjans tècnics que els periodistes tenim per explicar el que veiem han evolucionat molt i molt.  Però, desgraciadament, els mecanismes que els poderosos tenen per controlar la informació pública, sigui sobre una guerra o sigui sobre un festival de música en un país culturalment subdesenvolupat (vegeu l’article Com cobrim un festival de Jordi Bianciotto) s’han refinat i són avui infinitament més potents que fa segle i mig. Ara saltem molt més que al segle XIX, però com passa a Melilla, la tanca s’ha fet molt més alta i agressiva. Aquesta és la part dolenta de la pel·li. La bona és que, com explica Kapuscinski en el seu millor llibre, llegir atentament les històries d’Heròdot i treballar des del terra continua sent tan útil i eficaç com segles enrera.

Tagged with:

El fru de Venancio

Posted in Folk, música by jordimartifabra on 3 Març 2014

3venanciosAquests dies els ametllers bords de Barcelona van florint a ritme desigual. Segons canta el grup Venancio y los jóvenes de antaño, quan un home perd son fru els ametllers no floreixen, de manera que hem de concloure que en aquest final d’hivern passegen per la nostra ciutat homes de fru divers, i és això, i no el fet que els toqui més o menys el sol, el que està afectant els arbres.

He buscat el fru a l’Alcover-Moll i no l’he trobat. Però sí que el vaig trobar la setmana passada al nou Espai Mallorca. Retallats contra una paret blanca i projectant ombres juganeres, Venancio y los jóvenes de antaño desgranaven el seu repertori romàntic i urbà. Bona part d’aquest repertori pot escoltar-se en el seu disc flamant, Vida en martes (Temps Record), ple a vessar d’emocions i de pals, del blues a la bossanova i de la rumba al tango, amb la sentimentalitat del bolero en el centre geomètric de tot.

Al cantant i compositor, Dani Álvarez, l’he conegut com a estudiant d’Humanitats i també com a golejador, sovint enfundat en una samarreta del Mallorca. Junts hem participat en alguns dels partits més memorables de la història del futbol amateur a Barcelona… però aquesta és una altra història.

A l’Espai Mallorca, fent honor a l’ascendència illenca del Dani, Venancio van arrencar-se amb unes jotes marineres repescades de les gravacions fetes fa més de mig segle per Alan Lomax. També van oferir la seva lectura de la zamba clàssica “Alfonsina y el mar”, rematada amb un inaudit final in crescendo. I van estrenar en primícia una peça que pinta de colors afro un poema de Luís García Montero.

Però el gruix de l’actuació va concentrar-se en les cançons de Vida en martes, que és un disc bolerístic i chicobuarquià. A mi em fa pensar en Antonio Zambujo, per la manera d’integrar una veu suau amb vents i tocs d’òrbita lusòfona; en Kevin Johansen, per la manera com combina elements de diversos estils (“Como abrigo” sembla parenta de la “Cumbiera intelectual” de l’argentí), en el geni Ruibal per aquella virtut intangible que podríem anomenar ‘guasa portuària’, en la Plateria (genial el regust antillà de “Se mece”!), en la heterodòxia d’un Miquel Gil i del seu poeta de capçalera, Enric Casasses, que Venancio musica amb aires de fado. I també em fa pensar en ciutats cosmopolites, potser per la trompeta. I en la democràcia corintiana de Sao Paulo, però això podria ser una distorsió provocada pel fet que a Dani Álvarez el veig com a músic i com a futbolista.

Vaja, que a la música de Venancio y los jóvenes de antaño hi ha moltes coses. Però si n’hagués de triar una, seria el sabor atemporal del bolero, ben palpable en peces com “Cuando se pierde un amor” i “Toda esa luz”, basada en un poema de Raúl Rivero, que Dani va dedicar al gran fotògraf i mestre seu Toni Catany.

A tot això, què és el fru? Encara no ho sé exactament, però sé que Venancio y los jóvenes de antaño en tenen, com els jazzistes de Nova Orleans tenen swing o els flamencs de Jerez tenen soniquete. La propera vegada que em trobi el Dani, en un concert o en un camp de futbol, ja li’n demanarè.

——-

I fins aquí l’article… però l’avantatge de les pantalles sobre el paper és que es poden anar posant totes les notes al peu que calgui. De manera que aquí van un parell de puntualitzacions aportades pel propi Dani Álvarez, que és un lector atent:

– Les jotes que va fer no surten de Lomax; són força esteses, i les marineres les ha gravat Maria del Mar Bonet (al disc Saba de terrer), Música Nostra… el que he ve de l’antologia de Lomax és la tonada que va fer a capella com a introducció.
– L’estil a què ens referíem quan parlàvem de bossanova és en realitat samba. La cançó “El jersei” és samba (lent, però samba).