Canyes i rumba

.

.

[Publicat a la revista Carrer 126]

La rumba catalana fa olor de carrer, de cantonada, de terrats, de festes que no se sap com neixen i que s’allarguen durant hores i dies. També fa olor de bar, perquè al caliu dels bars ha anat evolucionant des de fa, com a mínim, cinc dècades. Dos locals nascuts recentment han animat el món de les palmes i el ventilador i prometen prolongar aquesta història mig amagada de canyes i rumba: el Rumbàlia, al carrer Urgell, i Casa Leto, a Horta.

A diferència d’altres gèneres musicals urbans crescuts al segle XX, la rumba catalana té una història poc documentada fins ara. Els episodis que l’han marcat es coneixen gràcies a la transmissió oral, al boca-orella, i escassegen els estudis en profunditat. Però hi ha una cosa clara i evident: alguns bars de Barcelona hi han jugat un paper important des dels seus mateixos origens. Alguns assenyalen com a quilòmetre zero d’aquesta música autòctona de Barcelona El Charco de la Pava, la concorreguda taverna taurino-flamenca del carrer Escudellers on actuava la família del Pescadilla (gitanos originaris de Múrcia) i centre neuràlgic de la zona portuària on, diuen alguns, la comunitat benestant dels gitanos catalans va posar-se a confraternitzar en llargues nits amb les orquestres cubanes que importaven els ritmes caribenys als anys cinquanta. Segons aquesta versió de la història, els acabalats gitanos catalans van anar conformant una música pròpia mentre pagaven begudes pels locals del casc antic i sintetitzaven en les seves guitarres tanguillos i mambo.

Els més peretians, en canvi, assenyalaran el carrer de la Cera i el bar Salchichón, amb els seus taburets que es treien al mig del carrer quan hi havia farra, com el bressol de la rumba; i afegiran que, anys més tard, els germans Los Amaya, gitanos del mateix barri, van escoltar el rock de Santana als jukeboxs pels bars del barri, i potser així va ser com van començar a inspirar-se per facturar les seves meravelloses rumbes rockeres.

Un altre local important en aquesta història, en aquest cas al cor de Gràcia, va ser el bar Petxina, on expliquen que el Gato Pérez, després d’enlluernar-se amb la rumba catalana a les Festes del barri l’estiu del 1977, va començar a freqüentar i observar discretament els ambients gitanos.

Dels bars vells als bars nous

A pesar de ser una de les grans manifestacions culturals nascudes a Barcelona en el segle passat, no es pot dir que la rumba catalana hagi tingut un suport institucional gaire regular ni sostingut, més enllà dels grans focs d’encenalls que han representat esdeveniments com els Jocs Olímpics; en aquest sentit, una de les reivindicacions de l’associació Foment de la Rumba Catalana és, des de fa uns anys, la creació d’una Casa de la Rumba que serveixi per aixoplugar i difondre aquest patrimoni cultural. Per això és especialment significatiu el sorgiment d’iniciatives privades en forma de bars que mantenen viu el caliu de la rumba.

Al número 122 del carrer Comte d’Urgell va inaugurar-se el passat 1 de juny Rumbàlia República Gastronòmica de la Rumba. Darrera la idea de muntar un negoci que combini menjar i rumba hi ha Abili Roma, activista i rumbero de cor que explica que va embolicar-se en aquesta aventura en veure que a la ciutat no hi ha gaire espais ni circuits per a la música autòctona. Roma s’ha preocupat de crear un espai amb l’ambient dels bars de barri, però alhora programa tota mena d’activitats relacionada amb la rumba i, més en general, la salsa i la gran família de totes aquelles músiques que el Gato va definir com l’arbre llatí. L’espai de Rumbàlia el conformen dues naus allargades i conectades entre si: en una hi ha la barra principal; a l’altra, un sorprenent mural amb els rostres gegants de quatre il·lustres barcelonins estampats a la paret: Gato Pérez, Peret, Chacho i Pescadilla.

En pocs mesos, a Rumbàlia ja s’hi han fet multitud de petites actuacions (pràcticament hi ha passat tots els grups que fan rumba avui a Barcelona) i no només això: també s’han muntat classes de ball, alguna conferència-debat, un homenatge a Gato Pérez coincidint amb l’aniversari, guateques dominicals i un cicle de projeccions, Cinema & Sabor, en què s’han projectat pel·lícules i documentals al voltant de diversos estils musicals.

Pocs mesos abans de Rumbàlia, l’octubre de 2011, va obrir les portes a Horta Casa Leto, tota una taverna rumbera de vermuts i tapes al número 195 del carrer Cartellà. Com en el cas de Rumbàlia, darrera de l’existència Casa Leto també hi ha un rumbero de cor que és tan capaç d’elaborar sofisticades tapes com d’agafar la guitarra per animar el cotarro: David Soleto. L’espai de la taverna és petit, i una bona part de l’ocupen unes grans botes de vi. La decoració també és digna d’admirar: un mural amb els lemes de l’establiment escrits en ràncies tipografies, singles de glòries rumberes (Peret cantant nadales flamenques, Dolores Vargas ‘La Terremoto’…), cartells de glòries no tan rumberes (un concert a Badalona de Triana i Burning…) i glòries locals (los Hermanos Cobo, “los sastres flamencos” d’Horta). A Casa Leto es percep activitat i imaginació; encara tenen més idees per ambientar properament la taverna amb més detalls rumberos i en la festa del primer aniversari van convidar tothom a asistir vestits d’època. Casa Leto dóna ambient al barri on va néixer ja fa alguns anys el col·lectiu Sant Gaudenci, un grup d’aficionats a la rumba que pren el nom del patró del barri i que, entre altres activitats, edita el fanzine “Santa Rumba”, una publicació que ja ha arribat als set números convertida referència per als afeccionats a aquesta música. Vinculat a Sant Gaudenci i a Casa Leto hi ha a més The Lito, rumber hortenc que canta: “En el barrio de Horta yo vivo / Horta és casa de rumba, lerele / Horta es casa de rumba, ai ai ai…”. Hi ha qui diu que la rumba està morta fa anys, però ja veurem si d’aquí un temps no hi ha més bars i a Barcelona, enlloc de tres centres neuràlgics de la rumba catalana, n’hi ha quatre: el Barri del Portal, Gràcia, Hostafrancs i Horta.