Històries del sud

Lou Donaldson al Jamboree. Com una seda

Posted in Jazz, música by jordimartifabra on 4 Agost 2013

Lou Donaldson Headshot“No fem ni fusió ni confusió, fem jazz”. Aquesta va ser una de les primeres frases que va dir amb veu fràgil Lou Donaldson durant el primer dels quatre passis que va fer al Jamboree dins del festival Mas i Mas, l’1 i el 2 d’agost. Un inequívoc credo artístic que fixa la mirada i l’oïda en la forma que va prendre el jazz amb la irrupció de Charlie Parker. Un saxo alt que s’aferra a la melodia com una seda, embellint-la amb molt de blues i una mica de bop. Un senyor de 86 anys que conserva la bufera i sobretot l’elegància.

Lou Donaldson va arrencar amb una de les seves composicions més populars, “Blues Walk”, un d’aquells temes rodons i inspirats en què el saxo alt sembla que camini per una avinguda nocturna amb passos ferms i acompassats. Després de citar el seu admirat Charlie Parker va endinsar-se en un repertori pensat des d’aquella màxima que diu que no cal córrer darrera les novetats si els clàssics ja són molt millors: va dedicar una refinada lectura de “What a Wonderful World” al seu intèrpret original, Louis Armstrong (s’hi va referir com “el músic més gran de tots els temps), i el dolç estàndard “Bye Bye Blackbird” a Miles Davis. Va cantar amb una gràcia tremenda el blues “Whisky drinking woman”, demostrant que molts cops és més important tenir sentit i sensibilitat que no pas bona veu a l’hora d’explicar una història, en aquest cas el d’una dona sempre borratxa i tanmateix sempre adorable. donaldson-st-blues-walk-cover-1600En el seu passeig per vells estàndards, el saxofonista només va fer una excepció, “Fast and freaky”, signada per un dels seus músics, el bateria Fuku Tainaka, que fa costat a Donaldson en l’actual gira europea juntament amb el guitarrista Randy Johnston i la teclista Akiko Tsuruga (responsable en bona part amb la seva expressiva manera de tocar l’orgue hammond del sabor ranci i la solera que pren el conjunt de la formació). Ja en la recta final, el veterà saxofonista va atacar una altra peça pròpia, la rítmica i selvàtica “Alligator Bogaloo”, i amb “Cherry” se’n va anar com havia vingut: com una seda. Com si no haguessin passat 55 anys des que el segell Blue Note va publicar Blues Walk, amb aquella magnífica portada amb Lou Donaldson i el seu saxo alt caminant per un parc, amb passos ferms i acompassats, tenyits de blau.

Anuncis
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: