Històries del sud

1975. Blood on the Tracks

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 22 Juny 2013

BloodonthetracksUn retrat puntillista i un rostre que s’amaga a la portada. De tots, aquest deu ser el disc on Bob Dylan sona més entotsolat i incomprès. És un disc especial. L’afinació oberta a les guitarres de totes les cançons dota l’àlbum d’una aparent monotonia sonora que, a mida que el vas escoltant, es transforma en un món apart, amb cordes polsades a l’aire que provoquen l’efecte d’un eco constant. També són un eco constant les lletres, agres i carregades de mala bava. Sembla que Dylan estigui cantant contra una paret, recitant llargues estrofes de desamor que desemboquen en els títols de cada cançó, repetits una vegada i una altra. Aquest disc és com el Mur de les lamentacions.

Blood on the Tracks és com una galeria d’escenes de ruptura sentimental captades, com en els quadres cubistes, des de punts de vista canviants. Dylan va dir que el disc és com els contes de Txèjov. Suposo que ho va dir com sempre per despistar, perquè no tenen res a veure. Sí que sembla més verosímil la influència de les classes de pintura que feia en aquells temps, perquè aquestes cançons sobre ànimes que es congelen són, ja ho hem dit, pura estètica cubista: gairebé cada lletra agafa una dona, un objecte d’amor-odi, i se’l va mirant des de diverses perspectives, com aquelles cameres que es van desplaçant sobre una via.

Blood on the Tracks és un disc especial, però de totes maneres hi ha els temes i els models de cançó arquetípics de Bob Dylan. “Idiot Wind” és com una gran escupinyada al vent, en la línia de “Like a Rolling Stone”; “You’re a Big Girl Now” està connectada amb “Just like a Woman”; “Lily, Rosemary and the Jack of Hearts” és una d’aquelles llarges cròniques d’un desastre col·lectiu, móns que s’enfonsen com a “Black Diamond Bay” o la recent “Tempest”; “If You See Her, Say Hello” és un cant a l’estimada que està lluny i no escoltarà, la mateixa a qui es dirigeix a “Girl from the North Country” i “Boots of Spanish Leader”; “You’re Gonna Make Me Lonesome When You Go” té aquella picaresca rural de “One More Night”…

Dylan va ser un visionari enfebrat als seixanta i des de fa un temps sembla que vulgui dissoldre’s entre la classe mitjana dels músics nord-americans, com un modest però correcte artista que recorre les carreteres explotant una vegada i una altra els pals bàsics del blues, el country i el rock and roll. Entre mig ha sigut moltes altres coses. A Blood on the Tracks és un home dolgut que dóna sortida a l’amargor amb un grapat de cançons.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: