Més Messi

Vull més Messi. De les seves gestes, mai no en tinc prou. Es mereix la Creu de Sant Jordi més que ningú perquè a les seves botes infatigables hi ha més superpoders que en tot el catàleg de Marvel. ¿Quants boscos de cames i colzes no ha deixat enrera amb el seu enginy? ¿Quants porters de dos metres no han quedat empetitits i confosos davant les seves proeses? Crec que va ser Ramon Besa qui va dir que la millor entrevista a Messi la faria un nen. És exactament així. Quan Messi xuta, xuten tots els nens del món, i són ells qui entenen més clarament la seva dimensió heroica.

En els seus primers temps al primer equip, tenia un aspecte de petit geni despentinat, trapella i desvergonyit. Jugava com si no hi hagués demà. Després es va deixar barba i s’ha anat fent gran i responsable. Com a futbolista ja és més veterà que no pas jove. La guerra final, la que tots els esportistes i antics guerrers lliuren i lliuraven contra el pas del temps, la té perduda com tothom. Però les batalles que guanya enmig d’aquesta guerra solen ser glorioses i commovedores.

Molts intel·lectuals i representants del sector cultural que li perdonen la vida amb suficiència són incapaços de veure l’art sublim que amaga el tercer gol d’aquesta temporada al camp del Betis. Talent a cabassos, tardes, matins i nits de pràctica, il·lusió, convicció, imaginació… tot això es necessita per fer un gol així i signar una obra d’aquesta magnitud.

Ahir mateix vam tenir l’enèssima prova que Messi, a qui l’afició venera amb una passió pagana, no només és la nostra gran icona pop, sinó l’heroi que ens trasllada a un antic terreny mític en plena era de frivolitats líquides. Ahir el Camp Nou bategava com mai (gràcies Klopp). Els jugadors del Liverpool corrien com gaseles. Els dels Barça esbufegaven com bous cansats. I enmig de la tempesta, Messi va clavar una falta impossible. Com Ulisses va tibar el seu arc per disparar una fletxa a través dels ulls de dotze destrals i deixar en evidència els seus adversaris.

A Messi, els nens no l’admiren perquè sigui milionari. Crec que l’estimen perquè s’hi reconeixen. Que el seu entorn evadeix impostos? Que pagui. Que ajuda a la Fundació Sant Joan de Déu? Moltes gràcies. Que no parla català? A mi em sembla que la manera com s’aferra a l’accent de Rosario diu molt de la seva personalitat. Tot això són circumstàncies que l’envolten. El que importa és el que passa a la gespa. L’important de Camarón era la seva veu, no les males notes a l’escola. L’important de Caravaggio són els seus quadres i no els seus assassinats.

El futbol és un esport meravellós que, com cap altre, concentra en un rectangle totes les virtuts i els defectes del món. Segurament és per això que hi ha tant de negoci i tant de diners al seu voltant. Però en essència, aquest rectangle igualitari pot ser un descampat ple de pols i pedres o un estadi envoltat d’espònsors, màfiosos i càmeres. Quan jugues, és igual tot el que hi ha fora, només importa el joc. És igual que tinguis deu anys o cinquanta; que faci fred o calor; que estiguis a la Champions o al passadís de casa. El que has de fer és donar el millor de tu mateix, saber qui tens al davant i quin és el teu equip. És increïble com Messi, a pesar de tot el soroll i els cants de sirena que l’envolten, ho continua tenint clar. En això recorda molt un jugador del Madrid: Raúl.

Jugant jugant, sense deixar de ser un nen, Messi ha acabat jugant a la lliga de Mozart i Picasso.