Històries del sud

Serrat, de l’exili al cine Favència

Posted in música by jordimartifabra on 26 Mai 2012

.

.

.

.

[Publicat a la revista Carrer 123]

El 20 d’agost de 1976, Joan Manuel Serrat, que ha estat prop d’un any exiliat a Amèrica, instal·lat a Mèxic però fent concerts a diversos països, aterra a Barcelona. El rep una gentada i, contra el que es pensava, no el detenen. Després de tornar, els primers concerts que farà seran als barris de Barcelona i en col·laboració amb les associacions veïnals.

Mentre Serrat subsistia a Mèxic després que s’emetés contra ell una ordre de busca i captura arran d’unes declaracions seves contra la repressió, el règim franquista havia tractat de boicotejar com podia la seva música; mentre ell no hi és, però, el seu disc de 1975, Para piel de manzana, corre veloç entre els seus seguidors, amb joies d’arrel urbana i cançons que parlen de veïns i de barriades com la rumba “Caminito de la obra”, “La aristocracia del barrio” o “Malasangre”.

Així les coses, el primer concert d’aquesta gira barcelonina té lloc a Les Corts, al Palau Blaugrana, el dissabte 30 d’octubre de 1976. El 2 de novembre apareix la crònica a La Vanguardia Española, on hi llegim: “A su retorno, Serrat se apresuró a anunciar que estando anhelante de establecer contacto directo con el país, estaba resuelto a dar una serie de recitales gratuitos, en los barrios barceloneses y en algún otro lugar de Cataluña, sin esperar a las formalidades de los contratos con empresas (…). El primer recital tuvo efecto el sábado en el Palacio Blau Grana, que se llenó hasta el completo. Las entradas tenían un precio, pero Serrat no cobró nada por su actuación. El diez por ciento de los ingresos –impuestos aparte- se dedicó al grupo Música Urbana [el grup de jazz-rock que el va acompanyar en aquella gira, tot just format i encapçalat per un bon col·lega de Serrat, Joan Albert Amargós] y el resto será entregado a la Federación de Asociaciones de Vecinos. El éxito artístico alcanzó las más extraordinarias magnitudes”. La crònica, sense signar, conclou: “En el acto un representante de las Asociaciones de Vecinos leyó un mensaje de bienvenida a Serrat, en el que reiteró la admiración de todos hacia el popular cantante, e hizo votos por construir entre todos una Cataluña mejor”.
El següent concert es va fer al cine de la Via Favència, a Nou Barris; un cine que ja no existeix sinó en els records dels que hi anaven, com passa també amb aquella sala de Lesseps que Serrat va immortalitzar a “Los fantasmas del Roxy”. El cantautor va seguir amb la gira veïnal i va passar pel Teatre Navarra del barri de Pubilla Casas de l’ Hospitalet de Llobregat (amb una gentada quedant-se al carrer sense entrada en un recital que la Coordinadora d’Associacions de Veïns de l’Hospitales va aprofitar per reivindicar davant de la premsa més equipaments públics), al Poliesportiu de Sant Andreu i a l’Hispa Francés de la Vall d’Hebron.

La sisena i darrera actuació en aquesta minigira de Serrat als barris de Barcelona el va dur a un recinte més gran i ben proper al seu barri, el Poble Sec: el Palau d’Esports de Montjuïc, on havien actuat mesos enrera Raimon, Lluís Llach i Francesc Pi de la Serra en recitals carregats d’emoció i també de tensió (especialment el primer, el de Raimon, que es va celebrar poques setmanes abans de la mort de Franco). La crónica de La Vanguardia d’aquest darrer concert de Serrat als barris, signada per A. M. acaba així: “Es de remarcar que, según se nos ha asegurado por portavoces de la Federación [de Asociaciones de Vecinos], los recitales de Joan Manuel Serrat se han llevado a cabo, por parte del cantante, a título rigurosamente gratuito, lo que hasta ahora ha sido una novedad. De la cual están ellos muy satisfechos”.

Curt o llarg, l’exili és una experiència dolorosa. Suposem que Serrat va voler contrarrestar el temps de distància forçosa anant a trobar amb la seva guitarra el caliu proper i l’afecte dels barris. Però la seva vinculació al carrer ja havia estat analitzada anys abans. Anem als clàssics. I més concretament, als clàssics barcelonins: Manuel Vázquez Montalbán, amb la seva enciclopèdica capacitat per empescar-se teories i elaborar discursos articulats entre la copla i el marxisme, va publicar el febrer de 1970 a la revista Triunfo l’extens article “Juan Manuel Serrat y la cultura de barrio”. El periodista hi fa una detallada descripció de l’ambient i la sociologia del Poble Sec, barri de catalans i de xarnegos, entre el casc antic i la muntanya, determinant en la música de Serrat. Segons Montalbán: “El mejor Serrat es el que canta a partir de una filosofía de la vida formada en las rampas paralelas por las que el Pueblo Seco trepa hacia Montjuïch. En sus canciones mejores está la traducción de una filosofía popular, incluso de un ámbito con fronteras llamado barrio”. Més endavant en l’article Montalban explica com la serratiana « Cançó de bressol » exposa amb lletra senzilla la integració dels immigrants a Catalunya, la supervivència popular a la posguerra i la memòria de la destrucció de la Guerra Civil.

Això és el que diuen els papers de Serrat, del seu barri i d’aquella gira que el va dur per la ciutat en col·laboració amb les entitats veïnals. És el que ha passat a la Història en majúscula. Però sempre hi ha unes altres històries, més intenses i modestes, escrites en minúscula, allunyades de la grandiloqüència i del poder, que són les que han nodrit bona part del repertori serratià i que, a base de senzillesa, l’han fet tremendament popular. Aquestes histories les guarden els homes modestos en la seva memòria particular. Una de ben especial és la de Manolo Nebot, un veï del barri de Prosperitat, fan incondicional de Serrat, que el 1976 anava curt de pasta. Però deixem que ens ho expliqui ell amb les seves paraules: “Jo vaig començar a seguir Serrat de ben jovenet, ja l’havia anat a veure quan ell anava a cantar al Radioscope de Salvador Escamilla [programa en català de Ràdio Barcelona, on des del 1963 actuaven en directe artistes joves, que va ser decisiu en la carrera de Serrat]. Algun cop havia parlat amb ell, és molt bon tio. El 1976 vaig assabentar-me que venia a tocar al cine Favència, però aleshores jo no estava gaire bé de pasta. Els meus amics van entrar i jo els vaig dir que em quedava a esperar el Serrat a la porta. La qüestió és que ell va arribar, em veu i em diu: ‘Home, Manolo, què fas?’. Li vaig explicar el que em passava i em va fer passar amb ell. Un cop a dins, li vaig desitjar molta sort i me’n vaig anar amb els meus amics. El concert, és clar, va ser de puta mare, com tot el que fa aquest home. Recordo que va començar amb “Para la libertad” i el públic, clar, entusiasmat de bon principi. L’he anat a veure molts cops, a Madrid, a Montjuïc… però al cine Favència va ser especial. Ell va fer un concert fantàstic i jo en guardo una anécdota per a tota la vida”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: