Històries del sud

Mavis Staples 2008: Pregàries elèctriques

Posted in Uncategorized by jordimartifabra on 2 Novembre 2012

.

.

El pòquer de concerts que el cicle Blues & Ritmes ha descobert en aquesta edició va completar-se divendres passat amb música popular nord-americana. De la bona. Després del blues de Watermelon Slim, la sofisticació africana de Rokia Traoré i el folk de Guy Clark, el festival va tancar-se amb una senyora en la qual se sintetitzen tots aquests ingredients: la cruesa del blues, l’ascendència negra dels hereus africans i la reivindicació de drets civils als Estats Units, que va agermanar a mitjan segle passat el folk dels rostres pàl·lids amb el gospel dels morenets.

Entre les prèdiques socials i la contundència sonora va bascular un concert que es va fer curt. La senyora Staples va començar a cantar puntual, i aviat va escalfar un ambient que va arribar al punt d’ebullició amb “The Weight”. Celebèrrima i excel·lent composició, en la millor tradició de la música d’arrel al nord del Rio Grande, que va servir de pas per recordar The Band, un dels tants noms de llegenda amb què s’ha creuat la biografia de la nostra vocalista. També va invocar-se el patriarca d’on ve tota la seva nissaga musical: Pops Staples.

En un Zorrilla ple i receptiu, acompanyaven a la cantant de Chicago tres instrumentistes blancs (guitarra, baix i bateria) i tres coristes negres (inclosa la germana de la solista, que misteriosament va passar tota la vetllada amb cara de pomes agres i va marxar abans que acabés l’últim bis); tot el grup vestit d’etiqueta i de molt de nivell, però es mereix una menció especial el guitarrista Rick Holmstrom, un tros de músic d’aquells que ells sols omplen l’escenari. Mentre la part vocal descansava, Holmstrom va dirigir el trio instrumental amb inspiració rockera i solos de savi.

Pel que fa a Mavis Staples, va lluir una veu que els anys han fet ronca i que, sense tenir una abast extraordinari, sí que té un poder de comunicació considerable. Hi ajuden segurament les maneres pròpies d’una noia criada en la tradició del gospel, que es mou en cada concert com en una missa afroamericana, intercalant cada peça amb llargs sermons morals o històrics, discursos on poden aparèixer l’ovella esgarriada Amy Winehouse, els records de Martin Luther King o el fet impensable fa uns anys que un negre i una dona aspirin a la Casa Blanca.

Així es va arribar al final, quan la cantant va recordar una vegada que la policia els intentava treure d’un restaurant pel fet de ser negres, i el grup va respondre agafant-se els braços i cantant “We shall not be moved”. A la sortida del teatre, un grup de senyors desfilava cantant el tema tal com Xesco Boix i el Grup de Folk el van popularitzar aquí: “No serem moguts”.

Mavis Staples al Teatre Zorrilla de Badalona. Diumenge, 27 d’abril de 2008. Publicat al diari El Punt.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: