Històries del sud

Cheikh Lô 2006. Timbals en la nit

Posted in música by jordimartifabra on 30 Agost 2012

.

.

.

.

.

Cheikh Lô té una pinta ultraterrenal. Rostre cadavèric, cos extremadament prim, llargues rastes, la roba de colors vius feta a còpia de pedaços cosits. I penjant del coll, el retrat de Cheikh Ibra Fall, el sant senegalès que inspira tant la seva indumentària com la seva música.

Vuit mesos després d’actuar al Teatre Grec, Lô va tornar a Barcelona amb l’excusa de presentar el seu tercer disc, Lamp Fall. Era només l’excusa, la intenció real era tornar a muntar una festa en què musics i públic es deixessin endur per la força de la percussió. A diferència del concert del Grec, Cheick Lô va deixar la bateria en mans d’un altre músic i es va situar al davant de l’escenari, capitanejant la banda amb els timbals (la guitarra la va agafar en comptades ocasions) i ben a prop d’un altre percussionista que feia anar com un dimoni la tama, un petit tamborí tradicional de gran expressivitat.

L’mbalax, l’estil de ball que va cristal·litzar als clubs de Dakar i que Youssou N’Dour va difondre pel planeta, és la base dels discos i els concerts de Cheick Lô, encara que també es passen per la batedora la rumba congolesa i unes quantes branques de la rítmica afroamericana, des del reggae fins al son.

A Lamp Fall, el disc més ambiciós de Lô fins ara, fins i tot sonen els tambors d’Ilê Aiyê, la comparsa de Carlinhos Brown a Salvador de Bahia. Però si alguna cosa destaca en la música d’aquest senegalès nascut a Burkina Faso són les inclinacions llatines, i molt especialment les cubanes. En els seus concerts, per exemple, no falta mai “M’beddemi”, versió a l’africana d'”El carretero”, la guajira de Guillermo Portabales que Elíades Ochoa cantava a Buena Vista Social Club.

Els emigrants, les ànsies de pau i l’espiritualitat sufí protagonitzen la majoria de cançons, cantades en llengua wolof. Però no són les lletres el que enganxa els nombrosos seguidors de Lô a Barcelona, sinó un ritme trepidant que desemboca invariablement en llargues sessions que recorden les descargas cubanes.

A diferència de l’anterior concert de Lô, en què va regnar un simpàtic caos, a Bikini els espontanis van anar pujant ordenadament, un darrere l’altre, al petit escenari. Els  músics els miraven i s’ho passaven pipa, cedint el protagonisme als ballarins ocasionals, negres i blancs. Amb el concert convertit en una informal reunió d’amics, els temes es van anar dilatant i dilatant fins a oblidar les convencions temporals. Les exigències horàries de la sala van obligar Cheick Lô a tallar en sec l’actuació. Si no, els devots de Cheikh Ibra Fall encara estarien tocant ara.

Cheikh Lô. Sala Bikini (Barcelona). 8 de març de 2006. Publicat al diari El Punt

Advertisements
Tagged with:

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: