Argentina 1. Així és Jujuy

Aquests dies m’arrossego, aclaparat per aquesta calor barcelonina que tot ho fon, i escolto El Petit de Cal Eril i El último de la fila. Però fa exactament un any caminava amb abric per l’hivern austral seguint els frescos sons de les muntanyes. Jujuy està a l’extrem nord de l’Argentina. Fa frontera amb Bolívia i Xile i la seva música popular és com una cruïlla on es troben els estils característics de la música andina (per exemple, els carnavalitos), amb els del camp argentí (encapçalats per les omnipresents zamba i chacarera). De Jujuy han sortit grans músics: el malaguanyat cantautor Jorge Cafrune, amb barret, llarga barba, cavall i un repertori per plantar cara als militars; Raúl Olarte, format amb el mestre del charango Jaime Torres, que ha instal·lat en les oïdes del culte públic japonès el timbre dolç de la quena, i Tomás Lipán, cantant i cantautor, personatge aglutinador a qui vaig anar a veure un any enrera al teatre Mitre de San Salvador de Jujuy.

Lipán hi presentava Así es Jujuy, un espectacle amb un munt de convidats -cantors, músics, professors i artistes lligats a aquesta terra- per commemorar el bicentenari de l’Éxodo jujeño, l’episodi històric en què els habitants de Jujuy van abandonar la capital amb l’exèrcit de Belgrano i van retirar-se a Tucumán per no donar avantatge a l’exèrcit realista que venia de l’Alt Perú… un d’aquells grans episodis heroics que la història oficial acaba idealitzant.

Però el millor del concert va ser l’evocació d’un d’aquells petits episodis tràgics que la història oficial acaba passant per alt. Fortunato Ramos, músic i poeta, va explicar que quan era nen s’havia fet com acordionista tocant per als treballadors de la mina de plom, zinc i plata d’El Aguilar. Allà, enmig de la Puna pelada, a 4.900 metres d’altura, entre l’acordió del nen i l’alcohol, els miners intentaven distreure’s i evadir-se de les seves duríssimes condicions de vida. Ramos, que avui és un home madur, va explicar que els miners ballaven i ploraven alhora. Sempre acabaven plorant. Perquè? Perquè sabien que moririen molt aviat, a causa de tota la merda que inhalaven cada dia. Dit això, el músic va interpretar un ball cadenciós i tristíssim…

Epíleg. Fa uns dies vaig retrobar-me inesperadament amb la música d’aquell racó de món al cor de l’Amèrica del Sud. Arran de la mort de la gran cantant Elba Picó vaig escoltar el seu darrer disc, Folcloreando (Nómada 57, 2012), gravat en directe a Barcelona. Cap al final, irromp una fantàstica versió de “Viva Jujuy”, amb la col·laboració de la fantàstica barcelonina Mayte Martín.