Estimat Juan Luis, dos punts.

He comprovat amb desconsol que les cançons antigues de Juan Luis Guerra i els fabulosos 440 ja no estan disponibles a l’Spotify. Desgràcia. Les necessito i ara hauré de córrer a buscar els discos que escoltava fa anys, que ves a saber on són. Ja ho sé, a l’Spotify tenim ara mateix a Romeo Santos, però no és el mateix ni de bon tros. Perquè l’autor de “Bachata rosa”, el Mozart de les Antilles, el Petrarca del Carib, és un músic cultíssim, capaç d’introduïr girs dels Beatles en bachates elegantíssimes i merengues flamejants, de treure’s del barret harmonies precioses, d’escriure lletres estil Rubén Darío, amb tones de sucre però sense caure (gairebé) mai en la cursileria, i d’idear una cançó epistolar on la percussió va simulant el tecleig d’una màquina d’escriure mentre els versos desemboquen en un crit de llibertat per a Nelson Mandela. Juan Luis Guerra té un sabor narratiu a l’altura de Rubén Blades. Ha fet cançons tan memorables que estic disposat a perdonar-li l’amistat amb l’infame Enrique Iglesias, la faràndula de Miami, el fervor evangelista i una davallada lamentable pel cantó més comercialoide de l’anomenada ‘música llatina’. Estimat Juan Luis: t’ho perdono tot. Però torna aviat a Spotify.

Johan nostre de cada dia

El Barça va guanyar la seva primera copa d’Europa a l’estadi de Wembley el 20 de maig de 1992. Jo tenia 15 anys. Era un cruyffista, un més dels milers d’adol·lescents que amb Cruyff vam descobrir el sabor de la victòria i la importància de l’estil. Primavera, Wembley, paraula de ressonàncies mítiques… i ell entrebancant-se amb la tanca mentre tothom corria a celebrar el gol de Koeman. Dos anys, després, a Atenes el vi es va aigualir i la fe va anar fent figa. Però la poderosa personalitat del profeta del gol, senyor dels rondos i creador de nou llenguatge, ja havia marcat un camí per al Barça modern, de la mateixa manera que uns anys abans, com a jugador, havia fet veure als nostres pares que es podia passar del blanc i negre als colors.

Entre les moltes ocurrències que Johan Cruyff va deixar anar davant dels micròfons mentre ocupava la banqueta del Barça hi ha la del concepte ‘entorn’, que defineix tota l’enrevessada selva d’interessos i personatges que voleien al voltant del club per treure’n un o altre profit. Si no ho recordo malament, en aquell moment Cruyff va venir a dir que hi havia massa factors, i massa perjudicials, al voltant de l’equip. I vet aquí que, com en aquell conte de Cortázar en què un infeliç observa el peix d’una peixera i sense saber com acaba convertit ell mateix en el peix, en Johan d’Holanda ha acabat sent la veu i la cara principals d’aquesta massa polimorfa que coneixem com entorn.

Quan va ‘crear’ el concepte per criticar-lo, Cruyff era el centre del món blaugrana. Crec que ara hauria d’entendre que no ho pot ser, no convé que ho sigui. Mai no ha fet gala de gran generositat, però en els darrers temps li he vist prendre posicions indefensables, només comprensibles des del pur interès particular. Estic segur que ell ha hagut d’aguantar més d’un cop baix. Ara, si vols passar per barcelonista, no pots dir que vols que l’Ajax guanyi el Barça; no pots moure’t amb paraules ambigües respecte el fitxatge de Neymar sabent que si el meló surt dolent tothom et donarà la raó i si surt bé ningú no se’n recordarà. I sobretot, no pots atiar el foc sistemàticament quan més fàcil és fer-ho i callar quan convé. Resumint: per mi Johan Cruyff és com de la família i per tant no podré deixar-lo d’estimar mai. I tothom és lliure de dir el que li sembli. Però m’entristeix molt comprovar que a un home que podria ser símbol i emblema -per damunt de directius mediocres i d’esquerdes mediàtiques- se li vegi cada cop més el llautó.

No bombardejeu la masia

La masia de Can Planes de Les Corts, construïda l’any 1702.

Charly García cantava “No bombardeen Buenos Aires” i els culés cantem “No bombardejeu la Masia”. Encara no he acabat d’entendre ben bé com s’ha arribat a aquesta demencial situació, una més de les que van amuntegant-se en aquesta entretinguda temporada. Però al menys tenim a la taula tres dades que semblen clares: els directius han badat, la FIFA és com un niu d’escurçons amb corbata i, el més greu de tot, ha quedat tocada la imatge de la formació del planter: un incomparable patrimoni del club que ha despertat més empatia a tot el planeta que qualsevol títol dels que s’han guanyat els darrers anys. Segurament, al final del vodevil el Barça podrà fitxar a l’estiu. I si no, pas endavant de Rafinha i Deulofeu. Però un cop més, d’una manera o d’una altra, el ventilador de merda s’haurà engegat a ple rendiment. I ara a veure qui ho recull tot.

Davant de l’actual trena de desgavells, m’agradaria que Guardiola, Messi, Iniesta, Puyol, Valdés, Xavi i el màxim de jugadors possibles es pronunciessin amb alguna mena de manifest o escenificació conjunta. No per defensar ni justificar el que l’actual directiva hagi fet o deixat de fer. Sinó per reivindicar el valor increïble que ha tingut la masia, font de futbolistes i d’estrelles.  M’agradaria molt.

Música clàssica: decàleg de supervivència

Les circumstàncies m’han dut a dedicar bona part del meu horari laboral a l’anomenada música clàssica. Jo, que era un informal enamorat de la rumba, el blues, el carrer i tot allò que Paco de Lucía anomenava les músiques d’arrel, les de la nevera buida. Després de parlar amb unes quantes eminències de la música acadèmica i escriure un bon grapat d’articles de tall clàssic, aquí van deu conclusions que poden ser útils a algú que, en un futur, es trobi en la mateixa situació.

1. Johann Sebastian Bach és molt important.

2. Igor Stravinski no és tant important, però també és molt important.

3. No s’ha de dir mai que tal obra és inèdita. Sempre sortirà algú que en sap molt per fer-te notar que ja es va gravar una versió tal any amb tal segell de tal recòndit país.

4. És convenient parlar l’alemany o el llatí. Si no se’n sap, sempre es pot xapollejar l’italià, que és més facile e divertente.

5. Quan un entrevistat diu “Com bé sabràs…”, para bé les orelles. Està a punt de deixar anar una dada que desconeixes absolutament o un nom extranyíssim que després hauràs de buscar a google per escriure correctament.

6. Si vas molt atabalat, tria una bona simfonia, escolta-la amb els ulls tancats i respira fondament: veuràs tot de colors vius i alegres inundant la teva ment i et relaxaràs. Si els colors no apareixen, obre els ulls i passa directament a Roberto Carlos o la Niña Pastori.

7. Per molt erudita que sigui una persona i molt ignorant que sigui una altra, sempre hi haurà alguna cosa que l’ignorant sap i l’erudita no.

8. La música clàssica occidental és com un gran oceà. Ser prou conscient de les limitacions pròpies i trobar bones bruixoles -n’hi ha moltes, però també abunden els pirates- és clau per no naufragar.

9. Sobretot, procura que l’ambient acadèmic no et faci perdre el swing. Els bons clàssics també en tenen. I molt.

10. Prohibit fer servir l’adjectiu ‘imprescindible’ aplicat a una obra musical, per molt bona que aquesta sigui. Imprescindible, en aquesta vida, només hi ha l’aire, l’aigua, el menjar i els gols de Messi.

Empentes i intoxicacions a Televisió de Catalunya

Televisió de Catalunya ens va sorprendre ahir dilluns amb una informació impròpia d’un mitjà de comunicació rigorós i professional. Impròpia perquè de fet no era pròpiament una informació, sinó una hipòtesi segons la qual una font fiable hauria filtrat que el Tata Martino ja té decidit deixar el Barça quan acabi la temporada. Les evidències que aquesta filtració -com totes les filtracions- obeeixen a l’interès particular d’algú són palmàries, gairebé obscenes. Aquesta ha sigut una operació intoxicadora de manual. Analitzada fredament, la notícia no té cap versemblança, i sí que presenta en canvi uns quants dels tics característics de les intoxicacions: temps verbals en condicional, al·lusions a suposades fonts fidedignes que paradoxalment resulten les menys beneficiades per la suposada informació, absència total de proves documentals, aparició en un únic mitjà en un moment especialment delicat sense que cap dels altres se n’hagi fet cap ressó, etc. Ningú no es pot creure que ni l’entrenador del Barça ni cap col·laborador seu de confiança tinguin cap interès en què se sàpiga, precisament ara, que plegaran.

Però ja se sap que a Can Barça tot s’entoma a cop calent, de manera que l’operació segurament aconseguirà el seu propòsit, tenint en compte l’actual feblesa institucional del club i la irreprimible tendència a la histèria del seu entorn mediàtic: la idea que el Tata vol plegar ja està instal·lada comfortablement i sense remei entre la culerada. La jugada, una empenta al tècnic que a la gespa mereixeria tarjeta groga però que als informatius passarà inadvertida, ha sortit bé.

El mateix dia que Sergi Pàmies expessava des de les pàgines de La Vanguardia el desig que cap interferència alterés la preparació del Barça-Madrid, esclata una bomba controlada. Com molts altres culers, jo tinc sospites sobre qui hi ha darrera d’aquesta operació. Hi ha massa gent que viu precisament de la intoxicació i massa gent que juga brut. Però com que que no tinc proves ni certeses, callo. El més trist de tot és que un mitjà públic i suposadament seriós, Televisió de Catalunya, es presti a aquest joc.

En el periodisme, com en el futbol, hi ha unes regles de joc. Si es té una informació exclusiva, s’han d’aportar proves. Si no, ens movem en el terreny fangós dels rumors i les intoxicacions interessades.

Periodistes i publicistes

¿Hi ha algun periodista a la sala? En cas que no hi hagués cap metge i l’infartat morís sense remei, aquesta seria la pregunta desitjable. Malauradament, ningú no s’ho preguntarà. A ningú no l’interessarà saber què ha passat realment. Tothom correrà a fer fotos amb el seu dispositiu mòbil i a propagar la imatge sense gaires més explicacions entre amics i coneguts. I la foto del mort anirà saltant de pantalla en pantalla, rebotant per aquest sistema de coves on s’amunteguen els ecos sense sentit.

Aquesta és la part dolenta de la pel·lícula: cada vegada més, els periodistes es veuen obligats a seguir plans promocionals, buscar espònsors, acordar amb parts interessades què es pot dir i què no es pot dir, mirar de plantar-se -en la mesura del possible- davant d’empreses que imposen el seu missatge per damunt de l’interès públic. I cada vegada tenen menys temps per centrar-se en el més important: posar el predicat darrera del subjecte i mirar d’explicar què passa d’una forma cabal. Els diaris, els mitjans centrats en la paraula escrita, els que són tradicionalment més analítics i rigorosos, evolucionen en el paper cap a mers distribuïdors de cassoles, discos i estampetes. I a les pantalles, busquen desesperadament un model de negoci que no depengui d’abocar continguts i continguts gratuïts sense preu ni criteri i escampar-los per les xarxes socials amb les tecniques publicitàries més avançades. La feina dels publicistes és perfectament lloable i legítima. A més és una feina que si es fa bé és molt agraïda, perquè requereix molta creativitat. Però la dels periodistes és una altra. Darrerament les dues feines es barregen fins al punt que semblen ser el mateix. El cas de Júlia Otero, Àngels Barceló i Gemma Nierga lligant la seva credibilitat a la del Banc de Sabadell és especialment sagnant.

Aquests dies es torna a parlar de la península de Crimea. Va ser allà on es considera que va néixer l’ofici de corresponsal de guerra. El 1854 regnava el paper i el director del diari The Times va decidir enviar-hi el periodista irlandès William Howard Russell perquè acostés als lectors al màxim possible les trifulgues entre l’imperi rús i la coalició anglo-franco-otomana. Fins aleshores, les fonts de les informacions bèliques eren invariablement els comandaments militars, fonts invariablement interessades. Russell, pagat pel seu diari i en última instància pels seus lectors, va ser el primer en oferir una visió de la guerra amb criteris periodístics. Durant els prop de dos anys que va moure’s per Crimea, va denunciar les desastroses condicions en què vivien els soldats de sa majestat Victòria. Els militars van reaccionar ràpid, van contractar el fotògraf Roger Fenton per sortir ben retratats davant l’opinió pública i el 1856 l’exèrcit britànic va prohibir els periodistes publicar informacions que puguessin ‘afavorir l’enemic’.

Des dels temps de la càrrega de la cavalleria lleugera, no cal dir que els mitjans tècnics que els periodistes tenim per explicar el que veiem han evolucionat molt i molt.  Però, desgraciadament, els mecanismes que els poderosos tenen per controlar la informació pública, sigui sobre una guerra o sigui sobre un festival de música en un país culturalment subdesenvolupat (vegeu l’article Com cobrim un festival de Jordi Bianciotto) s’han refinat i són avui infinitament més potents que fa segle i mig. Ara saltem molt més que al segle XIX, però com passa a Melilla, la tanca s’ha fet molt més alta i agressiva. Aquesta és la part dolenta de la pel·li. La bona és que, com explica Kapuscinski en el seu millor llibre, llegir atentament les històries d’Heròdot i treballar des del terra continua sent tan útil i eficaç com segles enrera.

El fru de Venancio

Aquests dies els ametllers bords de Barcelona van florint a ritme desigual. Segons canta el grup Venancio y los jóvenes de antaño, quan un home perd son fru els ametllers no floreixen, de manera que hem de concloure que en aquest final d’hivern passegen per la nostra ciutat homes de fru divers, i és això, i no el fet que els toqui més o menys el sol, el que està afectant els arbres.

He buscat el fru a l’Alcover-Moll i no l’he trobat. Però sí que el vaig trobar la setmana passada al nou Espai Mallorca. Retallats contra una paret blanca i projectant ombres juganeres, Venancio y los jóvenes de antaño desgranaven el seu repertori romàntic i urbà. Bona part d’aquest repertori pot escoltar-se en el seu disc flamant, Vida en martes (Temps Record), ple a vessar d’emocions i de pals, del blues a la bossanova i de la rumba al tango, amb la sentimentalitat del bolero en el centre geomètric de tot.

Al cantant i compositor, Dani Álvarez, l’he conegut com a estudiant d’Humanitats i també com a golejador, sovint enfundat en una samarreta del Mallorca. Junts hem participat en alguns dels partits més memorables de la història del futbol amateur a Barcelona… però aquesta és una altra història.

A l’Espai Mallorca, fent honor a l’ascendència illenca del Dani, Venancio van arrencar-se amb unes jotes marineres repescades de les gravacions fetes fa més de mig segle per Alan Lomax. També van oferir la seva lectura de la zamba clàssica “Alfonsina y el mar”, rematada amb un inaudit final in crescendo. I van estrenar en primícia una peça que pinta de colors afro un poema de Luís García Montero.

Però el gruix de l’actuació va concentrar-se en les cançons de Vida en martes, que és un disc bolerístic i chicobuarquià. A mi em fa pensar en Antonio Zambujo, per la manera d’integrar una veu suau amb vents i tocs d’òrbita lusòfona; en Kevin Johansen, per la manera com combina elements de diversos estils (“Como abrigo” sembla parenta de la “Cumbiera intelectual” de l’argentí), en el geni Ruibal per aquella virtut intangible que podríem anomenar ‘guasa portuària’, en la Plateria (genial el regust antillà de “Se mece”!), en la heterodòxia d’un Miquel Gil i del seu poeta de capçalera, Enric Casasses, que Venancio musica amb aires de fado. I també em fa pensar en ciutats cosmopolites, potser per la trompeta. I en la democràcia corintiana de Sao Paulo, però això podria ser una distorsió provocada pel fet que a Dani Álvarez el veig com a músic i com a futbolista.

Vaja, que a la música de Venancio y los jóvenes de antaño hi ha moltes coses. Però si n’hagués de triar una, seria el sabor atemporal del bolero, ben palpable en peces com “Cuando se pierde un amor” i “Toda esa luz”, basada en un poema de Raúl Rivero, que Dani va dedicar al gran fotògraf i mestre seu Toni Catany.

A tot això, què és el fru? Encara no ho sé exactament, però sé que Venancio y los jóvenes de antaño en tenen, com els jazzistes de Nova Orleans tenen swing o els flamencs de Jerez tenen soniquete. La propera vegada que em trobi el Dani, en un concert o en un camp de futbol, ja li’n demanarè.

——-

I fins aquí l’article… però l’avantatge de les pantalles sobre el paper és que es poden anar posant totes les notes al peu que calgui. De manera que aquí van un parell de puntualitzacions aportades pel propi Dani Álvarez, que és un lector atent:

– Les jotes que va fer no surten de Lomax; són força esteses, i les marineres les ha gravat Maria del Mar Bonet (al disc Saba de terrer), Música Nostra… el que he ve de l’antologia de Lomax és la tonada que va fer a capella com a introducció.

– L’estil a què ens referíem quan parlàvem de bossanova és en realitat samba. La cançó “El jersei” és samba (lent, però samba).

La jugada mestra de Jordi Évole

Qualsevol periodista té clar que la base del seu ofici és saber separar els fets de les opinions. I més important encara, saber separar els fets de les ficcions. A mi i a uns quants companys ens ho va ensenyar l’enlluernador Arcadi Espada. Com un navegant amb la seva bruíxola, el periodista no ha de perdre mai de vista la línia que separa la ficció de la realitat. Vargas Llosa, brillant com a cronista i nefast com a ideòleg, ho té molt clar. També ho tenia molt clar Orson Welles. I Chaves Nogales. I Huertas Claveria. I Rodolfo Walsh. I Camba. Truman Capote, en canvi, no: va fer trampes A sang freda, com tants altres que passen per investigadors però que en realitat només busquen fama: el que no saben, s’ho inventen.

En el meravellós programa sobre el 23-F de diumenge passat, Jordi Évole, que és periodista, va avisar tothom abans de començar: això que veureu no és un altre documental de Salvados, és una altra cosa, espereu-vos fins al final. I en acabar, culminant una trama que amb els minuts s’anava fent més i més inversemblant, la frase. Més o menys feia: “Ens hagués agradat explicar la veritat del 23-F, però no podem”. Aquest principi i aquest final actuen com dos parèntesis higiènics, dues vacunes que separen la fàbula ideada per Évole de la realitat històrica en què s’inspira remotament. Una realitat històrica, per cert, que encara se’ns escapa i que no entenem. Finalment, el documental d’Èvole ha actuat com un gran crit: volem saber la veritat i no podem. I la voluntat de saber la veritat és el que defineix el periodisme.  Malauradament, la immensa part de les informacions i dels mitjans de comunicació que les vehiculen són molt menys honestes i molt més interessades que aquest documental.

Com sempre passa, els professionals de la intoxicació, aquells que sistemàticament distorsionen la realitat, són els primers que s’han llançat a la jugular d’Évole ensumant la sang. Sempre passa. Aquest matí he vist en una tertúlia Miguel Ángel Rodríguez criticant el programa i he pensat: quin ridícul.

Afortunadament queden periodistes. N’hi ha un, Pere Pons, que va escriure fa un temps el llibre que he estat llegint aquests dies, El cas Jamboree (Pagès Editors, 2012). És un recull de ficcions inspirades en la història del club de jazz de la plaça Reial. Com que és periodista i crític musical a la reserva, el Pere ha tingut el detall d’incloure un apèndix al final del llibre on es detallen quins són els fets reals que aparèixen a les històries i quins són ficticis. El jazzòlic Córtazar, per cert, és com Vargas Llosa un altre d’aquells gegants que s’han sabut moure amb elegància entre la ficció i la no-ficció, sense barrejar-les mai. La seva crònica d’un concert de Louis Armstrong a París, per exemple, és estratosfèrica, hiperbòlica i memorable.

Ahir me’n vaig anar a dormir reconciliat amb la tele. Enmig de tanta trampa, de tanta visió interessada, de tant de prejudici, de tanta barreja interessada entre ficció i realitat, el programa de diumenge l’hem de guardar com una jugada mestra de Jordi Évole per protegir el periodisme. Aquí hi ha un article que ho explica la mar de bé.

El final, amb un descarat muntatge de photoshop amb la capseta blanca superposada amb la foto del rei de cacera elefantiàsica, per treure la bena dels ulls d’aquells televidents que encara puguessin restar crèduls a aquelles altures de programa, és genial. De totes maneres, hi ha una cosa que sempre m´he preguntat: com coi sabia el locutor de ràdio que va retransmetre el cop en directe que Tejero, aquell guàrdia civil amb bigoti, era “un teniente coronel”?

1966. Blues Breakers. John Mayall with Eric Clapton

Palplantat en una cruïlla de camins, Robert Johnson esperava el dimoni i cantava a la soledat. Poc devia pensar-se el pobre, en gravar “Cross Road Blues” el 1936, que un quart de segle després el seu repertori, i sobretot la seva manera crua de cantar i tocar la guitarra, impressionaria sobremanera uns quants blanquets anglesos de classe obrera. Un d’aquests era Eric Clapton, destinat a revolucionar la guitarra en el món del rock. Amb tot just vint anys, Clapton ja havia deixat emprempta en els primers Yardbirds. A mitjans seixanta, abans de fer volar consciències amb Cream, va trobar-se en una altra cruïlla amb John Mayall i van gravar un disc incendiari i efervescent. Aquest.

La volta al món amb Antònia Font

El punt i final en l’obra d’Antònia Font m’ha enganxat llegint La vuelta al día en ochenta mundos, de Julio Cortázar. Coincidència espatarrant, perquè els paral·lelismes entre els quaranta microtalls d’un disc com Vostè és aquí (2012) i els quaranta-sis capítols de La vuelta al día… (1967) són abundants. Són dues obres amb molt de dadà que esmicolen la realitat i la tornen a construïr eixamplant-la.

Entre altres mèrits, Joan Miquel Oliver ha sabut colar formes d’avantguarda al nostre pop industrial. I a més és un destacat cronopi. Amb Antònia Font ja havia aprofitat un fragment del llibre de Cortázar 62/modelo para armar en la lletra de “Tonto”, del disc Batiscafo Katiuskas (2006).  Però em sembla que és en els quaranta microrelats -de minut i mig cadascun- reunits a Vostè és aquí on més s’acosta a l’estètica genuïna de l’escriptor argentí, amb un collage ple de passatges que tot ho connecten. Fins i tot el mapa amb línies de metro de la portada fa pensar en els mapes amb els boulevards parisencs que acompanyen algunes edicions de Rayuela.

Chopin a Mallorca, meduses, indis massacrats, la Fira del Ram, un pescador que juga a cartes amb immenses manotes… escenes entrevistes, enumeracions fragmentades, realitats amb prou feines apuntades que donen pas ràpidament a noves sensacions… la manera vertiginosa en què avança Vostè és aquí és la mateixa en la que es donen pas uns a altres els capítols de La vuelta al día en ochenta mundos, on el mut Carlos Gardel, el trompetista Clifford Brown, l’ídol dels joves lectors Juli Verne, l’inabarcable Lezama Lima, el piano de Thelonius Monk i els indígenes maorís dialoguen i colisionen en frases imprevisibles.

Cortázar va llegir de ben jovenet La volta al món en vuitanta dies, de Juli Verne, i s’hi va inspirar de ben adult, invertint els termes del títol però conservant el sentit de l’aventura. La mateixa aventura que els músics cercaven quan van fer-se aquelles fotos vestits de pioners que estimen les coses modernes, o quan ens feien descobrir els abismes oceànics com si naveguéssim a bord del Nautilus amb el capità Nemo.