Històries del sud

1966. Blues Breakers. John Mayall with Eric Clapton

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 17 febrer 2014

Bluesbreakers_John_Mayall_with_Eric_ClaptonPalplantat en una cruïlla de camins, Robert Johnson esperava el dimoni i cantava a la soledat. Poc devia pensar-se el pobre, en gravar “Cross Road Blues” el 1936, que un quart de segle després el seu repertori, i sobretot la seva manera crua de cantar i tocar la guitarra, impressionaria sobremanera uns quants blanquets anglesos de classe obrera. Un d’aquests era Eric Clapton, destinat a revolucionar la guitarra en el món del rock. Amb tot just vint anys, Clapton ja havia deixat emprempta en els primers Yardbirds. A mitjans seixanta, abans de fer volar consciències amb Cream, va trobar-se en una altra cruïlla amb John Mayall i van gravar un disc incendiari i efervescent. Aquest.

Després d’un intent fallit per gravar un disc en directe amb el baixista Jack Bruce a la formació, els Blues Breakers van decidir anar a l’estudi amb el baixista titular de la formació, John McVie, que poc després començaria a fer carrera amb Fleetwood Mac. En qualsevol cas, segons ha explicat John Mayall, la idea de la gravació era plasmar en disc la força i l’energia dels concerts que feien aleshores.

El començament de l’àlbum, amb la versió d’Otis Rush “All Your Love”, és espatarrant. Cop de caixa i la guitarra de Clapton comença a escriure un rif amb caligrafia brillant, reverberant i poderosa. Després Mayall comença a cantar amb la veu nasal i aguda. Una veu que estima el blues salvatge però que no pot evitar amagar una ombra de refinada ironia britànica. “All Your Love” no és un blues qualsevol, és un blues selvàtic que sembla fet a la mida de la imaginativa i sofisticada visió que Mayall té del gènere. Així, als lírics i misteriosos compassos en mode menor s’hi afegeixen espais per als solos, més ràpids i en mode major, que van creant contrastos constants i sacsejant les oïdes uns quants cops en poc més de tres minuts i mig.

El ritme s’accelera encara més amb el segon tall, l’instrumental “Hideaway”, versió de Freddie King. Segurament la va triar Clapton, que a les seves memòries explica com va impressionar-lo el descobriment d’aquest blues, idoni per al lluïment guitarrístic a tota velocitat. Aquí l’alumne supera el mestre. Aquesta versió és molt millor que l’original, Clapton toca amb més contundència i a més Mayall camina per sota, fent contrapunts juganers amb l’orgue per acabar-ho d’arrodonir.

El tercer tall és la primera composició pròpia de Mayall en aparèixer al disc, “Little Girl”. Una composició senzilla on es veuen sense trampes les gràcies dels blues anglès. La víscera elèctrica de Chicago amorosida amb el sentit escumejant i l’elegància mig pop mig jazzística de Mayall. Peça genuïna.

john_mayall1Amb l’intimista “Another Man” apareix l’harmònica de Mayall, recolzada en simples cops de mans i esbufecs. Es recrea un antic cant de presidiaris a la manera de Sonny Boy Williamson. Una harmònica, una boca i el dolor per no tenir llibertat. No cal res més. Aquesta crec que li vaig escoltar algunes vegades al gran harmonicista Joan Pau Cumellas al bar Harlem de Barcelona.

Després de l’encontre íntim entre veu i harmònica, tots els instruments, començant per un piano elegantíssim, tornen amb força a “Double Crossing Time”, que signen Mayall i Clapton i que no té cap secret. Cicles de dotze compassos per fer pirotècnia amb les sis cordes. No és poca cosa.

Després ve una altra versió, la cèlebre i trepidant “What’d I Say” de Ray Charles, que Mayall buida de soul i omple de swing i colors pop, per dir-ho d’alguna manera. S’hi inclou a més un robust i mesurat solo de bateria de Hughie Flint que desemboca en un final encès de la cançó. Un dels moments més inspirats de tot el disc, amb els teclats, la bateria, la guitarra i la veu propulsant-se en totes direccions.  Aquesta era la peça que tancava els nombrosíssims concerts que els Blues Breakers fèien en aquella època als clubs anglesos, nit rera nit.

Saxos (baríton i tenor) i trompeta apareixen a “Key to Love”, de Mayall. Soul per totes bandes inundant de música torrencial tots els racons de l’estudi. Els vents, capitanejats pel jazzman anglès Alan Skidmore, es doblen creant l’efecte d’una big band sense frens.john_mayall2

“Parchman Farm” és el segon moment del disc en què la saborosa harmònica de Mayall pren protagonisme. Una tornada de Mose Allison serveix perquè el líder de la banda es pugui  lluir a toc de boogie-woogie.

A “Have You Heard” torna la secció de vents, aquest cop en un pla solista, en un líric blues alentit d’amor. Els saxos van dibuixant les melodies sense cap pressa, i Clapton va puntuant per sobre amb l’elèctrica, més encès i esmolat que mai.

“Ramblin’ On My Mind” és la versió de Robert Johnson. I a més és la primera vegada que Eric Clapton canta en la seva carrera. Piano i guitarra són suficients per aixecar una més que digna versió, en l’estela de l’estil despullat del llegendari guitarrista del Mississipí.

Amb “Steppin’ Out”, tornen els vents a escena per tercer i darrer cop, aquesta vegada ja amb l’única funció de bastir un coixí per al lluïment dels teclats de Mayall i, sobretot, de Clapton, convertit en un vendaval de notes que roden i roden coll avall.

Per acabar, Mayall reprèn el protagonisme amb “It Aint’ Right”, on versiona a tota velocitat el gegant Little Walter, màxima referència de l’harmònica en el blues. Mayall explica que afrontar les altes exigències d’aquesta peça li costava. Però se’n surt. I no només això, sinó que la sap convertir en una mostra més del divertit i variat que pot arribar a ser el blues quan cau en mans d’una colla de blanquets anglesos de classe obrera.

Després d’això, Mayall i Clapton van donar-se la mà i van seguir cadascú el seu camí, passejant-se a ritme de blues pel cel i per l’infern. Així fins avui.

john_mayall3

Advertisements
Tagged with: , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: