Històries del sud

The Lito i el sabor de barri

Posted in Rumba catalana by jordimartifabra on 26 Novembre 2013

The-LitoAquest és un dels discos que més he escoltat els darrers anys. El vaig tornar a escoltar quan vaig tornar de la Fira Mediterrània de Manresa. Perquè? Perquè a la Fira vaig veure Kiko Veneno en plan estelar repassant grans èxits amb una orquestra de cordes i vaig pensar: “això no està malament, però sembla que el nostre estimat Kiko s’hagi deixat pel camí el sabor de barri”. I on palpita avui el sabor musical del carrer, el tresor antic i urbà que va definir el cronista de la rumba? En discos com The Lito (Sant Gaudenci, 2011). Des de la seva publicació, aquest projecte de rumba-pop-vital-i-romàntica ha anat tenint intermitències, però jo espero fervorosament que hi hagi un nou disc amb més cançons a l’altura d’aquelles. De moment, The Lito ja ha fet un nou clip mariner i s’ha proposat vendre 100 entrades a la nova eina bandeed per tocar amb el Canijo de Jerez a la sala Salamandra de l’Hospitalet, el proper 14 de desembre.

Tornant al disc, el poder d’aquest àlbum d’estètica vintage rau en un xoc espectacular: el de l’elegància del so i els arranjaments amb el salero de la veu i la flaire inequívocament barcelunyesa d’aquestes cançons. Sospito que l’elegància és cosa de Pep Lladó; i el salero, del frontman d’Horta Raul Quindós, The Lito per a l’art. Però això són només especulacions circumstancials. El cert és que aquest és un disc que, com el Barça de les bones èpoques, surt a cent des del minut u i no baixa el ritme fins el final. S’obre amb un piano gronxant-se sobre un ventilador i el cantant amargat “en una oscura habitación”. Però a partir d’aquí, tot el disc és com una invitació a espolsar-se la melangia i sortir a passejar per Horta i per qualsevol zona asfaltada de qualsevol gran ciutat on hi hagi bars petits, de dia prenent el sol i de nit perseguint la cara oculta de la lluna, com es canta en una de les millors cançons del disc, “Y así”, escrita per Quindos i David Soleto, antics Lito i Leto.

Ara que hi penso, quan vaig entrevistar Lito a Sons de la Mediterrània, va definir-se de manera honesta i precisa, i de pas em va donar un dels millors titulars que m’ha donat mai cap entrevistat: “Digue’n romàntic, digue’n guarru, o el que vulguis, però és el que em surt de dins: lletres d’amor i desamor”. Shakespeare va fer servir 154 sonets per explicar això. The Lito, una sola frase.

Anuncis
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: