Històries del sud

1967-1975. The Basement Tapes

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 16 Abril 2013

basementTapesLa indigència moral i cada cop més física en què hem de viure fa que escoltem d’una altra manera les cançons que Bob Dylan i The Band van esbossar entre l’estiu i el principi de la tardor del 1967, retirats en un soterrani de West Saugerties, a Nova York. Aviat ens passarà com al Hollis Brown de la balada i no podrem alimentar els nostres fills. La tempesta serà llarga: agafem aire i baixem les escales cap a un doble àlbum engendrat en la intimitat sense cap altra preocupació que fer bona música mentre corre la cinta d’una gravadora casolana. Refugiats al camp amb un munt d’instruments populars i amb un munt d’inspiració, aquests músics-llops ens acompanyaran fins que escampi.

Diria que aquest àlbum conté ja totes aquelles músiques que al cap dels anys s’agruparan amb el nom d’americana. No entrarem en l’enrevessada història que condueix des dels mesos gravant i gravant cançons i cançons al soterrani de Big Pink fins a la publicació d’algunes d’aquestes cançons el 1975, perquè ens perdríem. Perles com “I Shall Be Released” van quedar apartades, s’hi van afegir pistes i cançons de The Band fetes en alguna altra banda, el grup de carretera fins aleshores anomenat The Hawks que estava a punt d’esdevenir The Band estaven sense el bateria Levon Helm, etc. Només direm que les cançons publicades finalment a l’àlbum van ser 24. Una per cada hora del dia.

La primera és un rock and roll típicament dylanià. També típicament, els integrants de The Band s’han intercanviat els instruments, i trobem Richard Manuel tocant la bateria. És el mateix Manuel qui en el segon tall canta un blues de suc de taronja, ràpid i energètic. Després torna a cantar Bob Dylan: “Million Dollar Bash”, acompanyat de l’udol dels seus companys en una balada que flueix des del fons dels temps amb un aire suau, sense bateria, pura melodia; molt més crispat i esmolat és “Yazoo Street Scandal”, amb els músics de The Band sols i la veu inflamada del bateria Levon Helm -que no va participar en la majoria de sessions de música al soterrani- en un paper protagonista. Cançó nocturna i urbana, de sang calenta.

Torna Dylan per cantar la balada tremenda “Goin’ to Acapulco”: música del nord que  dibuixa grans horitzons i canta a una dona del sud. La guitarra de Robbie Robertson punteja tot el tema amb elegància i la veu adolorida de Dylan, a sobre de l’orgue de Garth Hudson, és com un lament llançat al cel estrellat. I arriba una altra cançó absent: “Katie’s been gone”, amb la veu profunda de Manuel ombrejada amb els cors aguts de Danko i afegits diversos per construir la sonoritat homogènia i característica que cristal·litzaria poc després en els primers discos de The Band.

Ara arriba la segona cara del primer disc: irromp altre cop Dylan cantant o recitant “Lo and behold!”, que té l’aire d’una comèdia i el ritme d’un tren de mercaderies. I pren el relleu “Bessie Smith”: cent per cent fòrmula The Band: la fràgil veu solista del baixista Rick Danko, harmonies vocals que són pura intuïció de qui s’ha empassat quilòmetres i més quilòmetres, una sensacional cohesió entre les allargades notes dels teclats, la bateria i la guitarra, i la història d’un amant de Bessie Smith que busca la cantant al cap dels anys pels camins. Després Dylan sembla un gos pataner i borratxo quan canta “Clothes Line Saga”, un blues que camina fent tentines amb un to burlesc; to desenfadat que continua a tempo de boogie-woogie a “Apple Suckling Tree”. Dylan segueix borratxo i a més toca el piano, Manuel i Danko fan cors i panderetes i Robbie Robertson fa anar la bateria com qui clava un quadre a la paret amb un martell. Més casolà impossible.

Després sembla que tota la colla vagi cap un local de mala nota on sona “Please, Mrs. Henry”; Dylan segueix burleta, cantant més arrossegat pel terra que mai, però recupera èpica a “Tears of Rage”, tros de balada on cada músic agafa el seu instrument principal. Tot a lloc per aquest final a cel obert del primer disc.

El segon plàstic s’enceta amb una altra peça prou sèria i formal, “Too Much of Nothing”, amb un encantador swing alentit i uns cors sorprenentment aguts. La següent sembla una cançó més de farciment, “Yea! Heavy and a Bottle of Bread”, però el final, amb Richard Manuel fent uns cors on sembla un os de muntanya, és extraordinari. Ara ve el torn d’una altra peça purament The Band: “Ain’t no More Cane”, una tradicional cançó de les presons del sud on Levon Helm punteja la mandolina, Hudson toca l’acordió, tothom udola i tothom canta. Mare meva, és increïble la consistència a què podia arribar aquest grup quan es posava a contrastar veus i instruments!

Després, “Crash on the Levee (Down in the Flood)” és un altre blues, en aquest cas sobre grans inundacions, que Bob Dylan canta com si parlés o com si mastegués xiclet. A continuació, “Ruben Remus”, on el millor és la veu elegantíssima de Richard Manuel, i “Tiny Montgomery”, que sona més com un assaig que com una cançó, amb Dylan recitant imatges absurdes sobre uns curiosos cors in crescendo.

La cara bé del segon disc de The Basement Tapes arrenca amb “You Ain’t Go Nowhere”, un mig temps animat per petites i seques percussions que li donen un aire simpàtic i saltarí. Una versió molt més crua i immediata que la que s’acabaria fent popular, la dels Byrds. Cop de volant i sona un rock and roll, “Don’t Ya Tell Henry”, cantat amb nervi i urpes per Levon Helm. I ve una altra cançó dylaniana que van versionar i polir els Byrds, “Nothing was Delibered”, que aquí sona amb el piano tocat per Garth Hudson i la veu de Dylan en primer pla. S’ha de dir que canta molt bé i que el piano és pur Nova Orleans, o més precisament pur Fats Domino. La veu de Dylan manté el protagonisme a “Open the Door, Homer”, però Hudson passa a l’orgue i fa que tot soni molt més vaporós. Molt més visceral es torna tot amb el penúltim tema, “Long Distance Operator”, un antic i canònic blues de Dylan que aquí canta amb saviesa Richard Manuel.

I el final té foc. És “This Wheel’s on Fire”, escrita per Dylan i Danko i pintada amb tons apocalíptics, on s’insinua el greu accident de moto que va precipitar la retirada pública de Bob Dylan i va fer possible aquelles sessions del soterrani gravant i gravant en cintes casolanes. És d’aquelles cançons en què sembla que Dylan hagi anat fins el més enllà i hagi tornat per cantar-nos-ho.

Anuncis
Tagged with: ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: