Històries del sud

1964. The Times They Are A-Changin’

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 8 Juliol 2013

Bob Dylan_The times they are a changinA Blood on the Tracks escoltem el Dylan més entotsolat de tots, però si tirem una dècada enrera, el trobem a The Times They Are A-Changin’ marcant el punt àlgid de la cantautoria folk. Plantat en diferents sessions als estudis de la Columbia tot sol, amb guitarra i harmònica, interpreta per primera vegada un repertori completament propi i encarna com mai més no ho tornarà a fer la figura arquetípica del bard, el poeta que guarda en versos la memòria de la comunitat, el cronista que aixeca acta de justícies i injustícies a canvi d’un tros de pa, el joglar que es fa el ruc per deixar anar les veritats. Acosteu-vos, escolteu la història de, veniu d’allà on estigueu, això va passar a tal poble tal any…

Fòrmules que venen dels temps remots en què no hi havia gaire cosa més enllà de la vora del foc. A l’anterior The Frewheelin’ l’ombra de Woody Guthrie encara és allargada. En aquest irrepetible i irrepetit The Times They Are A-Changin’ ja hi ha un artista fet i incontinent, un narrador d’històries que controla els mecanismes per fer que una lletra, una melodia i una harmònia pelades s’incrustin en la memòria de l’oïent i n’alterin el coneixement i la conducta.

Significativament, aquest és el disc a més on més perfilats apareixen els origens geogràfics i socials de Bob Dylan. Inclús la portada, un antiretrat granulat i en blanc i negre de Barry Feinstein a l’estil de Richard Avedon, i inspirat en una altra foto de Guthrie, el mostra com un típic noi del Mig Oest, amb una típica camisa, un típic pentinat i una típica mirada desconfiada. Fins i tot podria semblar un xavalet que estima el baseball i odia els soviètics. Però no ho és.

El disc va alternant dos tipus de lletres: allò que podríem anomenar ‘cants generals’, àmplies descripcions panoràmiques de la realitat, amb històries concretes que posen el focus en persones, llocs i fets amb noms propis. Unes i altres estan cobertes amb una pàtina d’ironia, mordaçitat i compromís social.  S’obre amb “The Times They Are A-Changin'”, convertida immediatament en himne, on el Dylan-joglar tanca els ulls i deixa que vagin fluïnt visions a l’estil de l’Antic Testament: una gran inundació, poderosos desprevinguts, joventut desperta, revolució latent, un nou ordre, un home nou… tot això encara ho esperem, no cal dir-ho, però aquesta és una de les cançons que més poèticament assenyalen des de fa dècades el camí.

Del futur utòpic es passa a la crua realitat en la segona peça, la balada de Hollis Brown, que no té feina, escolta com els seus cinc fills criden i passen gana i acaba matant-los, presa de la desesperació. Quatre notes obsessives, quatre cordes polsades a l’aire a l’estil de la música de la muntanya marquen l’ambient sonor, mentre Dylan, lacònicament, va explicant-nos com n’és d’insuportable la situació. Ni tan sols els darrers versos (“set vides s’apaguen, però set vides neixen en alguna altra banda”), aconsegueixen insuflar-nos un mínim d’esperança; al contrari, afegeixen encara més fatalitat a aquest tètric paisatge. Paradoxalment, a vegades sembla que aquesta segona cançó sigui més profètica que no pas la primera.

La tercera, “With God on our Side”, és un altre cant general, un fresc immens del poble nord-americà que va des de les matances dels indis fins a l’horror nuclear. La música té la pausa i la languidesa de les antigues balades cantades a la taverna; tota la lletra és un repàs del discurs oficial, la lectura que el poder i els repressors fan de la història per justificar-se, una construcció irònica per realçar el valor pacifista del darrer vers: “Si Déu està realment de la nostra banda, no apretarem el botó”.

La quarta introdueix un gir introspectiu. “One Too Many Mornings” és un delicat xiuxiueig, una fugaç cançó de matinada on tot sona suau (la veu, l’arpegi, l’harmònica, els petits dubtes existencials que la lletra desgrana), per no despertar ningú. La cinquena, “North Country Blues” torna a ser la crònica d’una desfeta, el futur que es trenca, en aquest cas per la deslocalització de la mineria al mig oest americà. Dylan ho va conèixer de primera mà i va créixer enmig d’aquest desmotivat ambient. Treballadors que es queden en pobles on la prosperitat i els booms donen pas a la misèria i les malalties. Els que poden fugen cames ajudeu-me i els que no s’estan al costat de la finestra amb la mirada perduda. Aquí Bob Dylan ja no camina de la mà de Woody Guthrie i Steinbeck, però el seu món segueix sent el mateix.

Del nord al sud: “Only a Pawn in their Game” és un àcid retrat de la trama d’interessos que polítics i poderosos feien anar al sud dels Estats Units perquè els treballadors blancs es malfiessin dels negres. Dylan fa anar aquí el to prosòdic i monòton que Raimon emprava en aquella mateixa època; una tàctica que aconsegueix trencar les convencions melòdiques i que és com dir: “ep, sí, això és música, però escolteu el que us dic, que és important…”.

La melodia i el to de la següent, “Boots of Spanish Leader”, són més dolços. S’assemblen perillosament a “Girl from the North County”, del disc anterior. I la lletra, també:  amor de lluny. Jo estic aquí, tu estàs allà, i la distància va erosionant el nostre amor. Quantes cançons i cartes no s’hauran escrit giravoltant aquest tema? Curiosament en aquesta cançó Bob Dylan, ficat en la pell d’un mariner o un rodamón que volta, cita “les muntanyes de Madrid i la costa de Barcelona”, que per ell aleshores devien sonar a llocs llunyans i exòtics, imaginem.

Els barcos segueixen presents a la següent, “When the Ship Comes In”, escrita segons sembla en una nit de ràbia de motel durant una gira amb Joan Baez. El to profètic, sísmic i irat de l’Antic Testament és fa més evident que mai, i cadascú pensarà en una cosa diferent quan escolti que un gran barco arribarà a la nostra platja per fer que tot canviï.

“The Lonesome Death of Hattie Carroll” és potser de les menys conegudes de l’àlbum, però reuneix en una sola cançó moltes de les qualitats que apareixen dispersades en altres peces. Dylan torna a fer servir el recitat monòton i lacònic combinat amb la melangia de l’antiga balada, la ironia i els mecanismes de la narració oral per retratar un assassí ric, una assassinada pobra, una rídicula condemna de sis mesos, un discurs hipòcrita i, en definitiva, el món de privilegis que suposadament s’havia d’enfonsar el dia que el vaixell vingués…

Els temps segueixen sense canviar (encara ho estem esperant), però a partir d’aquell disc Bob Dylan mai més ja no serà el mateix. La darrera, “Restless Farewell”, és un comiat basat en una melodia irlandesa que ja ens avisa del que vindrà. Com les serps que canvien de pell, l’artista canviarà de discurs, de música i de posat per anar saltant de casella en casella fins avui, mantenint el geni dins.

Anuncis
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: