Aquesta vida mercantil

La mercantilització galopant s’ho va menjant tot. Les aficions i les amistats. Els estudis i els oficis. EIs carrers de la ciutat i el llenguatge. Ens volen fer creure que l’única mesura de les coses i l’únic sentit de la vida són els diners i les transaccions, les pèrdues i els beneficis. I és així com hem arribat a aquesta situació en què fins i tot periodistes fets i drets a les redaccions rematen qualsevol argument o idea amb la frase fatal: “Compres?”. I l’altre respon “compro” o “no compro”, sense aturar-se a pensar que les idees ni es compren ni es venen. Es discuteixen, es critiquen, es matisen, es valoren, es sopesen… però no és compren a quilo com les llenties.

Diumenge passat, a El Periódico, el venedor mediàtic Risto Mejide començava el seu article setmanal escrivint: “Tots comprem. Tots venem”. I després anava explicant, com en els típics manuals d’autoajuda, quines paraules hem de fer servir per convèncer els altres del que ens interessa a nosaltres. Risto -a qui procuro llegir per poder-lo criticar després- deu ser un publicista vocacional i per això veu tota la realitat amb les seves ulleres de publicista. Però les coses no van així, amic. Per sort, en el mateix diari, el mateix dia, hi havia un altre article, aquest signat per Ramón Folch, molt més discret però molt més interessant. Folch, a qui se li endevina a través dels seus escrits una sòlida formació humanista, elaborava un fi discurs sobre la diferència entre la complexitat i la simplicitat, i sobre les trampes dels eslògans electorals que ens volen convèncer-vendre amb una frase curteta i impactant perquè votem un o l’altre.

El discurs que tot es compra i tot es ven va fent fortuna, seguint el mateix mecanisme pel qual ens hem de sentir profundament desgraciats si no estem actualitzats amb la darrera aplicació de torn. Però em nego a dir “compro” davant d’una idea. Prefereixo dir “hi estic d’acord”. I ara me’n vaig a passejar i a ensumar l’olor de la pluja. De moment, amic Risto, encara no la venen.