Fins aviat, Hermeto

Com un estol d’orenetes que volen frenèticament, agrupant-se i dispersant-se, dibuixant figures en el cel i sense xocar mai, així va sonar el grup d’Hermeto Pascoal el 29 de juliol passat a la sala Apolo de Barcelona, en l’11è San Miguel Mas i Mas Festival.

L’artista d’Arapiraca i els seus músics facturen una música tan exuberant, tan cerebral i alhora arrelada, que s’acaba el concert i el públic es queda amb la sensació que li han faltat orelles per enxampar la quantitat de matisos, d’inspiracions i d’idees que han anat brollant dels instruments i saltant d’un músic a l’altre.
El grup va irrompre amb estridència i desajustos en el volum, però a mida que l’engranatge es va anar rodant, va anar apareixent el geni i la qualitat, no només en la figura del venerable Hermeto (dirigint el grup i limitant-se, la major part del temps, a contrapuntuar els temes amb acords sorprenents i frases lliures, com qui fa anotacions personals en un quadern), sinó en la resta de músics, principalment en els saxos de Vinicius Dorin, el piano d’Andre Marques i el baix d’Itibere Zwarg. Amb ells, la bateria de Marcio Bahia, les percussions de Fabio Pascoal -fill d’Hermeto– i el cant d’ocell d’Aline Morena -companya actual d’Hermeto– completen una formació tremendament sòlida que va fent recaure el pes solista ara en un integrant, ara en un altre, construïnt conjuntament denses atmosferes, aixecant catedrals sonores a partir d’un senzill motiu melòdic o rítmic i virant bruscament per canviar completament la fesomia d’un tema obeïnt un cop de cap del líder del grup, sempre a la busca del gir més sorprenent i de la creació més novedosa.

En resum, la formació va fer gala d’una concepció de la música contínua i intensa que fa que tot just hora i mitja de concert deixés la sensació de molt més temps. A Hermeto, 76 anys acabats d’acomplir, se’l va veure a gust, de bon humor, dirigint la patota i fixant els seus dits rodanxons en els teclats durant la major part de l’actuació, atent a l’ambient i fidel a la seva estètica de sempre: un univers orgànic i natural, ben allunyat del refinament cambrístic, on cap soroll no fa nosa. Ja en el tram final va agafar el seu petit acordió diatònic per muntar un informal final de festa popular a ritme de forró. I, després d’un bis generós en temps però encara més en inspiració (un tema d’aire fronterer en què va deixar-se anar més que mai improvisant amb els teclats), va acomiadar-se, com si ens visités cada estiu i els seus seguidors d’aquest racó de món no l’haguessin estat esperant assedegats durant anys, repetint: “Fins aviat!”. Tant de bò.