Les trampes d’Eurovegas i la resposta ciutadana

.

.

.

[Publicat a la revista Carrer 125]

Des del principi fins al final, la història del macrocasino Eurovegas i els plans per instal·lar-lo al Delta del Llobregat ha estat un episodi marcat per la poca transparència, la demagògia, les trampes i els tripijocs polítics i mediàtics. Però, per contra, ha servit també perquè s’articuli una resposta ciutadana i perquè es prengui consciència del valor i la fragilitat que té aquest espai natural enmig de l’àrea metropolitana de Barcelona.

Hobsbawm

L’historiador Eric Hobsbawm va morir l’1 d’octubre passat a Londres. Als meus amics i a mi ens el va fer descobrir Josep Fontana a la facultat d’Humanitats. La seva Història del segle XX es pot llegir com es llegeix el Quixot, amb pressa per avançar, sobrevolant pàgines i pàgines, esperant que el final no arribi mai. És un llibre prodigiós, que arriba a les raons profundes de la història pels camins de l’estudi, de la intel·ligència i del sentit de l’humor, deixant de banda els prejudicis i els dogmatismes. Com acostuma a passar, la mort d’una persona ens acosta als seus llibres. Les memòries de Hobsbawm m’esperaven fa anys en un calaix i ja tornen a estar obertes, circulant per casa, pel metro i pel carrer.

Orchestra Baobab 2009. L’ombra del baobab

Diuen que al Senegal l’ombra del baobab, un arbre longeu i immens, és el lloc ideal per a les tertúlies, els jocs i els balls. Baobab és el nom que es va escollir per un club de Dakar que, als anys setanta, animava les nits a diplomàtics, intel·lectuals i joves funcionaris d’una Àfrica descolonitzada i especialment receptiva a les idees i els sons que venien de Cuba. I al cap dels anys, l’exuberant i eclèctica orquestra que tocava cada nit en aquell local ha acabat sent una de les grans ambaixadores de la música africana.

Crònica de l’extrarradi

.

.

[Publicat a la revista Carrer 124]

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR. Paseos con mi madre (Tusquets)

L’orgull, la ràbia i l’obsessió estan molt presents en el tercer llibre de Javier Pérez Andújar. Orgull de pertànyer a una comunitat de gent humil i treballadora; ràbia pels abusos i les situacions quotidianes que les desigualtats han generat a l’àrea metropolitanade Barcelona, i obsessió per conservar a la memòria particular les característiques humanes i físiques d’un territori, el del tram final del riu Besòs, que s’ha transformat radicalment en els darrers temps.

De canyes i fang

Fa cent anys, Blasco Ibáñez va titular Cañas y barro la seva popular novel·la sobre la dura vida als arrossars de l’Albufera. Dilluns passat, els tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries i el cantaor de Xàtiva Pep Gimeno Botifarra van cantar al Palau de la Música l'”Havanera de canyes i fang”, un cant compartit al plaer de viure on expliquen com van xalar durant quinze dies, tancats en una barraca del delta de l’Ebre per cuinar paelles i gravar un àlbum que es diu així: La barraca.

Quatre gats moderns

.

La temporada de Músiques Modernes a L’Auditori va obrir-se dissabte amb un quartet barceloní que interpreta amb gran modernitat el repertori de danses i cançons tradicionals catalanes. Que com ho fa? Duent-lo al terreny del jazz manouche, amb tocs de música clàssica i de cambra, i sobretot basant-se en una tècnica depurada que fa que melodies que hem escoltat mil vegades volin a una nova altura.

Miquel Gil: primavera

.

.

A hores d’ara, a Miquel Gil se li planteja una disjuntiva: no sap si cantar per la de l’u o tocar el dos. Així ho proclama a “Per marcianes”, la peça que dóna títol al seu nou repertori, que obre actualment els seus concerts i que sintetitza les dues pulsions que fan créixer el seu cant: l’estima per la tradició i la voluntat de transgressió.

Les barcelones del Gato

.

“Somorrostro, Bon pastor, Hostafrancs, la Guineueta…”. Resulta ben simptomàtic que l’enumeració de trenta-quatre barris de Barcelona i la seva àrea metropolitana amb què el Gato Pérez inaugurava la seva relació discogràfica amb la rumba catalana comencés ni més ni menys que pel Somorrostro, les barraques a la vora de la mar que van quedar esborrades per la història oficial i que afortunadament es comencen a recordar gràcies a la persistència dels veïns que hi van viure.

Amb bona lletra

.

.

.

.

A poc a poc i amb bona lletra. Aquesta sembla que és la divisa de Feliu Ventura, que dissabte passat va presentar a la sala 3 de L’Auditori un disc que s’ha fet esperar, Música i lletra, i que mostra un cantautor concentrat en desprendre’s de tot artifici per arribar al moll de l’òs de la cançó. Una estètica despullada que es materialitza a l’escenari en un munt de caixes de cartró apilades, una mudança enmig de la qual l’artista de Xàtiva, amb el seu posat tímid, repassa records i projectes.

Posant música a Ràdio Estel (1)

La primera col·laboració amb la revista Sons a Ràdio Estel:

Escolta’m: Taraf de Haïdouks & Kocani Orkestar, Quicos i Botifarra, Apa, Orquestra Àrab de Barcelona, El Pont d’Arcalís i Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi.

No sé perquè he dit que Romania està als Balcans, deuen ser els nervis del directe.