Històries del sud

2012. Tempest

Posted in Bob Dylan by jordimartifabra on 4 gener 2013

Bob_Dylan-Tempestcolor.

.

.

Què hi fa el rostre petrificat de l’estàtua d’una font vienesa en la portada del darrer disc de Bob Dylan? Que el músic hagi escapat a les trampes de les modes i canti allunyat de tota contingència pot ser una explicació tan bona com qualsevol altra. Però per sobre de la fredor de la pedra, la coberta apareix alhora xopada de vermell de sang. Significa això que Dylan segueix atent al patiment dels homes? Segur que sí.

La veu de Bob Dylan sona més cascada que mai. Es podria dir que amb els anys el cantant va donant pas al rapsoda i així es va també tancant un cercle, perquè el Dylan que als setanta cantava de meravella es va acostant als seus origens discogràfics, els del talkin’ blues, els udols i els infinits recursos prosòdics. En qualsevol cas, d’una manera o d’una altra, sap com aconseguir que te l’imaginis assegut davant teu en un bar de carretera, explicant-te una vella història que potser és inventada, però que a còpia de repetir-se s’ha acabat fent real.

La tempesta comença a “Duquesne Whistle” amb l’amable so entre country i hawaià de la guitarra steel de Donnie Herron (a mi, per deformació paternal, em fa pensar inevitablement en un altre Bob més jovial: Bob Esponja). Però aviat irromp amb força un tren que esbufega amb swing. El tren que simula un riff obsessiu de guitarra elèctrica que ja ens posa en situació i ens disposa per al llarg i tortuós viatge que és Tempest.

A la segona peça l’ambient es relaxa considerablement. “Soon After Midnight” és una balada doo-wop que ens condueix a un motel, de nit. Hi ha poca gent i els llums mig apagats. Bob Dylan no canvia la veu, però es posa tendre i irònic; aconsegueix fer-nos creure un cop més que li és igual ser una celebritat que un jovenet rocker en busca de fama que un vocalista decadent que es guanya la vida per les àmplies autopistes americanes acompanyant els cors trencats.

Després s’accelera: “Narrow Way” és un altre dels blues elèctrics i esmolats que Dylan ha anat patentant al llarg dels anys seguint l’estela de “Leopard Skin Pill Box Hat”, sempre envoltat de grans músics aguantant la casa perquè ell pugui fer anar la llengua en totes direccions. Aquí parla d’un camí llarg i estret i d’una llarga i estreta fugida, un dels seus temes de sempre.

Un tema que no ha tractat tant als seus discos és el pas del temps. Ho fa a “Long and wasted years”, la cançó més descurada del disc, com si la desgana i el cansament i el desamor de què parla a la lletra s’hagués encomanat als músics, que recuperen nervi a la peça següent: “Pay in blood”, el més pop de l’àlbum, amb un mig temps irressistible, un títol que connecta amb la sang de la portada i una lletra plena de les antigues ressonàncies cristianes (justícia, moral, càstigs…) que tant agraden a l’artista.

“Scarlet Town” és la joia del disc i la prova (una altra) que Bob Dylan encara pot sonar nou i jove. Muntanyes de fons, banjo i mandolina i violí i ambient dels Apalatxes, i la constatació que quan Dylan es posa en to menor sap invocar els fantasmes com cap altre artista ho fa. Tota la cançó és el retrat d’un escenari: un curiós poblet que du per nom el mateix color escarlata que hi ha a la portada; un poblet que és alhora el paradís i l’infern. O sigui, com tots els poblets, no?

Després es torna a la ciutat amb un altre blues elèctric: “Early Roman Kings”, que pel que sembla no es refereix ben bé a l’antiga Roma sinó a una perillosa banda urbana del Bronx. Dens, pastós, punxant. La veu rovellada i roent de Dylan hi encaixa a la perfecció, contracantada en aquest cas amb l’acordió del llop David Hidalgo. Músics impressionants; fan sonar cada blues amb una contundència única.

“Tin Angel” és una cançó pausada i llarga per enfilar el cim que ve després, que és “Tempest”. Està escrit a la manera dels antics romanços o balades, fent que els esdeveniments es vagin acostant a poc a poc, sense pressa. La sang marca la pauta de la lletra, i el baix, amb la mateixa nota llarga i adolorida al principi de cada compàs, du el pes de la música. Aquí Bob Dylan es llueix com a narrador. Extraordinària la manera en que es remata la llarga cançó, amb Dylan deixant que la seva veu fràgil s’escoli de la mateixa manera que els protagonistes de la història, dos homes i una dona, es dessagnen.

Si l’adjectiu ‘dantesc’ no estés tan gastat, diríem que “Tempest” és una cançó dantesca. És com un llarg vals d’hostal, d’aquells que els antics viatgers podien escoltar mentre descansaven després de tota una jornada cavalcant o caminant. Hi ha un violí presidint-ho tot i s’hi narra, com qui narra una antiga llegenda, l’enfonsament del Titanic. Dura un quart d’hora i hi ha contrapunts constants: escenes diferents i diverses perspectives sobre un mateix esdeveniment. A més, Dylan ha tingut la bona pensada d’instroduir la figura d’un vigilant del barco que somnia que el barco s’enfonsa. I així ens introdueix un dubte: i si tota la lletra, tot l’enfonsament, fos només fos el somni d’un vigilant?

Després d’això, el disc ja fa baixada. Només queden els records i la pregària per un col·lega: John Lennon, que també va tenir, com els protagonistes de “Tin Angel”, un final sagnant. Després de la gran desfilada de gent i d’aigua que és “Tempest”, “Roll on John”, amb un piano, teclats i senzilles i melancòliques imatges sobre l’enyorat músic de Liverpool, actua com a descompressor. Poques vegades Bob Dylan s’ha mostrat tan humà i proper com en aquest final.

Advertisements
Tagged with:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: